sábado, 16 de junio de 2012

COMER LA MANZANA CON O SIN PIEL ?



Siempre que se nos presenta una manzana a la mesa, surge el dilema, comerla con piel (cáscara), o sin ella ?, yo siempre me la como con piel, eso sí, previo un buen lavado.

Recientemente en la Universidad de Iowa (EE.UU), a través de sus recientes experimentos han podido constatar que el ácido ursólico que contiene la piel de la manzana, ayuda a bajar de peso, porqué eleva los niveles del músculo esquelético y la denominada grasa marrón, tejidos con altas tasas de gasto de energía, que a su vez favorece la disminución de peso. 

Sin embargo hay muchas más razones para que nos comamos la piel de la manzana, veamoslas:

El ácido ursólico es un ácido triterpénico pentacíclico, que junto con su isómero el ácido oleanólico, esta presente en la piel de varios frutos como la pera, ciruela y arándano, pero es en la manzana donde hay mayor cantidad. También en diversas plantas medicinales como en el romero, tomillo, orégano, menta, salvia y otras más.
Variedad: Green-dragón

Ambos ácidos son recomendables para la prevención y tratamiento del cáncer, principalmente el de piel, puesto que inhiben el crecimiento de los tumores.

Es utilizado en dermatología por su acción antiinflamatoria y calmante sobre la piel (aftersun).

Estimula el crecimiento del cabello, gracias a su efecto estimulante de la circulación sanguínea en el cuero cabelludo, actuando también en la activación de los queratinocitos.

Es un potente "antiaging" pues mejora y refuerza el colágeno cutáneo, elevando la elasticidad de la piel, mejorando el aspecto de las arrugas y manchas.
Así pues, a comernos las manzanas, peras y demás con su piel bien limpia. 

sábado, 2 de junio de 2012

L'ULTIM RAFAEL


ILLE HIC EST RAPHAEL, TIMVIT QVO SOSPITE VINCI

RERVM MAGNA PARENS, ET MORIENTE MORI

“Aquí está Rafael, por quien la Naturaleza,
madre de todas las cosas,
temió ser vencida y morir con su muerte”

“Aquí reposa Rafael. Mentre va viure,
la naturalesa es va veure vençuda a si mateixa.
Ara que està mort, ella també te por de morir”

Inscripció a la tomba de Rafael ( Panteó. Roma).


D’aquí a deu dies s’obriran les portes de la gran exposició de l’estiu que prepara el Museo del Prado a Madrid, una mostra que tindrà com a protagonista Rafael Sanzio o Rafael d’Urbino (1483-1520), sota el tìtol de “El último Rafael”. Del 12 de juny al 16 de setembre de 2012.

Des d’aquest blog vull fer una petita aproximació a aquesta gran figura de la Roma del “Cinquecento”.
Fig.1 Rafael, autoretrat

Rafael, la recerca de la perfecció.

En un temps hi havia un temple a Roma dedicat a tots els Déus. Sota la seva perfecta i clàssica cúpula descansen els restes mortals de una artista que en la seva malaurada curta vida, va aconseguir un delicat i excepcional equilibri, una serenitat perfecte, un estil tan natural com ideal i una bellesa atractiva i espontània.

En memòria del antic Olimpo, en el llindar de l’eternitat, el Panteó (fig.2) es ara a on descansa per sempre el que es per a mi, el més diví de tots els pintors. Rafael.

Fig.2 Tomba de Rafael 
Les seves obres representen el paradigma del Renaixement pel seu classicisme equilibrat i serè basat en la perfecció de la llum, la composició y la mestria en la perspectiva.

“Boníssim, noble, galdós i de gentil airositat, honrat, modest, de bones costums, sà, generós, esforçat d’ànim, etc.”


Els primers anys.

Raffello Sanzio, va néixer a Urbino a les tres de la matinada del Divendres Sant que va coincidir en el dia 6 d’abril del 1.483, els seus pares van ser Maria Ciarla i Giovanni Santi, mentre la seva mare era el que en diem ara, mestressa de casa, el seu pare era un afamat pintor, influenciat per Piero della Francesca i que pintava a la cort de Frederic de Montefeltro. Passa la seva infància entre la casa dels seus pares i l’estudi de pintura del seu pare, aprenent e iniciant-se en la pintura a l’estudi del seu pare, preparant-li les parets i les pintures. També va estar-se algun temps al taller de Timoteo Viti a on va aprendre d’utilitzar els colors i algunes tècniques. A la seva casa natal hi ha un fresc amb una jove Verge Maria bressolant a un Nen Jesús adormit. Segurament aquesta escena assenyala el començament de la obsessió poética de Rafael per la Verge Maria i el Nen Jesús, un tema que contínuament recordava el artista les carícies de la seva mare.
Veient les dots innates per la pintura i el dibuix que anaven floreixen en el jove Rafael, el seu pare el va portar fins al taller de Petrvs Vannucci Pervsinvs , (Perugino) “malgrat les llàgrimes versades per la seva mare, que l’estimava molt dolçament”. De Perugino va aprendre molt del seu estil, de manera que a hores d’ara encara hi han experts que atribueixen obres a l’un o a l’altre i no arriben a posar-se d’acord, tot i que hem de pensar que Rafael, era molt jovenet i ja tenia una destresa equiparable, sinó millor, que el seu mestre.

Al cap de poc temps el 1491, mort la seva mare, el seu pare es va tornar a casar, però el jove Rafael i la seva madrastra tenen una convivència molt conflictiva fins que al cap de tres anys, el 1494, mort el seu pare quan ell tot just tenia onze anys. Encara era un nen, però era el hereter de l’estudi del seu pare.

Città di Castello.

Sis anys després al 1500, quan contava 17 anys,  es trasllada a Città di Castello, a on Signorelli triomfava com a  pintor artístic  i en els quatre anys que va estar allí va pinta grans quadres, avui molt famoses com els D’esposoris de la Verge (Fig.3). També se li van encarregar el primer retaule per a Sant Niccolò da Tolentino, figurant ja com a “magister” amb només disset anys.
Fig.3 Els d'esponsoris de la Verge
Durant els quatre anys que va passar a Città di Castello, també va alternar altres encàrrecs a Urbino, Perugia i Venècia. Ja fet tot un mestre, a principi d’octubre del 1504, la sra. Giovanna Feltria della Rovere li escriu a Soderini (Florència), recomanant-li al jove Rafael.

Florència.

El 1504 es trasllada a Florència, a on va estudiar les obres de reconeguts pintors contemporanis com Leonardo da Vinci, Miguel Àngel i Fra Bartolommeo. Canvia la seva forma de pintar basada en les composicions geomètriques i la perspectiva, arribant a maneres més naturals i suaus, sense deixar la perspectiva de la que fou un gran mestre. S’observa una gran influencia de Miguel Àngel, en la disposició i actituds dels cossos i en el tractament anatòmic dels mateixos.
Fig.4 La Bella Jardinera

En aquesta època rep molts encàrrecs principalment de composicions marianes (les madonnas): la Madonna del Gran Duc, Madonna de la cadernera, la Madonna de Casa Colonna, la Bella Jardinera, (Fig.4) la Madonna del Baldaquí, etc. Molts dels encàrrecs els van haver d’acabar deixebles seus, al ser cridat a Roma pel Papa Juli II. En aquest punt val a dir que algunes de les obres que se li atribueixen, son "paternitat" dels seus deixebles, si be son sense cap dubte, obres de l'escola rafaeliana.
  
Roma.

El 1508, el papa Juli II el crida a Roma, perquè decori les seves estances privades del Vaticà. Encara que només tenía 25 anys ja gaudia de una enorme fama i reputació com a pintor. Les habitacions de Juli II, conegudes en l’actualitat com a Estances del Vaticà, Rafael va pintar un dels conjunts de frescs més famosos de la història de la pintura universal. Primer va pintar la “Disputa del Sant Sagrament”, del que el Papa va quedar tan satisfet que va ordenar la destrucció de totes les obres precedents, perquè Rafael la fesi al seu gust, nombrant-lo el 4 d’octubre de 1509 “scriptor Brevium”, pintor de cort.

Fig.5 Triomf de Galatea
Es llavors quan comença els frescs de l’Estància de la Signatura, en la que es poden admirar “L’Escola d’Atenes”, El Parnàs, La disputa del Sant Sagrament, La Virtuts, Tribonià entrega les Pandectes i Gregori X rep les Decretals”. Després pinta l’estança de Heliodor, a on es poden admirar “ L’Expulsió de Heliodor, La Missa Bolsena, La Alliberació de Sant Pere i La trobada d’Atila amb Lleó Magne”. Tot aixó,  sense renunciar els cada vegada més nombrosos encàrrecs particulars, també de gran importància juntament amb els retrats oficials i les Verges. En tots els casos el dibuix es de una qualitat inigualable i el color es discret, però amb una força indescriptible. En destaquen “El Triomf de Galatea” (fig.5) per a la Villa Farnesina i “Els Àngels i las Sibil·les” per a la capella d’Agostino Chiggi a Santa Maria Della Pace, aquesta obra sota l’influencia de l’estil de Miquel Àngel

Fig.6 L'incendi del Borgo
A la mort de Juli II, l’any 1.513 el succeeix el nou Papa Lleó X, cardenal Giovanni Medici, qui li encarrega la decoració de una tercera estança anomenada “L’incendi del Borgo”(fig.6), obra que s’atribueix el 100% a Rafael, mentre que en les altres es creu que foren acabades pels seus col·laboradors. En totes les obres que hem fet referència, Rafael imposa una perfecta organització i un exacte sentit de la perspectiva, disposa els personatges amb un absolut equilibri de forces i una sublim elegància de línies, en definitiva no es pot demanar més rigor en la composició ni un ús més magistral de la perspectiva lineal.

A la mort de Bramante el 1514,  Rafael  fou anomenat pel Papa com a arquitecte de la Basílica de Sant Pere, per continuar la labor arquitectònica de Bramante, no en va, se sap que en l’adolescència, havia estudiat arquitectura. D’aquesta faceta se sap que va dirigir les obres de Sant Pere, les excavacions arqueològiques de Roma i els seus voltants, i va projectar entre altres, les cavallerisses Chigi, Sant Eligi degli Orefici, capella Chigi, Villa Madama, Palau Branconio i també com a urbanista va elaborà la tècnica planimètrica moderna.
Fig.7 La Fornarina

Com a home de món que era, va immortalitzà a una de les seves amants, la Fornarina (fig.7), en varis retrats, ja que al mateix temps posava com a model, així es pot constatar que algunes de les verges pintades per Rafael, tenen la semblança de la Fornarina.
  
La mort.

Fig.8 La Transfiguració
Quan estava pintant la que va ser l’última obra (inacabada) titulada “La transfiguració”(fig.8), li va venir la mort sobtada també en un Divendres Sant el 6 d’abril de 1520 a la curta edat de 37 anys. Es diu que igual que va passar quan va morir Crist que les cortines del Temple es van partir per la meitat, una esquerda també va aparèixer aquella nit en una de les parets del Vaticà. Si haig de fer cas del que diuen alguns llibres, crec que no deixa de ser una simple llegenda, per magnificar d’alguna manera un pintor que va fer més esforços que ningú a la recerca de la bellesa i la perfecció, de fet crec que ho va aconseguir.
La noticia es va difondre als pocs dies i semblava que era la senyal de que havia arribat a la fi de una etapa en la història de la pintura, el Renaixement.

A continuació i com a punt final he fet una recopilació de la seva obra completa, tanmateix no s'en refiin massa, donat que hi han obres dels seus deixebles que se li atribuexen a ell i viceversa: