ILLE HIC EST RAPHAEL, TIMVIT QVO SOSPITE VINCI
RERVM MAGNA PARENS, ET MORIENTE MORI
“Aquí está Rafael, por quien la Naturaleza,
madre de todas las cosas,
temió ser vencida y morir con su muerte”
“Aquí reposa Rafael. Mentre va viure,
la naturalesa es va veure vençuda a si mateixa.
Ara que està mort, ella també te por de morir”
Inscripció
a la tomba de Rafael ( Panteó. Roma).
D’aquí a deu dies s’obriran les portes de la gran exposició de l’estiu
que prepara el Museo del Prado a
Madrid, una mostra que tindrà com a protagonista Rafael Sanzio o Rafael d’Urbino (1483-1520), sota el tìtol de “El
último Rafael”. Del 12 de juny al 16 de setembre de 2012.
Des d’aquest blog vull fer una petita aproximació a aquesta gran figura
de la Roma del “Cinquecento”.
 |
| Fig.1 Rafael, autoretrat |
Rafael, la recerca de la
perfecció.
En un temps hi havia
un temple a Roma dedicat a tots els Déus. Sota la seva perfecta i clàssica
cúpula descansen els restes mortals de una artista que en la seva malaurada
curta vida, va aconseguir un delicat i excepcional equilibri, una serenitat
perfecte, un estil tan natural com ideal i una bellesa atractiva i espontània.
En memòria del
antic Olimpo, en el llindar de l’eternitat, el Panteó (fig.2) es ara a on descansa per sempre el que es per a mi, el més
diví de tots els pintors. Rafael.
 |
| Fig.2 Tomba de Rafael |
Les seves obres
representen el paradigma del Renaixement pel seu classicisme equilibrat i serè
basat en la perfecció de la llum, la composició y la mestria en la perspectiva.
“Boníssim, noble,
galdós i de gentil airositat, honrat, modest, de bones costums, sà, generós,
esforçat d’ànim, etc.”
Els
primers anys.
Raffello Sanzio, va
néixer a Urbino a les tres de la matinada del Divendres Sant que va coincidir
en el dia 6 d’abril del 1.483, els seus pares van ser Maria Ciarla i Giovanni
Santi, mentre la seva mare era el que en diem ara, mestressa de casa, el seu
pare era un afamat pintor, influenciat per Piero della Francesca i que pintava
a la cort de Frederic de Montefeltro. Passa la seva infància entre la casa dels
seus pares i l’estudi de pintura del seu pare, aprenent e iniciant-se en la
pintura a l’estudi del seu pare, preparant-li les parets i les pintures. També
va estar-se algun temps al taller de Timoteo Viti a on va aprendre d’utilitzar
els colors i algunes tècniques. A la seva casa natal hi ha un fresc amb una
jove Verge Maria bressolant a un Nen Jesús adormit. Segurament aquesta escena
assenyala el començament de la obsessió poética de Rafael per la Verge Maria i
el Nen Jesús, un tema que contínuament recordava el artista les carícies de la
seva mare.
Veient les dots
innates per la pintura i el dibuix que anaven floreixen en el jove Rafael, el
seu pare el va portar fins al taller de Petrvs Vannucci Pervsinvs , (Perugino) “malgrat les llàgrimes versades per la seva
mare, que l’estimava molt dolçament”.
De Perugino va aprendre molt del seu estil, de manera que a hores d’ara encara
hi han experts que atribueixen obres a l’un o a l’altre i no arriben a posar-se
d’acord, tot i que hem de pensar que Rafael, era molt jovenet i ja tenia una
destresa equiparable, sinó millor, que el seu mestre.
Al cap de poc temps
el 1491, mort la seva mare, el seu pare es va tornar a casar, però el jove
Rafael i la seva madrastra tenen una convivència molt conflictiva fins que al
cap de tres anys, el 1494, mort el seu pare quan ell tot just tenia onze anys.
Encara era un nen, però era el hereter de l’estudi del seu pare.
Città
di Castello.
Sis anys després al
1500, quan contava 17 anys, es
trasllada a Città di Castello, a on Signorelli triomfava com a pintor artístic i en els quatre anys que va estar allí
va pinta grans quadres, avui molt famoses com els D’esposoris de la Verge
(Fig.3). També se li van encarregar
el primer retaule per a Sant Niccolò da
Tolentino, figurant ja com a “magister”
amb només disset anys.
 |
| Fig.3 Els d'esponsoris de la Verge |
Durant els quatre
anys que va passar a Città di Castello, també va alternar altres encàrrecs a
Urbino, Perugia i Venècia. Ja fet tot un mestre, a principi d’octubre del 1504,
la sra. Giovanna Feltria della Rovere li escriu a Soderini (Florència),
recomanant-li al jove Rafael.
Florència.
El 1504 es
trasllada a Florència, a on va estudiar les obres de reconeguts pintors
contemporanis com Leonardo da Vinci, Miguel Àngel i Fra Bartolommeo. Canvia la
seva forma de pintar basada en les composicions geomètriques i la perspectiva,
arribant a maneres més naturals i suaus, sense deixar la perspectiva de la que
fou un gran mestre. S’observa una gran influencia de Miguel Àngel, en la
disposició i actituds dels cossos i en el tractament anatòmic dels mateixos.
 |
| Fig.4 La Bella Jardinera |
En aquesta època
rep molts encàrrecs principalment de composicions marianes (les madonnas): la
Madonna del Gran Duc, Madonna de la cadernera, la Madonna de Casa Colonna, la
Bella Jardinera, (Fig.4) la Madonna del
Baldaquí, etc. Molts dels
encàrrecs els van haver d’acabar deixebles seus, al ser cridat a Roma pel Papa
Juli II. En aquest punt val a dir que algunes de les obres que se li atribueixen, son "paternitat" dels seus deixebles, si be son sense cap dubte, obres de l'escola rafaeliana.
Roma.
El 1508, el papa
Juli II el crida a Roma, perquè decori les seves estances privades del Vaticà.
Encara que només tenía 25 anys ja gaudia de una enorme fama i reputació com a
pintor. Les habitacions de Juli II, conegudes en l’actualitat com a Estances
del Vaticà, Rafael va pintar un dels conjunts de frescs més famosos de la
història de la pintura universal. Primer va pintar la “Disputa del Sant
Sagrament”, del que el Papa va quedar tan satisfet que va ordenar la destrucció
de totes les obres precedents, perquè Rafael la fesi al seu gust, nombrant-lo
el 4 d’octubre de 1509 “scriptor Brevium”,
pintor de cort.
 |
| Fig.5 Triomf de Galatea |
Es llavors quan
comença els frescs de l’Estància de la Signatura, en la que es poden admirar “L’Escola d’Atenes”,
El Parnàs, La disputa del Sant Sagrament, La Virtuts, Tribonià entrega les
Pandectes i Gregori X rep les Decretals”. Després pinta l’estança de
Heliodor, a on es poden admirar “
L’Expulsió de Heliodor, La Missa Bolsena, La Alliberació de Sant Pere i La
trobada d’Atila amb Lleó Magne”. Tot aixó, sense renunciar els cada vegada més nombrosos encàrrecs
particulars, també de gran importància juntament amb els retrats oficials i les
Verges. En tots els casos el dibuix es de una qualitat inigualable i el color
es discret, però amb una força indescriptible. En destaquen “El Triomf de Galatea” (fig.5) per a la Villa Farnesina i “Els Àngels i las Sibil·les” per a la
capella d’Agostino Chiggi a Santa Maria Della Pace, aquesta obra sota
l’influencia de l’estil de Miquel Àngel
 |
| Fig.6 L'incendi del Borgo |
A la mort de Juli
II, l’any 1.513 el succeeix el nou Papa Lleó X, cardenal Giovanni Medici, qui li
encarrega la decoració de una tercera estança anomenada “L’incendi del Borgo”(fig.6), obra que s’atribueix el 100% a
Rafael, mentre que en les altres es creu que foren acabades pels seus
col·laboradors. En totes les obres que hem fet referència, Rafael imposa una
perfecta organització i un exacte sentit de la perspectiva, disposa els
personatges amb un absolut equilibri de forces i una sublim elegància de
línies, en definitiva no es pot demanar més rigor en la composició ni un ús més
magistral de la perspectiva lineal.
A la mort de
Bramante el 1514, Rafael fou anomenat pel Papa com a arquitecte
de la Basílica de Sant Pere, per continuar la labor arquitectònica de Bramante,
no en va, se sap que en l’adolescència, havia estudiat arquitectura. D’aquesta
faceta se sap que va dirigir les obres de Sant Pere, les excavacions
arqueològiques de Roma i els seus voltants, i va projectar entre altres, les
cavallerisses Chigi, Sant Eligi degli Orefici, capella Chigi, Villa Madama, Palau
Branconio i també com a urbanista va elaborà la tècnica planimètrica moderna.
 |
| Fig.7 La Fornarina |
Com a home de món
que era, va immortalitzà a una de les seves amants, la Fornarina (fig.7), en varis retrats, ja que al
mateix temps posava com a model, així es pot constatar que algunes de les
verges pintades per Rafael, tenen la semblança de la Fornarina.
La
mort.
 |
| Fig.8 La Transfiguració |
Quan estava pintant
la que va ser l’última obra (inacabada) titulada “La transfiguració”(fig.8), li va venir la mort sobtada també en un
Divendres Sant el 6 d’abril de 1520 a la curta edat de 37 anys. Es diu que
igual que va passar quan va morir Crist que les cortines del Temple es van
partir per la meitat, una esquerda també va aparèixer aquella nit en una de les
parets del Vaticà. Si haig de fer cas del que diuen alguns llibres, crec que no
deixa de ser una simple llegenda, per magnificar d’alguna manera un pintor que
va fer més esforços que ningú a la recerca de la bellesa i la perfecció, de fet
crec que ho va aconseguir.
La noticia es va
difondre als pocs dies i semblava que era la senyal de que havia arribat a la
fi de una etapa en la història de la pintura, el Renaixement.
A continuació i com a punt final he fet una recopilació de la seva obra completa, tanmateix no s'en refiin massa, donat que hi han obres dels seus deixebles que se li atribuexen a ell i viceversa:
