LA RETIRADA. L'EXILI. HISTÒRIA DE DOS GERMANS.

Recentment s’ha publicat, a cura de la historiadora Joana Llordella , un escrit en el qual s’explica les vicissituds de dos germans nascuts a Esparraguera que van emprendre “La Retirada” des de dos llocs diferents de Catalunya per finalment retrobar-se a la ciutat de Dijon (França).

Un dels dos germans fou el meu pare Josep Cuscó Domingo, del que passats més de vuitanta-set anys de llur exili, es bo evocar-ho per donar un testimoni el més acurat possible per a tots aquells que com jo mateix, no ho vam viure, però d’alguna manera n’hem rebut les conseqüències.  

Començaré la crònica amb una mica d’història de l’inici de tot plegat:

Com gairebé la majoria de tots els Cuscó, tenim l’origen a la població de La Granada del Penedès (Barcelona). La família del meu besavi estava composta per Josep Cuscó Gallart (1842-1890), la meva besàvia Filomena Raurell i Mirabent (1851-1915) i sis fills més la Filomena (1877-1928), el meu avi Pere (1879-1942), la Concepció (1883-¿?), en Josep (1885-1916), la Maria (1887-1959) i en Francesc (1890-¿?). Es dedicaven a l’agricultura, bàsicament al conreu de la vinya. El meu besavi Josep va morir el 1890, quedant la meva besàvia vídua i amb els sis fills. També a les acaballes del segle XIX, hi va haver la plaga de la fil·loxera  que afectà a tota la “vinya” catalana, pel que es van veure avocats a emigrar cap a la veïna vila d’Esparreguera.

Padró Municipal d'Esparreguera 1900
Font: Arxiu Municipal d'Esparreguera.

A Esparreguera el meu avi Pere amb només 14 anys va entrar a treballar a la Colònia Sedó on treballaria a la secció de les selfactines. Cap al 1901, el meu avi (de 22 anys) va patir un accident de treball. Pel que sembla li va caure un engranatge molt pesat al peu, provocant-li una lesió i deixant-lo que no podia posar el peu a terra. El metge va determinar que no podia moure’s ni treballar durant un temps i que necessitaria de cures diàries. Com que aleshores viva sol, se li venia un problema. Les noies operàries de la fàbrica que treballaven a les selfactines, es va reunir per veure si entre elles n’hi havia alguna disposada a fer-li les cures diàries. Entre elles van determinar que fos la Trinitat Domingo que era vídua, donat que les altres tenien marit o promès i ella no tenia cap problema d’aquesta mena. Vet aquí que d’aquelles curacions en va sorgir un enamorament entre els dos. Una vegada recuperat, en Pere li va demanar de casar-se a la Trinitat i ella va acceptar.

El dia 26 d’octubre de 1902 en Pere Cuscó de 23 anys i la Trinitat Domingo de 34 anys van contraure matrimoni a l’Església de Santa Eulàlia d’Esparreguera, aportant a la família els dos fills de la Trinitat del matrimoni anterior en Manuel y en Guillermo José Griera Domingo. 

L’any 1910, trobem el Pere Cuscó de 31 anys, que viu al carrer Gran (aleshores carrer Major, nº. 20 junt amb la seva esposa Trinitat Domingo de 42 anys, amb els seus fills Manuel Griera nascut a Barcelona de 19 anys, jornaler; el seu germà Guillermo José de 17 anys nascut a l’Hospitalet de Llobregat, també jornaler i els fills del matrimoni Pere Cuscó nascut el 14 de juny de 1903 i en Josep Cuscó nascut el 17 de desembre de 1905. Ambdós van passar la infantesa a Esparreguera.

Padró Municipal d'Esparreguera Any 1919.
Font: Arxiu Municipal d'Esparreguera.

A l’any 1919 en Pere Cuscó Raurell (39 anys) i la Trinitat (50 anys), deixen la feina de la Colònia Sedó, després de 25 anys de treballar-hi, i amb els quatre fills, marxen cap a la ciutat de Sabadell. Compren la casa situada a la Carretera de Barcelona, nº 30 on s’instal·laran definitivament. El pare del Pere i el Josep inverteix part dels seus estalvis comprant un taxi a la Cooperativa del Taxi a Sabadell, que li rendeix uns ingressos.

Tenim que a la Festa del Pedal de Terrassa del 4 de maig de 1924, en Josep Cuscó Domingo es guardonat a la cursa ciclista que organitza la Unió Ciclista de Terrassa.

Padró Municipal de Sabadell. Amb la familia Cuscó Domingo. Any 1924.
Font: Arxiu Municipal de Sabadell.

El 10 de juliol de 1925 el meu pare Josep Cuscó Domingo amb 19 anys, obté el Permís de Conduir i comença a treballar de taxista a la Cooperativa del Taxi de Sabadell. El 3 de desembre de 1925 és allistat al reemplaçament del Servei Militar de l’any 1926 amb destinació a la base Naval de Cartagena (Múrcia) però el 6 de febrer, és declarat inútil temporal per a navegar, en un reconeixement efectuat a l’Hospital Militar de la Marina.

Al 1927 els germanastres Manuel i Guillermo, treballaven de cuiners a Sabadell, però no tenien una feina ni establiment fix, pel que decideixen aprofitar una oferta dels propietaris d’un bar-restaurant de Palafrugell que buscaven una família que pogués regentar-lo. Així que van marxar a viure i treballar a Palafrugell tots plegats, en Manuel i en Guillermo per gestionar-hi la cuina i la barra i en Pere i Josep per fer de cambrers. Aquest bar-restaurant s’anomenava Sport-Bar estava situat al carrer de Cavallers nº 21 i el van regentar una temporada entre 1927 i 1928, fins que ja no els va resultar rentable i van haver de deixar-lo i retornar cap a Sabadell.

Publicitat del Restaurant SPORT-BAR / GRIERA CUSCÓ
Caballers, 21 Palafrugell. Festa Major de Palafrugell 19.07.1927.
Arxiu Municipal de Palafrugell.

No obstant, aquell any de 1928 es van produir dos fets importants, ja que tant en Pere com en Josep, van trobar a Palafrugell, dues noies que esdevindrien les seves esposes per a la resta de llurs vides. En Pere Cuscó es va relacionar amb na Rosa Paré Ros i en Josep Cuscó amb la Pepita García García.

En Pere Cuscó Domingo i la Rosa Paré es van casar a Palafrugell el 23 de setembre de 1929, establint-se a dita vila; van tenir un fill en Pere nascut al 1932.

Notícia de les noces d'en Pere Cuscó.
Baix Empordà. p.3 28.09.1929. Arxiu Municipal de Palafrugell

En Josep Cuscó Domingo va tornar a Sabadell i continuà fet de taxista. A l’any 1931, el meu avi va comprar un automòbil nou marca Chrysler model Plymouth, que conduirà el meu pare dins la pròpia Cooperativa del Taxi de Sabadell. 

Notícia del naixement d'en Pere Cuscó i Paré
ARA, p.2 08.07.1932 Arxiu Municipal de Palafrugell

Padró Municipal de Sabadell 1930. 
Font Arxiu Històric de Sabadell

El dia primer de febrer de 1934 mor a Sabadell la meva avia Trinitat Domingo als 65 anys i el 2 de juliol del mateix any contrauen matrimoni els meus pares al Jutjat Municipal de Palafrugell (Girona) el mau pare amb 28 anys d’edat i 25 anys la meva mare. El matrimoni s’estableixen a Sabadell a la casa del meu avi Pere.

Fets d’octubre de 1934.

Els anomenats Fets d’Octubre van ser especialment intensos a Palafrugell, segons ens explica Lluis Ros en el seu diari:

La revolta que hi tingué lloc implicà l'Ajuntament, partits d'esquerres i sindicats obrers, aquests darrers units en una Aliança Obrera, que es llançà al carrer el divendres 5 d'octubre a la tarda, tal com havia succeït a Girona, Cassà i Palamós. Els treballadors s'aplegaren a la plaça Nova i, des d'allà, el sindicalista Josep Escalé declarà la vaga general revolucionària. Un comitè assumí tot el poder municipal. Alhora, a l'Ajuntament s'aplegà un veritable arsenal d'armes, es clausuraren locals burgesos, es detingueren persones de tendència dretana i es cremaren despatxos d'industrials. L'endemà, l'alcalde Jordi s'adherí a la proclama de Companys, a favor d'un Estat català, i continuaren les detencions i registres. La revolta aviat fou sufocada arreu. Aquesta derrota dels sectors populars provocà l'exili de diferents líders locals, entre ells el batlle i alguns regidors. Unes altres cinquanta persones foren empresonades per la Guàrdia Civil i, alguna, processada judicialment, a més, es clausurà el periòdic Ara. Temps després, els efectes dels Fets d'Octubre encara es deixaven sentir a la vila: alguns patrons es negaven a admetre treballadors que havien participat en la revolta i, d'octubre a març, s'hi instal·là una brigada mòbil de seguretat comandada pel capità Negrete.  

En Pere Cuscó Domingo és empresonat a la presó de Girona. Ho podem llegir al diari Notícia del Baix-Empordà:

Notícia del Baix Empordà sobre els Fets d'Octubre a Palafrugell
13.10.1934. Hi apareix en Pere Cuscó com a detingut.
Arxiu Municipal de Palafrugell

Si be hem sabut que Pere Cuscó pertanyia al comitè del PSUC de Palafrugell. El cas del meu pare va ser diferent, doncs també va ser empresonat, en el seu cas, al vapor Uruguai, ancorat al port de Barcelona, però no sabem el motiu, ja que no pertanyia a cap partit polític ni estava relacionat amb cap moviment d’aquesta índole. Es possible que acudís a Barcelona per traslladar-hi algú de Sabadell i es trobés en mig d’una manifestació i fos capturat i també portat a l’esmentat vaixell. Així és que s’ignora el motiu del presidi i quan el van alliberar.

Auto de processament de la causa nº 302 per suposat delicte de rebel·lió militar
contra 35 veïns de Palafrugell, entre els que hi consta en Pere Cuscó.
Baix Empordà, 15.12.1934.

Cap a finals d’any en Pere encara estava pres junt amb altres 35 veïns de Palafrugell per suposat delicte de rebel·lió militar. En Josep estava treballant de taxista a Sabadell, justament el 29 de Novembre de 1935 demanà permís a l’Ajuntament de Sabadell, per instal·lar un rètol d’ “AUTO TAXI ALIANÇA” a la façana de la casa nº 24 de la plaça Galán y García (actual Passeig de la Plaça Major) de Sabadell.

Sol·licitud d'en Josep Cuscó a l'Ajuntament de Sabadell
per posar un rètol d'Auto Taxi Aliança. Arxiu Històric de Sabadell

A l’any 1936 al cens de Sabadell hi consten convivint a la Carretera de Barcelona nº 30 en Pere Cuscó Raurell que és vidu amb el seu fill Josep que treballa de xofer per compte propi i la seva esposa Pepita García. En esclatar la Guerra Civil el 18 de juliol de 1936, al meu pare Josep li va ser requisat el taxi, motiu pel qual  l’impedí d’efectuar el seu treball, però es va dedicar a fer de xofer per altres.

Padró Municipal de Sabadell 1936. Arxiu Històric de Sabadell

Sabem per la premsa que en Pere Cuscó Domingo va formar part del Comitè del Radi  quan va ser escollit en una Assemblea General del PSUC local de Palafrugell a l’any 1937. 

Notícia on apareix en Pere Cuscó com a membre del Comitè del Radi del PSUC
ARA, 11.01.1937 p.2. Arxiu Municipal de Palafrugell.

La Retirada. 

La nit del 24 al 25 de juliol de 1938, uns 60.000 soldats republicans creuaren el riu Ebre, començant la Batalla de l’Ebre, la més cruenta i decisiva de la Guerra Civil Espanyola. Les tropes republicanes no van poder canviar el curs de la guerra, quan a finals de novembre de 1938 tornaren a creuar el riu Ebre, la sort de la República Espanyola ja estava pràcticament decidida.

El 23 de desembre de 1938, les tropes franquistes ignorant la treva que els hi havia proposat la República de cara al Nadal, van iniciar l’ofensiva de Catalunya. Al cap d’un mes de l’inici de l’ofensiva, el general Rojo comunicà al President del Govern Juan Negrín “En el terreno militar, en Cataluña ya no podemos esperar milagros, el ejército está prácticamente deshecho, no tenemos aviación, no hay red hospitalaria y cada día que pasa habrá mayor presencia de la aviación enemiga”

El 28 de gener de 1939, el Govern de França obre les fronteres als refugiats espanyols.

Pere Cuscó Domingo:

Pere Cuscó i Domingo (1940)

En Pere Cuscó Domingo va creuar sol la frontera amb França cap a finals de gener de 1939 s’ignora per quin indret. Per altra banda, la seva dona Rosa Paré i les dues criatures d’ambdós, en Pere de 8 anys i la Rosa de només 4 mesos, van creuar la frontera i d’allí es van dirigir cap a la població de Bessèges (un municipi francès situat al departament del Gard, a la regió d'Occitània on hi havia un camp de refugiats, més un hospital-refugi). Al cap d’un temps, es reuniren en Pere i sa família en aquesta població, en Pere treballava en el que podia, a les mines, la verema, etc.

En Pere Cuscó a Bessèges on treballà com a cuiner. Font: Ministeri de l'Interior francès; Direcció General de Seguretat Nacional: expedients individuals de persones identificades per a la seva possible integració en empreses laborals. Arxius Nacionals. Fitxer Gard. 13/12/1939

L’Abril de 1940, en Pere i família es traslladen a la població de Montbard, un municipi francès, situat al departament de la Costa d'Or, a la regió de Borgonya  on treballarà en una fàbrica metal·lúrgica. 

El 14 de juny de 1940, es produeix l’entrada a París de l’exèrcit alemany, el perill és més a prop i, a mitjan octubre, en Pere Cuscó i família viuran en un Centre d’Acolliment a la ciutat de Dijon.  El 2 de novembre, en Pere escriu al Consol de Mèxic a França, perquè el deixin embarcar cap a Mèxic, acompanyat de la seva esposa Rosa Paré (34 anys) i els seus dos fills, Pere (10 anys) i Rosa (2 anys).

Adreça de Pere Cuscó i sobre de la carta al
Cònsol de Mèxic a Paris (1940). Font: Memòrica

Carta de Pere Cuscó al Cònsol de Mèxic des de Dijon
2 novembre 1940. Font: Memòrica

Però aquest propòsit no va mai arribar a bon terme, motiu pel qual restaren per sempre a Dijon, a on en Pere va trobar-hi una feina en una important formatgeria “ROUY” (fundada al 1872)  a la que va treballar-hi fins a la seva jubilació. En Pere i la seva família van visitar Catalunya moltes vegades com a turistes, mai van voler-hi residir. El dia 24 de juliol de 1978 en Pere Cuscó Domingo moria a Dijon. Foren els seus fills Pierre (*Palafrugell1932-†Dijon1994), Rose (*Palafrugell 1938-†Dijon 2018) i Thérèse (*Dijon 1945-Tavernes-França 2026).

Josep Cuscó Domingo

Josep Cuscó i Domingo (1949)

El meu pare Josep Cuscó Domingo, al meu entendre no tenia cap motiu important per exiliar-se, tampoc la meva mare m’ho va saber explicar-m’ho mai. Penso que potser per por de represàlies, donat que fent de taxista, tenia clients d’ambdós bàndols i per dir-ho d’una manera o altre, va pensar que els vencedors anirien en la seva contra.

Total que va arribar a la frontera a principis de febrer de 1939 i no sabem si la va creuar per Le Pertús o per Cervera. Una vegada a França el van ingressar directament al Camp de Saint Cyprien. L’objectiu era tancar i controlar l'allau d'exiliats republicans que creuaven la frontera francesa. Pocs dies després de l'obertura del camp adjacent d'Argelès-sur-Mer, i una vegada aquest ja estava ple a besar. Van obrir el de Saint Cyprien, aquest camp estava situat al nord d’Argelès, en una platja anomenada l’Aigual; tenia 1.500 metres de llarg per 1.000 d’ample, en un costat hi havia el mar i a l’altre unes dunes i aiguamolls. El van obrir el 8 de febrer de 1939; cap a les dues de la tarda van començar a arribar-hi refugiats. 

Al principi, només hi havia tendes de campanya, però es va acabar amb 13 blocs de 300 x 500 metres cadascun que contenien 28 barracons de fusta i cada barracó podia encabir una mitjana de 75 homes. Durant el mes de març els  refugiats comencen a construir uns seixanta barracons. Tot plegat, res significant donat el gran nombre de persones. 

El camp de Saint-Cyprien va donar acollida a 90.000 persones en el seu moment de màxima congestió el març de 1939. Durant els primers dies el caos fou absolut, malgrat l’adopció de les primeres mesures sanitàries. Els últims dies de febrer es desfermà una gran epidèmia de tifus. Fins al 31 de juliol de 1939 se’n comptabilitzaren 1.050 casos; 190 dels quals foren mortals.

En aquells primers dies no hi havia res per menjar, ni aigua potable; passats uns cinc dies arribaren camions que els hi llençaven pans, que se’ls repartien a trossos.

El dia 25 de febrer de 1939, es va signar l’anomenat acord de Bérard-Jordana, era una declaració conjunta franc-espanyola, per mitjà del qual el govern francès obtenia la promesa de neutralitat espanyola i el govern de Franco era reconegut per França com a govern legítim d’Espanya. Al cap de dos dies el govern francès informava públicament del reconeixement del govern de Franco, com a conseqüència d’això, tots els refugiats passen a ser persones sense papers. 

Amb el nomenament el 26 de març de 1939, del Mariscal Pètain com a ambaixador de França a Espanya amb residencia a Sant Sebastià. D’aquesta manera les institucions republicanes perdent qualsevol representació oficial.

En el camp de Saint Cyprien coincidien la platja i la desembocadura d’un riu, així s’establiren dues grans àrees a cada costat del riu, en una hi hauran els militars i en l’altra la resta. En la banda dels militars hi havia molta disciplina, mentre que a la banda dels civils, els soldats senegalesos practicaven tota mena d’abusos i ultratges, principalment amb les dones joves. El camp establí un sistema de correus, gràcies al qual els refugiats podien comunicar-se amb els seus familiars i en ocasions aconseguir diners (francs francesos) per poder comprar menjar i demés dins del mateix camp. A partir de març de 1939 es va efectuar la prolongació de la carretera nº 106 que anava al Camp de Saint Cyprien des de la població de Elna. Amb el que les materials arribaven més fàcilment i començaren a construir les primeres 60 barraques del camp. Poc a poc al llarg de uns quants mesos, fou creixent del no res una petita ciutat, construïda pels mateixos refugiats. Van construir-se un nombre de 592 barraques, amb taulons i planxes de llauna, amb una capacitat d’entre els 80 y 120 metres quadrats, quasi bé cap tenia pavimentació al terra i tampoc portes. Tot això res significant, donada la gran quantitat de persones que s’ajuntaven.

Al carrer central del Camp de Saint Cyprien els refugiats li van posar el nom de l’avinguda de la llibertat, era el centre social del camp, a on a les hores que els hi eren permeses, podien passejar-hi, jugar a la pilota, posar les parades del mercat i diàriament l’esport que més es practicava eren les carreres de cavalls. Quan el Spahis per qualsevol motiu perseguien muntats en els seus cavalls a tota velocitat a qualsevol refugiat que hagués comés una falta.

En total va tenir 17 illetes dividides en quatre camps, hi havia un camp de dones, un per famílies, un altre per artistes i el més nombrós estava destinat als combatents, en el que hi havia 390 barraques. A més a més també hi havia barraques per l’allotjament dels vigilants del camp, per les cuines, les latrines i magatzem de materials, estables pels cavalls de les tropes colonials i catorze barraques que es feien servir com infermeria. 

En general hi regnava una certa desorganització en el tres camps, a excepció del sistema de disciplina i vigilància dels camps. Estaven sota l’estricte jurisdicció militar, sota el comandament del General Menard. A la part dels militars hi havia molta disciplina, mentre que a la part dels civils, els soldats senegalesos practicaven molts abusos i ultratges, principalment a les dones.

El 12 d’abril de 1939, el President del Consell de França, prepara un decret-llei de tres articles en els que els apàtrides i estrangers beneficiaris del dret d’asil, compresos entre els 20 i 48 anys, deuran prestar serveis a les autoritats militars.

Entre els mesos d’abril i juny de 1939, els brigadistes internacionals d’Argelers i Saint Cyprien, foren traslladats al camp de Gurs, en total uns 7.000 de diferents nacionalitats. El primer de setembre de 1939 França i Anglaterra declaren la guerra a Alemanya, esclatant la Segona Guerra Mundial i les condicions a França van anar empitjorant, també per als nostres protagonistes. 

El 23 de desembre de 1939, el camp de dones i nens de Saint Cyprien, fou clausurat i se’ls emportaren cap al camp d’Argelés.

Es deia que a finals del mes de gener de 1940, ja no hi quedarien refugiats espanyols al camp de Saint Cyprien. No obstant, el 26 de març de 1940, el meu pare encara hi resta al Camp des d’on escriu a la meva mare a Sabadell. A partir del 10 d’abril de 1940 s’estableixen les CTE . El formar part d’elles era una manera de sortir dels camps de concentració. Se’n crearen unes 200 companyies de 250 homes cadascuna, en total uns 50.000 homes.

En un principi, la idea de treballar en una CTE va ser ben rebuda per la majoria dels refugiats, si més no menjarien més i millor. Lentament aquest interès va anar minvant quan van córrer les notícies de les condicions de vida que oferien, per això el nombre de voluntaris va anar disminuir ràpidament. A més, a tot això calia afegir les derrotes de l’exèrcit francès, a causa de les quals la majoria de les CTE del nord de França van caure en mans dels alemanys i molts dels refugiats espanyols foren enviats a camps de presoners alemanys. Altres espanyols combatents a la resistència francesa, foren fets presoners i enviats als camps d’extermini nazis. 

Inicialment Josep Cuscó figura inscrit a la llista de treballador de la CTE: 225 del Camp de Saint Cyprien, Analitzant la fitxa nº 100.829 del meu pare localitzada als Arxius Departamentals, consta com a xofer de professió, referència de l’expedient: 1260W129. Posteriorment també va figurar a la CTE 227 en aquest cas amb el nº de fitxa 36.709 i com a conductor mecànic de professió i referència de l’expedient: 1260W114.

El 14 de juny de 1940 les tropes alemanyes entren a Paris. El 22 de juny a petició del mariscal Pètain, es signa l’armistici amb Alemanya a Rethondes. Aquell estiu de 1940, els internats al Camp de Saint Cyprien, envien una carta a les autoritats franceses indicant-los-hi la manera en la que vivien a dins el camp. En vista de la pèssima situació en que es trobaven, el dia 23 de setembre de 1940, el mariscal Pètain ordenà mitjançant el Ministeri de l’Interior, la desinfecció general del camp i la seva completa reorganització. Però el 16 d’octubre la situació al camp era tan penosa que es va decidir que a la fi del mes, quedés completament clausurat. Si bé entre el 16 i el 20 d’octubre es produir una inundació catastròfica que afectà als Pirineus Orientals i de ple la vila de Saint Cyprien, pel que el dia 30 d’octubre el camp va deixar de funcionar i els interns que hi quedaven foren traslladats al Camp d’Argelers i en major proporció al de Gurs.

Alguns dels exiliats van acabar treballant en règim de semi esclavitud integrats dins de l’organització TODT , entitat depenent del Ministeri d’Armament de l’Alemanya nazi. El cas és que el meu pare va caure a mans de l’exercit alemany i capturat per dita organització. Se sap que va treballar a la construcció i manteniment de la base de submarins a Bordeus, estratègica en la lluita marítima de l’Atlàntic, i en la zona de la Bretanya i el canal de la Mànega, on es va desplegar la Muralla Atlàntica, que havia de frenar una possible invasió aliada des de les Illes Britàniques. 

El meu pare va anar a parar concretament al Camp de La Pallice-La Rochelle, al nord-oest de França. Cal dir que coneixem aquesta dada exacte, gràcies a la llista publicada pel Departament de la Charente-Maritime  que es refereix als exiliats espanyols al servei de les tropes d’ocupació, evadits del camp de La Pallice, l’1 de febrer de l’any 1942. I entre els evadits, hi figura amb el nº 106, el meu pare Josep Cuscó Domingo.

Detall del llistat on hi podem llegir el nom de Josep Cuscó Domingo,
la data de naixement i Esparreguera, com a lloc de naixement. 

Per fer-nos una idea del que consistien els treballs a la Pallice, veiem el que ens diu la Mercè Morales  al respecte:

“La majoria dels exiliats que van ser treballadors forçats a Brest, Bordeus i La Pallice provenien del groupement de travailleurs de l’Hérault. El 1941, 11.000 exiliats més són enviats a la costa atlàntica. El 1942, algunes xifres apunten a 37.000. El setembre de 1943, quatre companyies de treballadors integrades per exiliats de la República, en total uns mil homes, van ser reclutats per treballar a la base. Portats en tren i sense conèixer el seu destí, alguns van fugir aprofitant la boira i es van amagar als boscos. Tots temien que el comboi els portés a Alemanya, d’on mai ningú tornava ni se’n tenia notícia. Els treballadors van ser confinats al Fort de Saint-Pierre-Quilbignon, a uns quatre quilòmetres de la base submarina. Dormien en barracons amb lliteres superposades, separats per un passadís central. La vigilància era intensiva. En total, sumaven uns deu mil homes de nacionalitats diverses. L’evasió només era possible durant els trasllats i, en algunes ocasions, a la mateixa base”.

Des d’aquell primer de febrer de 1942, no se’n sap res del meu pare, segurament estava amagat qui sap a on. Realment no he sabut mai res d’aquest episodi, probablement perquè el meu pare ho va mantenir-ho en secret el resta da la seva curta vida, per por de que es sabés públicament i es poses en coneixement de la repressió franquista.

El retorn

El dia 6 de febrer de 1944, mor a Sabadell, el meu avi Pere Cuscó Raurell als 62 anys d’edat. La meva mare en quedar-se sola i angoixada perquè el meu pare no venia. Se’n va a veure l’Alcalde de Sabadell, Don José Mª Marcet i Coll, demanant-li un Certificat de Bona Conducta pel meu pare, a fi i efecte de la seva repatriació. Aquest certificat fou emès el 14 d’abril de 1944.

El dia 9 de maig de 1945, es produeix el desembarcament aliat a Normandia i es signa la capitulació d’Alemanya, acabant-se la Guerra. A partir d’aleshores sabem que el meu pare residia a Dijon en un modest allotjament situat al nº 30 rue de la Prefecture. També a dita ciutat residia el seu germà Pere junt amb la seva família. Desconec a que es dedicava el meu pare durant la seva restada a Dijon, sembla ser que es dedicava a fer tasques de cambrer en algun bar o restaurant.

El dia 12 de febrer de 1946, el meu pare ingressà al Sanatori Mèdic-Quirurgic “Les Genévriers” situat al llac de Villers (Doubs) a prop dels Alps Marítims, just a la frontera de França amb Suïssa a uns 160 km. de Dijon. Era un establiment pel tractament de malalts de tuberculosi i altres afectacions respiratòries. De la seva fitxa d’ingrés en traiem el següent:

“Es queixava d’un dolor a la columna vertebral. L’informe mèdic d’entrada deia: que al maig de 1945, en un examen sistemàtic va conduir-lo al descobriment d’una infiltració subclavicular dreta. Deixà de treballar. Al juny, consulta al Dispensari de Dijon, van practicar-li una bacil·loscòpia que resultà negativa. Descansà durant dos mesos. Va reprendre el seu treball a l’agost. A finals d’octubre principis de novembre, inicia una tos acompanyada d’una pèrdua de pés. El 14 de desembre, visita de nou el Dispensari, a on li detecten un augment de la infiltració i l’aparició d’una pètita cavitat al vèrtex dret. Bacil·loscòpia positiva. Sol·licita l’entrada al Sanatori “Les Genévriers””.

Fitxa d’entrada al Sanatori.

A l’examen d’entrada al Sanatori figurava: Bon estat general, escup i poca tos. Examen pulmonar: Dret: respiració dificultosa a la part superior. Esquerra: Res a senyalar. Radiografia: A la dreta, infiltració discreta retro clavicular amb una substancia probable. A l’esquerra, res a senyalar. Bacil·loscòpia positiva. Passa tot la resta de l’any a l’esmentat Sanatori.

El dia 12 de març de 1947 passa la revisió periòdica: creació d’un pneumotòrax dret, pneumotòrax que es complet des de l’inici. Després de la creació d’aquest pneumotòrax, les bacil·loscòpies son negatives. Sedimentació globular normal. Conclusió: Aquest malalt pot considerar-se perfectament estabilitzat i capaç de reprendre una lleugera activitat, sota control mèdic. Així el dia 4 d’abril el meu pare surt del Sanatori i es reincorpora a la vida de Dijon. 

A partir d’aleshores s’estableix al nº 14 de la Plaça del Teatre, a on residiria fins el seu retorn a Catalunya. Desconec a què es va dedicar durant els dos anys i escaig a Dijon, cal pensar que feia de cambrer en un cafè o restaurant. 

El dia 26 de febrer de 1951, vaig néixer jo, el seu únic fill, Josep Cuscó García.

El 19 de juny de 1947 el Cònsol d’Espanya a Lió, emet el certificat de Nacionalitat nº 1.628 a favor del meu pare. Un mes més tard, el 26 de juliol, el mateix Cònsol emet el passaport nº 148 inscripció 11.980, visat per a viatjar a España el 26 d’agost de 1947.

Finalment empren el viatja cap a Espanya el dia 13 de desembre de 1947, sortint des de Cervera, tot entrant a Catalunya per Port Bou i d’allí fins l’Estació de França a Barcelona a on l’esperava la meva mare i des d’on es desplaçaran plegats cap a Sabadell sense cap problema. Va arribar molt prim i desmillorat  amb una salut molt delicada.

A partir d’aquí, refarà la seva vida amb la Pepita, la meva mare, i es dedicarà a treballar de xofer de lloguer per diversos clients. 

A partir del 13 de març de 1952, s’estableix com a xofer d’auto-taxi.

A partir de 1953 la seva salut va minvant poc a poc. Es sotmès a una intervenció a l’estómac, detectant-se-li un càncer avançat, sense bones expectatives.

Crec que a principis de 1954 es sotmès a un altre operació, en la que els metges que l’atenen no li donen vida per gaires mesos, en Josep Cuscó Domingo finalment va morir el 15 juliol  de 1954 a Sabadell, quan un servidor tot just tenia 3 anys i mig.