15 CONSEJOS PARA EL AÑO NUEVO 2015

Siempre por estas fechas, uno hace balance del año próximo a finalizar, analizando y reflexionando sobre lo que nos ha sucedido en estos doce últimos meses, nos proponemos una serie de deseos para el Año Nuevo, con los que de alguna forma podamos alcanzar los sueños o metas que nos hemos propuesto y si ello no fuera factible, por lo menos que nos sintamos bien y gocemos de un alto grado de felicidad para nosotros y las personas que nos rodean.

He aquí mis consejos, los he resumido en 15, para hacerlos coincidir con las dos cifras finales del próximo año, estos son:

1.- Trate de ver las cosas con otra perspectiva.

2.- Reúnase más a menudo con sus familiares y amigos.

3.- Ayude a los demás. Agradezca a las personas que le ayudan o apoyan.

4.- Haga ejercicio y aliméntese adecuadamente.

5.- Lea más y no deje de aprender cada día.

6.- Siempre tome una decisión, será mejor que no tomar ninguna.

7.- Haga caso a su instinto o intuición. Confíe en usted mismo.

8.- Escuche música con atención.

9.- Procure dormir bien, idealmente ocho horas.

10.- Sea cordial y amable. Sonría siempre.

11.- Sea honesto consigo mismo y con los demás.

12.- Hágalo todo lo mejor que pueda, esfuércese en ello.

13.- Visita un museo o exposición, ve a un concierto, teatro, cine o espectáculo.

14.- Tenga curiosidad por todo.

15.- El dinero no le hará más feliz, aprecie lo que tiene.

EARL KENNETH HINES

Hoy día 28 de Diciembre de 2014, se cumplen 111 años del nacimiento del gran pianista de jazz Earl Kenneth HINES, aunque en algunas biografías se cuenta que nació en 1905, la mayoría concurren en el año de 1903, lo cierto es que fue un 28 de Diciembre.

Por mediación de mi vecino y gran amigo Ricard Calvo i Durán de Sabadell, que me invitó al Palau de la Música Catalana de Barcelona, allí fue donde por primera vez vi y oí a Earl "Fatha" HINES en el marco del V Festival de Jazz de Barcelona, era en el atardecer del domingo 8 de Noviembre de 1970. Actúo sólo y con su conjunto, Haywood Henry (Enrique) al saxo y clarinete; Larry Richardson, bajo; Richard Golberg, batería; y la espléndida y delicada voz de Marva Josie. Fue una tarde memorable, de la que guardo un muy grato recuerdo, finalizado el concierto, Earl, me obsequió con su autógrafo que todavía conservo y que pueden ver en la siguiente fotografía:

 

Página del programa de mano del V Festival de Jazz de Barcelona.
08 NOV. 1970 ©Cuscó

Desde aquel momento, siempre lo admiré y escuché sus interpretaciones una y otra vez, para mí ha sido uno de los mejores pianistas de jazz de la historia, llegó a registrar casi un centenar de grabaciones (discos), formó parte de muchas orquestas, las más importantes, también lo hizo sólo y muchas veces acompañando a las más importantes vocalistas de jazz.

No deseo profundizar en su biografía, pues gran parte de la misma la pueden leer en la fotografía insertada, gracias a la reseña que hizo Jordi Suñol en el programa de mano del citado Festival. Sólo decirles que mi ídolo jazzístico continuó su vida profesional al frente del piano hasta 1981, muriendo en Oakland (EE.UU.) el día 22 de Abril de 1983. En su tumba del cementerio de dicha localidad, existe una lápida, que aparte de algunas inexactitudes en las fechas, reza a modo de epitafio la siguiente inscripción:

"He enriched the world with his music"

"El enriqueció el mundo con su música"

Eso es precisamente lo que espero y deseo, que la música de Earl HINES, les enriquezca ahora y siempre.

Escuchen música atentamente, serán más felices.

FRANCESC TÀRREGA i EIXEA, EL MESTRE DE LA GUITARRA.

Tal dia com avui 15 de desembre de fa 105 anys, moría a Barcelona, el gran guitarrista Francesc Tàrrega, com a homenatge i pel coneixement general, aquí trobareu una breu semblança.

Francesc TÀRREGA i EIXEA

Casa Natal de Tàrrega

Francesc d’Assis Tàrrega i Eixea va néixer a Vila-real un 21 de novembre de 1852, concretament en una casa situada a la plaça de Sant Pasqual, molt a prop del Santuari del Sant. El seu pare Francisco Tàrrega i Tirado i la seva mare Antonia Eixea i Broch, treballaven com a casers per a la comunitat de les mares Clarisses del convent de Sant Pasqual. A raó de l’ocupació dels seus pares, el noi era cuidat per una mainadera. Un dia se li escapar del seu costat i per desgràcia va anar a caure a un canal de reg proper a casa seva. Aquesta caiguda va provocar un fort xoc que li va danyar els seus ulls. Arran  d'aquesta caiguda, el seu pare va pensar que Francesc podria quedar cec per sempre.

Cap al 1860 tota la família es van traslladar a Castelló i van fer manera de què Francesc anés a classes de música, d’aquesta manera si sabia tocar algun instrument, sempre podria guanyar-se la vida. Una vegada allí, va ser curiosament un músic cec, Eugeni Ruiz, el que va impartir-li les primeres lliçons musicals i després un altre cec en Manuel González, també conegut com “El cec de la Marina” va ser qui el va iniciar a tocar la guitarra, que ja mai més la deixaria. Aquest mestre va ser cabdal amb la seva formació, ja es guanyava la vida tocant la guitarra i sabia molt bé tots els trucs, especialment per animar la voluntat del públic, vers el seu sosteniment econòmic, secrets que va ensenyar al jove Tàrrega i que aquest va aprendre de seguida.

Francesc Tàrrega ja amb deu anys, tocava molt bé la guitarra. A principis del 1862 el famós concertista Julián Arcas va fer un concert a Castelló de la Plana i va tenir ocasió d’escoltar tocar al nostre jove. Va quedar tan impressionat que recomanar als seus pares que l’enviessin a Barcelona per a millorar els seus estudis musicals. Fent cas a aquesta recomanació van enviar al seu fill a casa d’uns familiars, però vet aquí que al cap de poc va abandonar l’allotjament i es va afegir amb un grup de joves músics tocant per tavernes i cafeteries per guanyar alguns diners, deixant d’anar a classes al conservatori. En adonar-se’n els pares, van fer que retornés a Vila-real immediatament.

La situació econòmica de la família estava molt feble, el 1867 va néixer l'últim dels vuit germans que va tenir,  tanmateix en Francesc va abandonar la família per buscar-se la vida tot fent concerts pels pobles, fins que aconseguí una plaça de pianista al Casino de Borriana, que va alternar amb una valenta defensa de la guitarra. Vet aquí que un dia el va escoltar Antonio Conesa, un acabalat home de negocis i un important comerciant de fruites, que li costejà un viatge a Madrid per poder entrar en el Conservatori Nacional de Música. Allà hi va anar portant la seva primera guitarra de qualitat fabricada per Antonio Torres de Sevilla el 1864 i que es convertirà amb la seva preferida per sempre.

Així doncs, tenim a Francesc Tàrrega amb 22 anys que viu a Madrid de rellogat en una planta baixa del carrer de Jesús i María núm. 27 i entra al Conservatori de Madrid a on va estudiar solfeig amb José Gainza, piano amb Miguel Galiana, harmonía amb Rafel Hernando i composició amb el mestre Emilio Arrieta. En aquell temps la guitarra només servia per acompanyar alguns cantants i l’instrument de moda i el que es feia servir per als concerts era el piano. Però Arrieta veient la gran qualitat de Tàrrega en un concert, el va abraçar i li va dir “La guitarra et necessita, i tu has nascut per a ella”, llavors va deixar la seva carrera de piano i és concentrar definitivament en la guitarra.

Després de fer uns concerts a Barcelona, el mes de novembre de 1878, un diari català va dir: "Tárrega és el primer guitarrista d'Espanya". Fins al 1880 Tàrrega ensenya guitarra i feia concerts regularment. Ja se’l començava a conèixer com el Sarasate de la guitarra (La Correspondencia de España. Madrid). A l’hivern d’aquell any, el mestre substitueix al seu amic i guitarrista Luis de Sòria en un concert a Novelda i allà coneix a Maria Rizo, la que seria posteriorment la seva esposa. Al maig de 1881 es desplaça cap a França, fent concerts a Lió i París, amb un èxit espectacular, coneix importants personatges de l’època, torna a Espanya i actuà en diversos teatres, sent invitat a tocar per la Reina d’Espanya Isabel II, després viatge a Londres a on coneix a la guitarrista Sydney Pratten (Catherine Josepha Pelzer) i d’allí va tornar cap a Novelda per contraure matrimoni amb la seva promesa Maria Rizo el 29 de desembre de 1881.

Tàrrega tocant davant dels seus amics a Barcelona

La nova família de Tàrrega es trasllada a Madrid, allà tindrien la seva primera filla Maria Josefa el 31 d'octubre de 1882, que mor al cap de tres mesos. El 1884 s’establirien a Barcelona, primer al carrer de Cignàs i tres anys més tard al carrer de Sant Lluís, al final el 1888, troben el seu domicili definitiu al primer pis del num. 234 del carrer de València. Des de Barcelona viatjarien a multitud de llocs per oferir concerts, Perpinyà, Cadis, Madrid, Niça, Mallorca, París, València, etc.. Just a València coneixeria a una rica viuda Conxa Gómez de Jacoby, que seria la seva protectora artística, prestant-li la seva casa de Sant Gervasi a Barcelona i es aquí a on compon la majoria de les seves obres mestres tan famoses.

En tornar d’un viatge a Granada, escriu el trèmolo “Recuerdos de la Alhambra”. El 1889 compon el "Capricho Morisco o Capricho Àrabe". L'any 1892 Tàrrega i Joan Manén (virtuós del violí), tocant junts en un celebrat concert a Sabadell.

F. Tàrrega pintat per
Vicenç Castell 1904

Tàrrega continuà els seus grans concerts a Bilbao, Gènova, Milà, Florència, Nàpols, Roma, etc. Fins que arribà a l’any 1902, amb 50 anys, no es sentia a gust amb el so que estava obtenint de la seva guitarra i tot jugant-se el seu prestigi, decideix tallar-se les seves ungles a poc a poc fins a fer-les quasi desaparèixer, així s’endureix els dits fins a obtenir el dolç so característic de la seva escola.

Francesc Tàrrega era un home sensible, afectuós i molt generós tenia amics de tota condició social, ajudant-los sempre, aquesta forma de ser va fer que es gastés la majoria de diners que havia guanyat. Arriba l’any 1906 en qué una hemiplegia el deixa paralític de la meitat esquerra del seu cos, la recuperació va ser molt lenta i penosa, acabant de buidar les arques familiars. Els seus amics li van tornar el favor i organitzaren una sèrie de concerts bimensuals anomenats “Audicions Tàrrega” en qué els seus amics pagaven al mestre per les seves interpretacions. Tàrrega logrà recuperar-se i tornar a fer concerts per la regió valenciana.

Monument a Tàrrega  a Vila Real (Castelló)

A Picanya compon les seves últimes obres “Endecha” i “Oremus” datades al 2 de desembre de 1909, l’endemà se sent malament i torna a Barcelona, romanent a la seva casa del carrer de València fins que el dia 15 de bon matí es produeix la seva mort.

I fins aquí la vida d’aquest gran compositor que va ser Francesc Tàrrega, diré per últim i com a curiositat que la firma d’aparells telefònics NOKIA, va escollir el to de trucada "Nokia Tune" dels seus mòbils, d'una peça de Tàrrega anomenada El Gran Vals, concretament el compassos del 13 al 16; també han fet servir peces seves Mike Olfield i han aparegut en vàries pel·lícules com Entre Copas de l’any 2005.

Aquest escrit pertany al guió corresponent al programa de ràdio presentat i dirigit per un servidor, que es va emetre el dia 7 de febrer de 2010, dins de l'espai El Mirador Musical a la RTV de Barcelona.

AMADEO CUSCÓ, UN GRAN i LLOREJAT COMPOSITOR CATALÀ.

Introducció:

Al llarg de la meva vida, sempre m'ha cridat l'atenció la figura de l'Amadeo Cuscó, doncs tot i portar ambdós el mateix cognom, no m'havia vagat mai interessar-me pel Cuscó compositor. 

Veritablement l'Amadeo és un personatge que bé val una ressenya biogràfica per donar-lo a conèixer, però jo crec que encara més que això, és que s'escoltés la seva música, les seves composicions.

Espero que aquesta breu biografia pugui donà peu a què vostès s'interessin per la seva música i la puguin conèixer i divulgar. 

Abans de res vull fer un aclariment per usar el nom de "Amadeo" i no la seva traducció al català que seria "Amadeu". Simplement és perquè ell s'anomenava sempre "Amadeo" i per tot arreu figura expressat d'aquesta manera. S'ha de tenir en compte que la fonética catalana es la mateixa, ja que la "o" es pronuncia com una "u".

Amadeo Cuscó i Panadés, va venir al món a la casa de l'Antón Cuscó situada a la Plaça de Santa Eulàlia d'Esparraguera el dia 7 de febrer de 1876, i li van ser imposats els noms d'Amadeo, Jaime i Pio. Des de sempre la seva mare Teresa Panadés i Valls, resava a la Verge de Montserrat perquè els seus fills poguessin entrar a l'Escolania del Monestir de Montserrat, la Verge la va escoltar i tots quatre(1) germans hi van ingressar.

Al 1885 l'Amadeo a l'edat de nou anys, com dèiem va entrar a l'esmentada Escolania. Aquella formació religiosa i musical van influir per sempre a la seva vida, de tal manera que van ésser la base de la seva formació personal i espiritual. El Pare Millán com a mestre de solfeig i el Pare Manuel Maria Guzmán com a professor d'orgue, van ser els puntals en què es fonamentaria la seva passió per la música en general i de l'orgue en particular. Allà també va coincidir amb Antoni Marcet, el que més tard seria l'Abat Marcet.

Quan va canviar la veu, cap els quinze anys, el jove Cuscó es va traslladar a viure a Barcelona, lluny del bullit bohemi de l'època, només es dedicà a l'estudi musical, el 1894 ingressa a l'Escola Municipal de Música de Barcelona i són els mestres Joan B. Pellicer(2), que el formà a fons en el piano, per altra banda el mestre Amadeu Vives(3) en l'harmonia i Enric Morera(4) en el contrapunt.

Durant un temps va ser l'organista de la Parròquia de Sant Francesc de Barcelona i poc després seria Mestre de Capella a Sitges per l'espai de cinc anys, allí va iniciar les seves exquisides composicions religioses i delicades cançons que cantaven les veus celestials de les Filles de Maria sitgetanes, una d'elles na Remei Forment i Tasis acabaria sent la seva muller.

Després d'aquesta etapa, passa un bon temps d'estudi i lectura dels grans compositors europeus, Beethoven, Wagner, Ravel, Rimsky-Korsakoff, O'sson, Respighi, Casella i d'altres, que omplien la seva biblioteca i estudi, a on amb una paciència i una perseverança silent, no exemptes de talent i genialitat anava component i experimentant amb la música. El 1911 compon el lied "Amorosa" per a veu i piano, una delícia(5). 

Partitura: "Amorosa"

Era una persona molt modesta i austera, dedicada només al seu treball, composició i classes de música i per suposat, a la seva esposa. No l'interessava gens la intensa vida política d'aleshores i menys el món vulgar de les varietés o de les cançons purament sentimentals o amb doble sentit. Si havia alguna música que li podia interessar un xic, era la música popular catalana, però només con a punt d'inspiració per la seva creativitat, poca cosa  influïa en el seu llenguatge musical originalíssim.

Durant una pila d'anys el mestre Cuscó va fent composició musical, aternant-la amb les classes de música que imparteix en diferents llocs. També acompanya a diversos artistes com el gran violinista Francesc Costa. És doncs, fins a l'edat de 47 anys que es mostra el talent del mestre, presentant algunes de les obres a concursos de Catalunya i d'Espanya, obtenint molts guardons com es dirà més endavant. 

L'any 1923 s'instal·la l'emissora de Ràdio Barcelona, en una de les habitacions de l'Hotel Colón, aleshores situat a la Plaça de Catalunya de Barcelona, (just a on ara hi trobem el Banc Banesto). Tota la programació de les obres musicals seleccionades pel professor José M. Aleu, es feia llur transmissió en directe,  per mitjà d'un trío format per tres mestres de reputada fama, en Joaquím Constans al violí, en Francesc Montserrat al violoncel i l'Amadeo Cuscó al piano(6). Aquesta formació va tenir molt èxit i va ser un pas endavant de'n Cuscó per donar a conèixer el seu talent en la interpretació, de ben segur que des d'aleshores, el va envalentir a fer pública la seva obra.

El diumenge 11 de febrer d'aquell any, al matí i a l'Església de l'Internat de les Escoles Pies de Sarrià, es va cantar el "Trisagi"(7) per a cor i orquestra executant-lo les seccions corals e instrumentals de l'esmentat Internat, dirigits pels seus respectius professors José Antonio Sala, Joaquim Badia, Amadeo Cuscó, Antoni Solà i el reverend P. Francesc Canellas(8).

Sens dubte el mestre Pellicer, que le va formar en els anys d'adolescència va influir i molt en el jove Cuscó, no tan sols inculcant-li la seva experiència en el piano, sinó també va contribuir a la gran dèria per a la música de cambra en la versió de quartet. Aquell any de 1923 es constata la creació del Primer Quartet, que es el que executà amb tant èxit el Quintet de La Haia a París i Brussel·les i que es va donar a conèixer a Barcelona el mes de maig  dins del marc de la quarta sessió del Festival Internacional, compost per primeres audicions, que l'Associació Íntima de Concerts havia programat, no cal dir que va ser molt aclamat pel públic assistent(9). Darrere d'aquest Primer Quartet, van seguir-ne tres més, es diu que en total va compondre set quartets, però només es té constància de cinc.

 

Sitges cap al 1902 quan era Mestre de Capella

Cuscó vivia a Barcelona amb la seva muller Remei i els estius els passaven a Sitges a on ella hi tenia la seva família i ell molts amics(10), participant especialment de la vida estiuenca i cultural de la "Blanca Subur".

Tres anys més tard, el 1926, el Segon Quartet (quartet en re menor), rep el premi en el Concurso Nacional de Bellas Artes de Madrid (3.000 pessetes)(11), el Mestre Cuscó no tenia cap intenció de viatjar a Madrid per recollir el premi, però la seva família va insistir tant, que finalment va anar-hi, però heus aquí que en arribar a Madrid en comptes de visitar a algun membre del Jurat per agrair-els-hi la deferència, va preferir dedicar tot el temps de què disposava per anar a veure el Museo del Prado i molt concretament les pintures de Goya. Cuscó solia dir:

"Veure la bona pintura, a vegades, m'es tant necessària com una pàgina musical dels clàssics o la comtemplació del paisatge".

El 1928 rep el segon Premi del Concurso Nacional de Música, dotat amb 3.000 pessetes(12), per el "Poema Psíquic", una obra inspirada sobre Goya arran de celebrar-se el seu centenari i sobretot, en la malenconia que acompanya a Francisco de Goya; l'Amadeu o va dir així:

Signatura d'Amadeo Cuscó

“vaig enfondir en la joiosa tristesa del pintor de Fuendetodos. Aquella tristesa noble i serena que és el basament de l’artista veritable que sosté, ànima endins, lluites espirituals.”(13)

En aquell temps va ser Mestre de Capella a l'antiga Parròquia de la Mare de Déu dels Àngels de Barcelona. El 1929 va rebre el premi del Concurs Musical instituït per la Fundació Concepció Rabell y Civils, pel seu Tercer Quartet en "re". Al mes de juny en l'Ateneo Igualadino de la Clase Obrera d'Igualada van actuar el "Quartet Ibéric" de Barcelona amb obres de Borodin, Schubert i Amadeo Cuscó(14).

Aixi mateix el 1930 el Ministerio de Instrucción Pública també li va atorgar un premi pels "Sis poemes breus per orquestra", inspirats en poesies de Góngora. El divendres dia 25 d'abril s'estrenà la peça premiada en un concert que donà el Quartet Ibèric a l'Associació de Música de Tarragona. També va guanyar per unanimitat del jurat, el primer premi del Concurso Nacional de Música dotat en 4.000 pessetes a la millor composició inédita per a orquestra, l'obra l'havia presentat sota el tema: "Gaudeamus"(15) . Cal dir també que al Mestre Cuscó li van encarregar la regulació del so del gran teatre Tívoli de Barcelona.

Un any més tard rebía el premi dels Certámenes Musicales Patxot pel "Cuateto Andaluz"(16). L'Ateneo de Sevilla, Sección de Música, Premio Izquierdo 1931" van declarar desert el primer premi de 2.000 pessetes, però en atenció als mèrits de les obres presentades, van proposar dues mencions honorífiques de 1.000 pessetes que van atorgar a l'obra titulada "La Ciudad de Gracia" de Amadeo Cuscó i "Psicología de Emilio Lehmberg(17) . Aquestes obres van ser interpretades en el mes d'octubre a l'acte solemne de la inauguració del Curs Acadèmic 1931-1932 del esmentat Ateneo Sevillano(18) .

En Cuscó amb tots els premis que anava aconseguint es feia un nom dins l'ambient musical català, espanyol i també de l'estranger que en diversas ocasiosions hi havia transcendit. Per tot plegat el dilluns dia 20 de juliol de 1931 la Unió Ràdio Barcelona fa un homenatge al Mestre Cuscó i programa a les 22h 20' un Festival dedicat al llorejat mestre Amadeo Cuscó a càrrec del "Quartet Ibèric", integrat pels artistes Ferran Guerín, violí primer; Josep Doncel, violí segon; Gracià Tarragó(19), viola i Ferran Pérez Prió, violoncel, que interpretaren el "Quartet nº 3 i el Quartet Ibèric nº 4(20). Aquests quatre músics per mitjà de la formació del  Quartet Ibèric, van fer una tasca molt digne d'encomi, amb la divulgació musical de les obres d'en Cuscó, veritablement es pot dir que unànimement hi sentien plena devoció pel Mestre i totes les seves composicions.

El dijous dia 21 de gener de 1932 tornem a constatar un concert del "Quartet Ibèric" a la Sala Mozart de Barcelona, van interpretar el "Cuarteto en re" amb el que va ser premiat Amadeo Cuscó en el Concurs C. Rabell de 1929(21). El dilluns dia 22 de febrer també el Quartet Ibèric dóna un concert a l'Hotel Majestic de Barcelona, organitzat per l'Institut d'Estudis Musicals, en el que entre d'altres peces, també s'interpreta el "Cuarteto en re"(22). 

La Asociación Nacional de Radiodifusión, organitzà el "Primer Concurso de Música Catalana", dotat amb 500 pessetes a la millor glosa de temes populars per a petita orquestra, aquest premi s'el va emportar el llorejat compositor Amadeo Cuscó(23). 

La Generalitat de Catalunya, va instaurar el Premi Nacional de Música que portaria el nom de "Premi Felip Pedrell"(24) . El 1933 Amadeo Cuscó guanya aquest premi amb el quartet de corda que portava com a lema "Més claror" (Cinquè Quartet), el jurat estava format per Pau Casals, Lluis Millet, Baltasar Samper, Joan Lamote de Grignon i Josep Barberà.

El dimecres dia 31 d'octubre de 1934 l'Orquestra "Pau Casals" féu un concert en el qual es van interpretar "Dos Preludios" l'un en "mi menor" i l'altre amb "do sostingut menor" del mestre Amadeo Cuscó, composicions de gran ambient sonor i d'un colorit que captivava. La premsa barcelonina deia el següent:

"El maestro Cuscó, que, debido a su excesiva modestia apenas si ha entrado en contacto con el público, no obstante poseer un voluminoso bagaje artístico, particularmente juzgado en los términos más favorables, impresionó anoche de manera gratísima con sus <Preludios>, composiciones de gran pureza formal, de un arrobador ambiente sonoro y de un colorido que cautiva.

La concurrencia los escuchó con verdadero agrado, traducido en cálidos aplausos que obligaron al maestro Cuscó a presentarse en el estrado."(25)  

Novament trobem al Quartet Ibèric en el concert que es celebrà el diumenge dia 15 de desembre de 1935 a la "Casa del Penedès", allí van interpretar el "Cuarteto II en re menor" de l'Amadeo Cuscó, premiat en el Concurso Nacional de Madrid 1925-26, que va produir una excel·lent impressió en el públic assistent, especialment el "allegro", el "andante expressiu" i la "canzone", superiors al "scherzo". També van interpretar el "Cuarteto IV en sol menor" (premi Felip Pedrell 1933). El públic dempeus obligà al mestre Cuscó a saludar des de l'escenari en atenció a la afectuosa ovació que li van tributar(26).

El 18 de juliol de 1936 va esclatar la guerra civil espanyola, el Mestre amb 60 anys a la seva esquena, es va limitar a sobreviure aquell període de por i de barbàrie, que van representar els tres anys que va durar la contesa. Acabada la guerra, tothom va retornar a la seva feina, així el mestre Amadeu Cuscó va tornar a encetar les seves classes de música.

Gran part de l'obra d'Amadeo Cuscó està dedicada a persones que tingueren una vinculació especial a la vida personal o artística del Mestre, si bé que les dedicatòries van ser formulades temps després que les composicions fossin estrenades. Aquí senyalem les següents:

Primer Quartet, dedicat a Gracià Tarragó(27).

Segon Quartet, dedicat al Quartet Ibèric.

Tercer Quartet, dedicat al Quartet Ibèric i a Santiago Blanch.

Quart Quartet, dedicat a Salvador Soler Forment(28).

Cinquè Quartet, dedicat a Juan Gimeno.

Sant Pere de les Puel·les (Barcelona)

Acabada de passar la guerra civil, aquesta, va afectar molt la salut d'en Cuscó i malauradament el dimarts dia 13 de gener de 1942, va morir a la seva casa de Barcelona (Diputació, 320) sempre al costat de la seva esposa Remei i de les seves cunyades Assumpció (vidua de Misas) i Maria (vidua de Ricart), es va fer el funeral el dijous al matí a l'Església Parroquial de Sant Pere de les Puel·les i d'allí va ser enterrat al Cementiri de Sant Gervasi.

Tot i que va ser un dels compositors catalans més guardonats en vida, la seva música descansa en l'oblit, no he vist encara, cap formació de càmera que hagi interpretat cap peça del mestre Cuscó. Estic segur que si algú llegeix alguna partitura d'ell se'n adonarà de la bellesa i qualitat musical que tenen cadascuna de les obres del gran i llorejat compositor català.

 

NOTA DEL AUTOR:

 

Si volen saber-ne quelcom més del mestre Amadeu Cuscó, poden visitar la seva pàgina web. Allà hi trobaran la seva biografia més completa, alguns enregistraments musicals i molta més informació:

https://amadeucusco.wordpress.com/

Pel qualsevol cosa relativa al mestre poden posar-se en contacte a la mateixa web.
Moltes gràcies per la seva atenció.

NOTES:

1 Joan, Amadeu, Ferràn (morí essent escolà el 1888) i en Mateu

2 Joan Baptista Pellicer i Cardona. (Maó, 23.01.1862 + Barcelona, 29.01.1930), pianista i professor de música. Fundador del "Quartet Pellicer"

3 Amadeu Vives i Roig. (Collbató <Barcelona>, 18.11.1871-Madrid, 02.12.1932), professor  de música i compositor.

4 Enric Morera i Viura. (Barcelona, 22.05.1865 - 12.03.1942), compositor i professor de música.

5 Arxiu Musical VINSEUM.

6 La Vanguardia, divendres 19 d'octubre de 1973, pag. 60

7 Himne en honor a la Santíssima Trinitat en el que es repeteix tres vegades la paraula "sant".

8 La Vanguardia, dimarts dia 13 de febrer de 1923, pag. 6

9 La Vanguardia, diumenge dia 20 de maig de 1923, pag. 19

10 Dr. Marimón, Santiago Blanch, Alfonso Macaya, Savador Pirretas, Tobias Fabregat i d'altres.

11 El Imparcial, 12 de maig de 1926

12 Gaceta de Madrid, 7 de Enero de 1929.

13 Entrevista a la Gaseta de Vilafranca, 1928.

14 La Vanguardia, divendres dia 21 de juny de 1929, pag. 13

15 El Siglo, 5 de gener de 1931. Constava de "Tres Preludios".

16 La Vanguardia, dia 2 de abril de 1931, pag. 5.

17 Premio en honor al poeta Izquierdo

18 La Vanguardia, dissabte 27 de juny de 1931 pag.11

19 Gracià Tarragó i Pons (Salamanca, 16.04.1892 - Barcelona, 23.02.1973), violista, guitarrista i professor de música, pare de la gran guitarrista Renata Tarragó i Fàbregas.

20 La Vanguardia, diumenge 19 de juliol de 1931, pag. 4

21 La Vanguardia, dia 22 de gener de 1932, pag. 19.

22 La Vanguardia, dia 19 de febrer de 1932, pag. 25.

23 La Vanguardia, dia 6 de desembre de 1932, pag. 25.

24 Felip Pedrell i Sabaté (Tortosa, 19.02.1841 - Barcelona, 19.08.1922) Compositor, pedagog musical, musicòleg i crític musical.

25 La Vanguardia, dia 1 de novembre de 1934, pag. 10.

26 La Vanguardia, dia 18 de desembre de 1935, pag. 27

27 Veure nota nº 19.

28 Salvador Soler Forment (Sitges (Barcelona), 20.05.1894 - 15.10.1982) periodista i poeta

EL VINO ESPUMANTE EN CHILE

El vino espumante en general recibe varios nombres, así se denomina champaña, cuando proviene de la región de la Champagne (Francia) y elaborado con el método champenoise1, se denomina cava, cuando proviene de la región de Catalunya (España), elaborado por el método tradicional o champenoise. En Chile genéricamente son llamados vinos espumantes en general, aunque coexisten el método tradicional (espumoso) y el charmat2 (espumante).

Un poco de historia.-

La historia del champán tiene un protagonista Dom Pierre Perignon (1638-1715), fue un monje que llegó a la abadía de Hautvilliers (Francia) con la misión de su reconstrucción, puesto que estaba en ruinas, y al mismo tiempo también restablecer los viñedos colindantes y sus famosos vinos que existían en aquel lugar desde el tiempo de los romanos.

Dom Perignon tras largos años de experimentaciones por lograr los mejores vinos del mundo, desarrolló muchas técnicas en los procesos de la viticultura y su vinificación. Pero tenía un problema, le explotaban las botellas a causa de las burbujas que se producían en el vino, curiosamente lo consideraba una imperfección del proceso, por lo que puso todo su esfuerzo en eliminar esas burbujas.

Sin darse cuenta, a través de su proceso de vinificación, había descubierto los vinos espumosos. Ante su impotencia de poder eliminar las burbujas, se le ocurre usar botellas de cristal inglés para el embotellado (el cristal francés era más débil), además de taparlas con tapones de corcho (antigua práctica que estaba en desuso), amarrándolo con alambre.

"Me estoy bebiendo las estrellas"   (Dom Perignon)

Éste método fue perfeccionándose a lo largo del tiempo, principalmente gracias a las aportaciones de Jean Antoine Chaptal, en 1801 logró cuantificar el azúcar añadido) y Louis Pasteur que en 1857 identifica la función de la levadura, clave fundamental en la fermentación alcohólica.

Historia de la champaña en Chile.-

En Chile no se conoce el champaña hasta 1818 en que se cita en los gastos ocasionados con motivo del banquete ofrecido el 6 de Diciembre de aquel año por Bernardo O'Higgins en honor de Lord Cochrane. Luego también se registra en la celebración de la victoria de la Batalla de Yungay (1840) y en el famoso baile del 26 de Septiembre de 1841, que se celebró con motivo de la ascensión a la Presidencia de D. Manuel Bulnes. A partir de 1870 la importación de champañas desde Francia se hace habitual, por lo que en la Guerra del Pacífico y en las celebraciones de los años 80's, había en Chile abundante champaña.

No cabe duda de que la influencia francesa a finales del siglo XIX, había impactado mucho en todos los ámbitos de la vida chilena, ya fuera en su estilo de vida, en la arquitectura y como no, en su afición por la champaña. Julio Subercaseaux y su amigo Julio Bittencourt, dan cuenta del stand del Champagne en la Exposición Universal de Paris de 1889.

El inicio de la producción de champaña en Chile viene dado por Luis Leclerc de Curicó, quien en la exposición agrícola de 1869 ya aportaba su denominada:  champaña del país. Si bien en términos industriales no se inicia su producción hasta 1914 en la Viña Santa Elena de Alberto Valdivieso. A finales de 2012 se producían en Chile más de 1.300.000 cajas de vino espumante anuales, a través de 16 bodegas, actualmente ya son poco más de 20 las bodegas productoras de vinos espumantes en Chile.

Consumo.-

Tradicionalmente Chile no ha sido un país consumidor nato de vinos espumantes, sin embargo a lo largo de los últimos años se ha venido consumiendo de manera creciente (aumentó un 30% en el 2011), impulsado en un principio por las importaciones, sin desestimar las producciones propias que también han ido en aumento.

Chile posee el clima y las zonas para producir vino espumante, además dicho desarrollo esta en la mente empresarial del rubro, no obstante al contrario de otros países productores como Francia, España e Italia, Chile no posee una denominación de origen, ni la normativa regulatoria que se precisa para una definición y desarrollo del producto, lo cual sucedería si se lograra un aumento del consumo de este producto por parte de los chilenos.

El consumo de vinos dulces, late harvest y espumantes, está aumentando del orden del 20% al 30% anual, aunque no existen estadísticas propias, definidas y actualizadas del rubro de vinos espumantes, al estar englobados en las estadísticas del vino en general. Se conoce que en 2013 se importaron del orden de los 2,5 millones de litros de espumantes y champagne francés, cifra que representó una disminución del 13,2 % respecto al año 2012, lo cual explicaría el aumento de la producción de espumantes por parte de las viñas chilenas.

El consumo global de vino espumante en Chile está sobre los 0,5 litros per cápita al año, se estima que si este consumo se elevara a 1,5 litros (como Argentina), Chile podría facturar unos 60 millones de dólares USA adicionales. Según los últimos datos conocidos el gasto per cápita de este rubro en Chile es del orden de los US$3,7, lejos de los US$9 que registra Argentina.

Producción.-

La producción de vino espumante en Chile está en torno al 0,5% de la producción total de vino del país. Chile exportó en 2012 sobre los 4 millones de litros de espumante equivalentes a unos 16 millones de dólares USA, siendo sus principales países de destino Venezuela, Reino Unido y Japón.

Si bien hace diez años el consumo de vino espumante se asociaba solamente a festividades como Año Nuevo, bodas y aniversarios. Hoy en dia se ha impulsado su consumo en otros acontecimientos y usos, como lo son la Navidad, Fiestas Patrias y fiestas similares, pero también se han creado nuevos hábitos y tendencias como su incursión en la coctelería, aperitivos, maridajes de todo tipo, protagonista en encuentros de amigos, en las copas de los jóvenes "happy hour", salidas nocturnas y también especialmente entre las mujeres profesionales como un signo de más "glamour". Al carecer de una normativa estricta del producto, en el mercado chileno de espumantes se pueden hallar una amplia gama de variedad de productos y presentaciones que ofrecen una diversidad de oferta al gusto de todos acompañados de unos precios al alcance de todos los bolsillos, lo cual redunda en un aumento paulatino del consumo.

El espumante chileno en el futuro.-

Si a todo ello sumamos el esfuerzo que están desarrollando las Viñas y sus departamentos de marketing respectivos, en crear unas imágenes de marca y producto alejados de lo tradicional e imprimiendo un estilo joven, atractivo y adecuado a las nuevas tendencias y modas que se están sucediendo, es de esperar que crezca su consumo y consecuentemente su producción nacional en detrimento de la importación, por lo que se augura en el futuro un aumento en su producción y también del número de empresas que entren por primera vez en este rubro.

A continuación se detallan las firmas productoras de vino espumante en Chile, entre ellas están los principales productores y otras empresas cuya producción todavía puede tratarse de "familiar". Probablemente existan otras más que por estar en sus inicios todavía no tienen un reflejo en el mercado.

También cabe advertir que dentro del rubro de vinos espumantes, al carecer de una definición normativa, tienen cabida productos como la sidra y otros productos derivados o mezclados de la fruta en general.

Productores: (orden alfabético):

BODEGAS VOLCANES DE CHILE.  (GRUPO VINOS DEL PACÍFICO)

Espumante: VOLCANES DE CHILE, LAVA.

VIÑA BOTALCURA  (Grupo Belén)

Espumantes: Trilogia Los Asesinos: LA QUINTRALA, EMILE DUBOIS y EL CHACAL

DE NAHUELTORO

CASA GÜELL

Sidra: MISIA ROSARIO, LA FORTUNA

Espumoso: MONTERREY

COOPERATIVA AGRÍCOLA PISQUERA CAPEL

Espumosos: SENSUS, VFA, VIÑA FRANCISCO DE AGUIRRE.

GRUPO BELÉN. VIÑA MORANDÉ

Espumante: MORANDÉ

GRUPO MITJANS. VIÑA VALDIVIESO

Espumoso: VALDIVIESO.

Ponche: AMBASSADOR.

Cóctel: NVY.

MONTES WINES.  SANTIAGO  OFFICE  MONTES, S.A.

Espumante: KAIKEN (producido en Mendoza)

SOCIEDAD VINÍCOLA TORRES, S.A.

Espumosos: SANTA DIGNA, MIGUEL TORRES, CORDILLERA, DIAS DE VERANO.

VIÑA CASA SILVA

Espumoso: CASA SILVA

VIÑA CASA TAMAYA

Espumante: TAMAYA

VIÑA CASABLANCA, S.A.   (Holding CWB) (Grupo Watt's)

Espumoso: SANTA CAROLINA, CASABLANCA.

VIÑA CASAL DE GORCHS, S.A.  (Viña Manquehue, S.A.)

Espumante: CASAL DE GORCHS.

Ponche de fresa: FRESITA.

VIÑA CONCHA Y TORO, S.A.

Espumantes: CONO SUR, CASILLERO del DIABLO, PALO ALTO, TRIVENTO, MAIPO,

SBX, SUBERCASEAUX.

VIÑA ECHEVERRIA, LTDA.

Espumoso: VIÑA ECHEVERRIA

VIÑA EL AROMO  (Henriquez Hermanos, Ltda.)

Espumante: VIÑA EL AROMO

VIÑA INDÓMITA. (Grupo Bethia)

Espumante: INDOMITA.

VIÑA LA ROSA

Espumoso: VIÑA LA ROSA

VIÑA LOS ENCOMENDEROS. (VALLE HERMOSO, S.A.)

Espumante: VIÑA LOS ENCOMENDEROS

VIÑA MAR DE CASABLANCA. (Grupo CCU)

Espumoso: VIÑA MAR

VIÑA SAN PEDRO DE TARAPACÁ. (Grupo CCU)

Espumante: TARAPACA, MAIPO, LEYDA, MANQUEHUITO.

VIÑA SANTA RITA, S.A.

Espumoso: CARMEN

VIÑA UNDURRAGA (GRUPO VINOS DEL PACÍFICO)

Espumosos: UNDURRAGA, TITILLUM, FRENESÍ WILD BERRIES, BARÓN

LACROIX, FRENESÍ-MANGO.

---

1 Método Champenoise.- También llamado método tradicional, tiene dos fases de fermentación, una en la cuba y la otra en botella. Una vez escogidas y prensadas las uvas, el vino pasa a las cubas para su fermentación a baja temperatura, luego se le añaden las levaduras con un poco de azúcar (Licor de Tiraje), después se envasa en botellas con tapa metálica, guardándolas en posición horizontal, esperándose una segunda fermentación. Terminado este proceso, las botellas son puestas en pupitres inclinadas 45º boca abajo, empezando el trabajo de removido, consistente en girar la botella varias veces para que todos los sólidos queden en el cuello de la botella, luego se congela el cuello y se hace el "degüelle" (acción de eliminar el tapón helado punto a las lías. Finalmente se le añade el "Licor de Expedición" y se tapa con el tapón de corcho y el alambre que privará de que salga el corcho debido a la presión interna del vino espumante. Finalmente se etiqueta y encaja para su expedición y posterior venta.

 

2 Método Charmat.- También llamado canvás, método ideado en 1907 por el francés Jean-Eugène Charmat, que se diferencia del método tradicional en que la segunda fermentación no se hace en botellas, sino que las burbujas se forman en tanques por un periodo entre 30 y 60 días, estando el vino menor tiempo en contacto con las lías, luego madura por un tiempo corto, se filtra y embotella. Son espumantes para su consumo en el mismo año de su elaboración, siendo más aromáticos con sabores afrutados y florales.

CHEN GUANG EN LA SENDA DE LANG LANG

En el pasado Concurso Internacional de Piano Maria Canals de Barcelona, causó muy buena impresión y mereció muchos aplausos del publico la actuación del concursante Chen Guang, que consiguió ser semifinalista, no obstante recibió los elogios por parte de todos los que lo tuvimos la suerte de presenciar sus actuaciones.

Para darlo a conocer y también para poderlo apreciar justamente, encontrarán una breve semblanza y algunos enlaces donde poder ver y oír alguna de sus actuaciones.

He titulado Chen Guang en la senda de Lang Lang, pues por su edad y valía, lo creo un firme aspirante a conseguir la perfección,  calidad, triunfos y la fama de su compatriota.

Chen Guang vino al mundo en el centro de China, en la provincia de Hubei el día 21 de Octubre de 1994, hijo de padre pianista, empezó a tocar el piano desde muy pequeño, casi a los cuatro años de edad y fue aprendiendo las artes pianísticas a través de su padre, para después pasar a ser alumno y discípulo de Zhao Pingguo en el Conservatorio Central de Beijing. Después pasó a estudiar con el gran maestro Matti Raekallio, en la prestigiosa Julliard School of New York, obteniendo su diplomado en el año 2012.

Ha participado en varias master-classe de Armen Babakhanian, Anna Malikova, Antón Kuerti, Jerome Rowenthal, Paul Badura-Skoda y Vladimir Ashkenazy. Actualmente estudia con el concertista de piano italiano Enrica Ciccarelli entrando en la Accademia Internazionale Pianistica di Imola para perfeccionarse en sus estudios musicales.

Chen Guang combina una técnica excepcional junto con una sensibilidad musical profunda y madura, goza de un gran talento musical y una capacidad técnica excepcional, además del extraordinario carisma que demuestra en sus actuaciones.

Paul Badura Skoda ha dicho de él: "He is a pianist of outstanding talent, with a fine musical sense and extraordinary technical capacity. In my opinion he will be able to continue the tradition of our great music."

Chen Guang ha actuado en las más prestigiosas salas de concierto de su país, China, como el Centro Oriental de Shangai, la Sala de Concierto de Xinghai en Guangzhou, Shenzen, Beijing, etc.. También lo ha hecho en Italia, Sala Verdi del Conservatorio de Milán, Teatro Verdi de Florencia, Teatro Sociale de Como, Pisa, etc.. Ha dado conciertos en Alemania, Sala de Conciertos Kawai, Palau de la Música de Barcelona, en norteamérica: Centro Lincoln de Nueva York, etc..

Ha participado como solista en varias orquestas internacionales como la Orquesta Filarmónica de Bacau y con la Orquesta Regional Toscana, dirigida por Daniel Kawka. El pasado año aperturó la temporada en la prestigiosa Società dei Concerti di Milano, realizando un recital y siendo invitado a otro concierto con la orquesta titular.

Desde los 15 años ha participado en varios concursos internacional de piano,  como el Young Artists Concerto Competition (2009), Concorso Internazionale Città di Cantú (2010), Concorso Pozzoli di Seregno (2011), Valsesia Musica and Giuliano Pecar International Competition (2013). En el año 2013 se hizo acreedor del Primer Premio en el International Scriabin Piano Competition.

CONCURSO SCRIABIN 2013:

Final: Beethoven Piano Concerto op. 58

  

Semifinalista obteniendo diploma en el 60º Concurso Internacional de Piano Maria Canals de Barcelona (2014)

CONCURSO MARIA CANALS 2014:

Sonata Op. 53,  Beethoven:

Mephisto Waltz, F. Liszt

Sonata Op 1, A. Berg

Fantasia Baetica, Manuel deFalla

Chen Guang vive actualmente en Como (Italia) becado por la "Libera Associazione Brenna Tosatto".  Sigue dando conciertos en todo el mundo, así como participando en concursos internacionales de piano.

Sin duda alguna Chen Guang es merecedor de mis mejores y sinceros elogios, espero que Udes. compartan mi opinión. Le deseo los mayores éxitos y galardones en el futuro.

El autor con Chen Guang

Rachmaninov Prelude op.24-5

Chopin Etude op.25-10

Contacto con Chen Guang   CLICAR  AQUÍ