Ja fa temps que vaig encetà un
estudi, si es que es pot dir així, sobre la importància de la dona compositora
catalana. Ara he tornat a reprendre’l, ja que en sembla del tot injust, el
silenci que han patit les dones compositores, no tant sols a Catalunya, sinó al
món sencer. D’antuvi ha semblat que la música és cosa d’homes, s’han
menystingut les compositores segle rere segle i ja és hora de que es coneguin i
es valorin com cal les seves obres.
Com he dit, en referiré a les autores
catalanes i no totes, només vint-í-cinc, per no allargar massa aquest escrit. En
un altre ocasió, tornaré sobre aquest assumpte, aportant el coneixement d’altres
25 creadores, que no voldrà dir que siguin millors ni pitjors que les d’avui,
simplement seran unes altres, que no per deixar-les en un segon pla, volgués
dir que no son importants.
Queda clar que al escollir les
següents 25 dones catalanes compositores, hom no ha tingut en compte cap sobrevalència
ni altre característica que les faci més destacables unes sobre les altres. Les
veureu per simple ordre alfabètic.
1.- Gemma
ABRIÉ i REGUÉ
Nasqué a Barcelona, 3 de novembre
de 1984) és una cantant, compositora i contrabaixista catalana.
 |
Gemma Abrié
|
Comença a treballar sa veu a
l’Escola Pentagrama Congrés de Barcelona, de la mà de la cantant Núria Tomàs.
L’any 2007 inicia estudis musicals a l’Escola Superior de Música de Catalunya
(ESMUC), on es graduaria el 2012. Des de llavors ha realitzat diversos
projectes en solitari o en grup. Destaquen SoloBasSing, Gemma Abrié & Josep
Traver duet, JazzCàntic amb el pianista Manel Camp, Bestiari amb The New
Catalan Ensemble, i la proposta multidisciplinària Blues in the dark amb la
pintora Bianca Nguema, actuant en nombroses sales de Catalunya, Espanya,
França, Alemanya i Països Baixos. Des de 2013 treballa com a professora a
l’Escola Municipal de Música de l’Hospitalet - Centre de les Arts.
Ha col·laborat amb músics de
renom com Emmanuel Djob, Ignasi Terraza i Munir Hossn, entre d'altres. A nivell
estilístic ha treballat en projectes que van del jazz al gospel, la música
jamaicana o el soul, tot i que els darrers anys s’apropa a sonoritats
mediterrànies.
Discografia:
. A Tribute To Ella Fitzgerald
(Temps Record, 2007)
. Wondering... (Temps Record,
2010)
. Double BasSing (Audiovisuals de
Sarrià, 2014), amb Miquel Àngel Cordero
. Els fruits saborosos (Temps
Record, 2014), sobre l’obra de Josep Carner, amb la Vicens Martín Dream Big Band.
. Amalgama (Temps Record, 2016),
inclou repertori original produït per Munir Hossn
Premis i reconeixements:
. Premi Enderrock 2014 Millor
Nova Proposta de Jazz, amb Vicens Martín Dream Big Band and Gemma Abrié, Els
Fruits Saborosos
. Premi Enderrock 2014 Millor
Directe de Jazz, amb Vicens Martín Dream Big Band & Gemma Abrié, Els Fruits
Saborosos
2.-Margarida ALFONSO ORFILA
*Barcelona, 1915 - L'Ametlla del
Vallès, 24 d'abril del 1991, va ser pianista, compositora i professora de
música.
Filla dels compositors Frederic
Alfonso i Margarida Orfila i professors de l’Escola de Municipal de Música de
Barcelona. Estudiá a l'esmentada Escola i abans d'acabar-hi la carrera ja hi
feu un concert el 1935 on interpretà amb gran èxit obres de compositors
clàssics i dels seus progenitors.
Va ser professora de solfeig del
Conservatori Municipal de Barcelona, fins a la seva jubilació. Va compondre
diverses peces corals i instrumentals, especialment per a piano i violoncel i
per a piano sol.
Obres:
. Estudi, per a piano
. En l’aire els cors, per a cor
. Formosa nit, per a cor
. Impresión, per a violoncel i
piano
. Tarantela, per a violoncel i
piano
3.- Edelmira ANGLADA ESTEVE
Sant Feliu de Guixols, 16.04.1888
† Idem. 1938. Pianista, cantant i compositora.
Fou alumna de piano de la
compositora Ònia Farga i Pellicer a l'acadèmia que aquesta tenia a Sant Feliu
de Guíxols, i sembla que fou ella la que encoratjà a l’Edelmira perquè és dediqués
a la composició.
Havia participat en recitals de
cant i, el 1904, en la interpretació de la sarsuela Marina al seu poble natal,
en el marc d'una companyia d'aficionats.
El 18 de juny de 1911 va fer un
concert a l'Ateneu de Barcelona, interpretant-hi al piano obres de Mozart,
Bach, Albéniz, Liszt, Chopin i Ònia Farga.
Dos dies desprès, el 19 de juny
de 1911, el diari La Vanguardia publica una crítica del concert en què destacà
la portentosa agilitat, l’expressivitat, la dicció clara, digitació perfecta i
un sentiment artístic molt refinat en interpretar les difícils composicions del
programa.
L'any 1921 l'orquestra de
l'Associació Catalana d'Artistes estrenà la seva obra per a orquestra Dues
gloses de cançons populars per a orquestra.
Sardanes:
. Amoreta,
. Perpetuïna
. Recordança.
4.- Anna BOFILL i LEVI
*Barcelona, 25.04.1944. Compositora,
pianista i arquitecta catalana.
 |
Anna Bofill i Levi
|
És un referent inaudible del
feminisme en l'arquitectura i ha treballat per incorporar la perspectiva de
gènere a l'urbanisme. Pertany a l'Associació de Dones amb la Música, de la
International Alliance for Women in Music i de l'Associació Catalana de
Compositors, a part de treballar en diferents projectes sobre les dones dins de
la història de la música.
És un exemple de la primera
generació de músics que va estudiar després de l'època del franquisme. Dels 6
als 15 anys va estudiar piano i teoria musical amb Jordi Albareda i un any
després va continuar els estudis de composició amb Josep Cercós i Xavier
Montsalvatge. De l'any 1968 al 1972 va passar a estudiar harmonia, contrapunt i
fuga amb Josep Maria Mestres Quadreny, un dels pioners i principals
representants de l'avantguarda musical a Catalunya. Amb aquest músic també va
cursar, entre l'any 1974 i el 1977, estudis i investigació sobre el
desenvolupament de les estructures musicals en la història. Alhora, estudiava
teoria de la probabilitat amb el matemàtic Eduard Bonet.
L'any 1972 es gradua
d'arquitectura en l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona, una
carrera on es veien poques dones. Dos anys més tard, obté el títol de doctorat
amb una tesi sobre la Generació geomètrica de formes arquitectòniques i urbanes
i l'any 1981 obté el títol d'arquitecta a França. Un cop graduada, no és fins
aleshores que, interessada pels nous corrents del segle xx, comença a
apropar-se al tema contemporani, estudiant per una part música electroacústica
al laboratori Phonos de Barcelona amb Gabriel Brnic, a més de seguir cursos de
composició amb Luigi Nono i Joan Guinjoan, i per altra part informàtica musical
amb Xavier Serra i Sergi Jordà. Va seguir sent activa simultàniament amb l’arquitectura
i la música, publicant diversos treballs en els dos camps. La seva música es
caracteritza, en gran manera, per ser serial·lista, com el de Xenakis.
L'any 1982 participa en el
Congrés de Nova Música a Sitges amb Luigi Nono, Mestres-Quadreny, Joan
Guinjoan, Coriún Aharonián i Jesús Villarrojo, i en els cursos de Nono a la
Fundació Miró.[6] Al 1985 obté la beca CIRIT per poder estudiar al Centre
d'Estudis Matemàtics i Autòmats Musicals dirigit per Xenakis. Iannis Xenakis ha
estat el compositor més capficat en la conjunció de música i arquitectura. Anna
Bofill tradueix al català el llibre de Xenakis Música i arquitectura. Anna
Bofill utilitza el mateix mètode serialista en les seves obres, com fa Xenakis.
Com a arquitecta, ha tingut dues
experiències ben diferents. La primera, des dels mitjans dels anys 60 fins a
l'any 1991, va treballar al Taller d'Arquitectura Bofill (aquest el dirigeix el
seu germà, que és un personatge molt conegut dins del món de l'arquitectura
moderna europea), juntament amb un equip format per músics, poetes, arquitectes
i fotògrafs.
Obra:
. La seva primera obra Esclat
(1971) per a conjunt instrumental es va estrenar al XI Festival Internacional
de Música de Barcelona i va participar amb aquesta en el II Festival de música
d'avantguarda de Sant Sebastià (1974).
. Altres obres van ser executades
al IV Festival Hispanomexicano de Música Contemporània del 1976. Poema per
pianoforte (1974) va ser estrenat per Carles Santos, que la va incloure al seu
repertori de piano contemporani.
. Escriu Septet de sot sous
(1978), un encàrrec de GIC (Grup Instrumental Català), que va ser estrenat a Berlín.
I altres obres com ara Andata e ritorno (2002) per a piano, encarregat per
Liliana Maffiotte,
. El fluir de les pedres (2001)
per a saxo i piano, estrenat per Manuel Miján i Sebastian Mariné al Festival
BBK de Bilbao, Europa 1945 (2006) pel grup "Encuentros de ALicia
Terzián", Note per un diario (2008) pel conjunt de solistes de l'Orquestra
de la Comunitat de Madrid, dirigit per Gloria Isabel Ramos, Aires (2008) pel
quintet de metalls de l'OBC.
. Ambulare in caelum (2012) per a
orgue barroc, estrenada per Cristina Garcia Banegas a l'església de Cadaqués,
Girona.
Llibres publicats:
. Los sonidos del silencio.
Aproximación a la historia de la creación musical de las mujeres, Ed. Aresta.
Marzo 2015. Barcelona.
. Traducció al catalá (i próleg)
de Música i arquitectura de Iannis Xenakis, Ed. Antoni Bosch, Barcelona, 1983.
5.- Teresa BORRÀS i FORNELL
*Manresa, 30 de juliol de 1923 †Mataró,
17 de juliol de 2010. Compositora, professora i concertista de piano.
 |
Teresa Borràs i Fornell
|
Va començar els estudis musicals
als 8 anys al Conservatori del Liceu de Barcelona, on en un primer moment li
van ser impartides classes de piano i harmonia i, posteriorment, de guitarra.
També va perfeccionar les seves aptituds d'harmonia, contrapunt i composició
amb Cristòfor Taltabull.Borràs va oferir diversos
concerts entre els anys 1947 i 1953, i els anys 1950 i 1952 va rebre beques per
a estudiar a l'Accademia Chigiana de Siena (Itàlia), on va ampliar els
seus coneixements i en va adquirir de nous com ara el domini d'instruments poc
freqüents a l'època com el clavicèmbal o l'arpa. Durant aquesta etapa va actuar
al Palau de la Música per única vegada tocant el clavicèmbal.
Més endavant va esdevenir
professora de guitarra i piano a l'Escola de Música de Manresa durant set
cursos i uns altres cinc ensenyant piano a l'Escola de Música de Mataró. Després
ho seria a l'Institut Alexandre Satorras de la mateixa població. La seva sòlida
formació d'harmonia i de contrapunt, d'estil poc convencional, es
caracteritzava per la combinació d'instruments i per l'originalitat de les
seves estructures.
El 1979 li va ser concedida la
Beca de Composició per al Curs d'Estiu "Música a Compostela" a
la classe de Rodolfo Halffter. Un parell de dècades més tard, el 1997, va
obtenir el 1er accèssit del Premi Caterina Albert i Paradís.
Ja retirada de la vida acadèmica,
Teresa Borràs va seguir component i exercint com a concertista de piano fins a
la seva mort l'any 2010, especialment per tal de donar a conèixer la seva obra.
Va morir el 17 de juliol de 2010 a la Residència Mare Nostra de Mataró, on
vivia.
El fons personal de Teresa Borràs
es conserva a la Biblioteca de Catalunya.
Obra:
La seva obra comprén composicions
per a piano, cant i piano, guitarra, arpa per a cor i orquestra de cambra. A
més a més, va escriure concerts, peces per a carilló, trios, quartets, danses,
preludis i estudis per a diversos instruments, i també va publicar tres discos.
Piano:
. 6 Preludis op.67-13, 21' Piano,
estrena: T.Borràs
. Confluències op.75 -10' Piano,
estrena: T.Borràs
. 6 Estudis op.76. 14' (1983)
Piano, estrena: T.Borràs. Barcelona 1985.
. Scherzetto (1979) 4' Piano,
estrena: T.Borràs.
. Toccata op.77 6'2" Piano,
estrena: T.Borràs.
. Nuvol op.83 (1983) 5'1" Piano.
. Lluny (1983) 2'02" Piano,
estrena: T.Borràs.
. Sardana (1985) 2' Piano,
estrena: T.Borràs
Arpa:
. Preludis 1,2,3 (1970) op 46,35'
Arpa.
. Danzas Españolas 3 op.48 (1970)
Arpa 20' estrena: Madrid 1995.
. Paisatge (1972) op.53 6' Arpa
Sardana:
. Oreig op.29 (1967) Sardana,
estrena: Barcelona (Cobla Barcelona 1973)
. Burriac op30(1967) Sardana,
estrena: Barcelona.
. Cecília
. Morratxa
. Beatriu
. Bressol premianenc
. Altres inèdites.
Altres:
. Cinco Danzas (1954) op.7 Guitarra
20' estrena: University Alaska 1993.
. 6 Estudis oboè sol (1993).
. Tiento (1993) op.125. Guitar.5'.
. Dues peces per Carilló,Carilló
12' estrena: Carilló Generalitat.1994. Una d'elles és El Pati dels tarongers
. Trio (1992) 14' op. 112 flauta,
clarinet, fagot.
. Matinal(Sardana) 8'.op.113.
clarinet, basset-horn, piano. estrena: Trio Werher, Barcelona.
. Cuttings(1995) op.141- 8'. 2
trompetes i 2 trombons.
. Laberint (1994op..129., 6'
fagot, piano.
. Quartet (1991) op.103 12' 2
violins, viola, violoncel.
. 5 Miniatures op.142,(1995) 12',
4 clarinets
. Concert op.64 (1975) 25' 2
flautes solistes, orquestra de corda, estrena: Orquestra de cambra de Engelberg.
Peníscola 1990.
. Concert op.65 (1976) 25' fagot
solistes, orquestra de corda.
. Rondó (1990) op.100,10'
Orquestra de corda. estrena: Orquestra de Cambra de l'Empordà, Barcelona
. Concert op.106 (1992) 22' Viola
solista i orquestra de corda.
. Concert op.116 (1994) 20' corn
anglès solista i orquestra de corda.
. Concert op.122 (1993)
16'1" clarinet i basset-horn solista, orquestra de cora.
6.- Lluïsa BOSCH i PAGÉS
*Altstätten, Suïssa 1880 †Barcelona,
1961, va ser una compositora, pedagoga de la música i arpista catalana.
 |
Lluïsa Bosch i Pagés
|
De família catalana establerta a
Suïssa, va començar els seus estudis musicals al conservatori de Ginebra amb E.
Jacques-Dalcrozze, G. Barlan, Georges Humbert i amb l'arpista E. Tramonti. Els
amplià al conservatori de París amb Alphonse Jean Hasselmans i G. Verdalle. A
Barcelona estudià composició amb el mestre Felip Pedrell. (a qui li dedicà el
seu “Cancionero musical popular”.
En la seva faceta de professora, entre
1916 i 1932 ensenyà arpa al conservatori de Ginebra, i també ho féu als de
Lausana, Neuchatel, Montreux i Berna; més endavant creà la seva pròpia escola
de música, i també impartí lliçons a l'Institut Casals de Barcelona
(1931-1936).
Publicà diverses obres de caràcter
pedagògic: Méthode d'exercices pour la harpe, la de més èxit, fou
adoptada a conservatoris de París, Londres, Nàpols, Sant Petersburg i als de
diversos països llatinoamericans. Col·laborà en publicacions periòdiques com la
Revista Musical Catalana (en els anys 20 hi tenia la secció Des de Suïssa),
Música i Informador (Madrid).
Concertista extraordinària, el
1931 declarava que havia fet 1.200 concerts a Catalunya, Alemanya, França i
Suïssa. En els anys 30 s'instal·là a Barcelona, amb la important col·lecció
d'instruments musicals antics que havia aplegat, com arpes del segle XVII o una
espineta del segle XV.
L'any 1934, i juntament amb Joan
Gibert i Camins, inicià els concerts de l'Associació de Música Antiga, (d'on
fou presidenta fundadora) que es celebraven a la Casa de l’Ardiaca de Barcelona.
Obres:
. Petit prélude pour harpe
. Prélude pour deux harpes et
quator à cordes
. Pièces pour chant et harpe
. Plegaria (1932)
. Septuor (1933), per a set arpes
També destacà pels seus escrits pedagògics:
. "Méthode
d'exercices pour la harpe" (1910), que fou el llibre de
text d'aquest instrument als conservatoris de Londres, Lisboa, Nàpols, París,
Sant Petersburg i d'Amèrica del Sud.
. "Exercices pour la
virtuosité" i "L'arpa a través del temps" (Revista Musical
Catalana XXVII, 1930); col·laborà amb l'Informador de Buenos Aires, Música, i,
durant vint anys, de la Revista Musical Catalana de Barcelona.
Va rebre el premi d'honor en
l'Exposició Internacional de Música de Ginebra (1927) per la seva col·lecció d'instruments
antics.
7.- Ariadna CABIRÓ
*Barcelona, 11 juliol 1984.
 |
Ariadna Cabiró
|
Graduada superior de piano per l’ESMUC. Màster d’interpretació i musicologia
de música antiga, en l’especialitat de clavicèmbal
Actualment es professora de Educció Musical Temprana a l’Escola Municipal
de Música de l’Hospitalet de Llobregat.
Ha escrit molts “musicals”: Barbes de Balena, Les Feres de
Shakespeare, La Mascarada, Akelarre, etc.
8.- Mª Dolors CALVET i PRATS
*Vilafranca del Penedès, 19
d'abril del 1907 †Madrid, 6 d'agost del 1988. Concertista de piano,
compositora, poetessa i pedagoga vilafranquina.
 |
Maria Dolors Calvet i Prats
|
El 1911, amb tan sols quatre anys
d'edat, va començar els estudis de música de la mà de la seva mare, que dirigia
una acadèmia de música; molt aviat va començar a participar en els concerts
públics que s'hi feien, i posteriorment en fou directora.
El 1922 anà a perfeccionar els estudis
musicals a l'Acadèmia Ardèvol que dirigia Ferran Ardèvol a Barcelona. El 1924
començà l'activitat com a concertista a Barcelona, on feu nombrosos concerts,
sola o amb altres instrumentistes. Resident a Vilafranca, s'implicà de ple en
l'ensenyament musical a la secció Cultura de la dona de la Societat la
Principal de Vilafranca del Penedès. Fou autora de sardanes, peces per piano,
canços infantils -que emprava en la pedagogia- i lieder.
Abandonà la música al cap d'uns
anys per ajudar el seu marit en les activitats comercials que aquest duia a
terme, primer a Barcelona i posteriorment a Madrid. Morí a aquesta darerra
ciutat el 6 d'agost de 1988.
Llegat:
. L'Escola Municipal de Música de
Vilafranca del Penedès rebé el nom de Maria Dolors Calvet.
. Des de l'any 2007, Vinseum
Museu de les Cultures del Vi de Catalunya, els descendents de Dolors Calvet (a
partir de la seva filla Imma Herrera Calvet) i l'Ajuntament de Vilafranca,
convoquen, cada dos anys, el "Concurs de Composició per a Piano Maria
Dolors Calvet i Prats", que premia obres d'una durada entre 10 i 15 minuts
que es puguin utilitzar en la pedagogia de l'instrument del piano. En la primera
edició (2008), el premi va ser per a l'obra Escenes, d'Octavi Rumbau i Masgrau;
la guanyadora de la segona edició (2010) va ser Marian Márquez Ruiz de Gopegui,
amb l'obra Deu variacions per a piano; en la tercera edició, de l'any 2012, va
guanyar Moisès Bertran amb l'obra Sis preludis per a piano; en l'edició de l'any
2014 va guanyar Gerard López, amb l'obra Suite per a piano VII, i en la del
2016 Ernesto Mateo, amb Pequeños preludios. El jurat és presidit pel compositor
Josep Soler Sardà i hi han participat els compositors Francesc Taverna-Bech i
Alejandro Civilotti i els pianistes Diego Fernández Magdaleno i Montserrat
Ríos.
Part dels fons documentals de
Dolors Calvet (i de la seva família), i algunes de les seves partitures es
conserven a l'Arxiu Musical del VINSEUM, i els premis guanyadors dels concursos
Dolors Calvet són editats per Dínsic.
Llibres:
. Un compositor català del segle
XVIII [conferència pronunciada el 28 de maig per al Club Femení d'Esports de
Barcelona], resumida a Portaveu del Club Femení i d'Esports de Barcelona 26
(juliol 1932)
. El Drac i la Mulassa Vilafranca
del Penedès: Vilatana, 1999 ISBN 8495053101
. Quaderns de piano = Cuadernos
de piano = Piano notebooks Barcelona: DINSIC, 2008 ISBN 9790692105169
Cançons:
. Adéu Siau
. L'Àngel Blanc
. Mare
. Nina Meva
. La rosella
. Cançons per a la pedagogia
musical:
.
L'Antònia, Ki-ki-ri-ki,
.
El meu gatet,
.
La rodona
Per a piano:
. La caixeta de música
. Dansem, Pere?
. M'agrada matinar
. Els maçots del molí paperer
(1929)
. Maria Rosa
. La nina Pepa
. Sol, fa, mi, re, do
. Tema amb variacions
Sardanes:
. Camí de la Vall d'Aran
. Cant d'enyorança
. La nostra anella
. La sardana dels infants
. Vigília de festa, versió
cantada amb lletra de Lluís Ràfols
. Vilafranca, per a coral
9.- Montserrat CAMPMANY CORTÉS
*Barcelona, 7 de març de 1901 †Buenos
Aires, 31 de maig de 1995. Pianista, cantant, pedagoga i compositora catalana.
Va néixer al carrer Casp de
Barcelona el 7 de març de 1901, filla de Francesc Campmany i Capdevila i d'Elvira
Cortés, ambdós de Barcelona. La família de Montserrat Campmany es va traslladar
a Buenos Aires el 1909, quan aquesta encara era infant. Allí hi estudià amb
Guido Cappocci (cant), Julián Aguirre (piano), Alberto Schiuma (violoncel) i
Constantino Gaitó (composició). El 1917 l'Orfeó català de Buenos Aires va
organitzar un concurs de composició, on va ser premiada per una obra per a cor
intitulada Raïms i espigues.
Va ser la primera dona a entrar a
formar part del Grupo de Compositores del Instituto de Musicologia del que era
director Carlos Vega. La majoria de les seves obres estan compostes per a veu,
i en destaquen Hilando (1920) i Poemas de Cuyo (1925). Escrigué una sèrie de
cançons amb versos de Rubén Darío en les que utilitza l'escala incaica modificant-la
d'una manera molt rica i variada.
A començaments de l'any 1929
tornà a Barcelona, on l'Orquestra Pau Casals estrenà Danza india i Poemas de
Cuyo, construïdes sobre l'escala pentatonal incaica (igual com Visión sinfónica
i altres). A Barcelona, va continuar estudiant amb els professors Joan
Llongueres i Badia, Blanca Selva i Joan Massià. Es presentà a oposicions per a
mestra el 1932 i va ser professora a les escoles del Mar i Blanquerna. En l'any
1939 tornà a l'Argentina, on continuà la composició i l'estudi de la música
incaica amb l'historiador i musicòleg Carlos Vega. Ensenyà música a l'Escola
Normal núm. 1 de Buenos Aires. Va ser membre activa de l'Associació Argentina
de Compositors de Música i el 1949 ingressà en la Sociedad Argentina de Autores
y Compositores. Com a compositora escriví peces de cambra, simfònica i
lieder, i les seves obres estan influïdes per la música autòctona americana i,
a partir dels anys 50 especialment, pel dodecafonisme.
El fons personal de Montserrat
Campmany es conserva a la Biblioteca de Catalunya.
Obres:
. L'absence, per a veu
. Al Sant Marçal de Plata (1942),
per a cor
. Azul (1954), per a veu i piano,
sobre un poema d'Agustín Dentone
. Canto de amor (1954), per a veu
i piano, sobre un poema d'Agustín Dentone
. Carita del cielo, lied, per a
veu i piano sobre un poema d'Agustín Dentone
. La casita de Tucumán, canción
para niños (1952), per a veu i piano, amb lletra de Celia Peona
. Concierto para trompeta,
metales y timbal
. Cuarteto de cuerdas en Mi mayor
. Cuarteto para saxofones (1958)
. Dansa índia (1929), per a
conjunt de vent, percussió i piano[8]
. Día de feria en Tucumán, per a
veu, flauta i arpa[9]
. Dúo de saxofones
. Filant, per a veu i piano sobre
un poema de Josep Martí i Folguera
. Firulete: 6 canciones infantiles (1942), per
a veu i piano, amb lletra de María Rosario Cipriota.
. La guspira (1931), sardana
. Jueirío, per a veu i piano,
sobre un poema de Rafael Jijena Sánchez
. La leyenda de la yerba mate
. Médano, per a veu, flauta i
arpa[9]
. Momento: lied, per a veu i
piano, amb lletra de Margarita Abella Caprile
. Otoñal, amb textos de Rubén
Darío
. La Perí, poema simfònic sobre
Aiguaforts i aigües vessants (1920), de Jeroni Zanné
. Petit rondell, per a veu i
piano, amb lletra de Jeroni Zanné
. Poemas de Cuyo (1925), per a
veu, flauta i arpa
. Primavera, per a veu
. Quintet per a violí en tres
moviments
. Raïms i espigues (1919), per a cor
. Salve Regina, per a cor i orgue
. Siesta, per a veu, arpa i
flauta[9]
. Suite incaica (1939), per a
piano
. Tres cantos escolares, per a
veu i piano, textos de Jeroni Zanné, traduïts en edició bilingüe castellà-francès (Comprèn: Las calesitas,
El pájaro y el gato i El barrilete)
. Un asra, per a veu i piano,
sobre un poema de Heinrich Heine
. Visión sinfónica (1930), poema
simfònic per a orquestra
Discografia i videografia
. CD. Panorama de la música
argentina 3: Compositores nacidos entre 1887 - 1903 Buenos Aires: Fondo
Nacional de las Artes, 2006. Recull les peces Poemas de Cuyo, Siesta i Médano
. DVD. Panorama de la música
argentina: Compositores nacidos entre 1887 - 1903 Buenos Aires: Fondo Nacional
de las Artes, 1999.
10.- Mercè CAPDEVILA i GAYA
*Barcelona, 25 de març del 1946,
és una pedagoga, pianista i compositora catalana especialitzada en el camps de
la música instrumental i electroacústica.
 |
Mercè Capdevila i Gaya
|
Començà a estudiar música a
l'Acadèmia Marshall, i amplià coneixements al Conservatori del Liceu i al
Conservatori Municipal de Música de Barcelona, on obtingué l'any 1968 la
titulació superior. Posteriorment s'endinsà en el camp de la música
electroacústica de la mà del mestre i compositor Gabriel Brncic, al Laboratori
Phonos de Barcelona i perfeccionà l'aprenentatge de composició amb Josep Maria
Mestres Quadreny, Corian Aharionan, Carmelo Bernaola, Luis de Pablo i Luigi
Nono, amb qui mantingué una llarga correspondència. També assistí a cursos teòrics
sobre la música del s.XX impartits per Carles Guinovart. El 1976 va ser becada
per la Universitat de Barcelona per assistir al Congres de la Societat
Internacional d'Estudis Musicals (ISME) a Montreux. L'any 1977 va ser nomenada
professora de piano al Centre d'Estudis Musicals de Barcelona. L'any 1982 va
començar impartir classes seguint el Mètode Martenot i el Willems. Artista
interdisciplinària, en paral·lel havia estudiat Arts Plàstiques a l'escola
Massana de Barcelona i amb el professor Edward Mosny al Kunsthand Werk Schule
de Pforzheim (Alemanya).
Durant el curs 1993-1994 va ser
compositora invitada a l'estudi d'Aaron Copland al School of Music Queens College,
de la City University of New York. S'especialitzà en el camp de la creació
electroacústica, per bé que també es dedicà a la música mixta i a la
instrumental, i participà en muntatges multidisciplinaris que combinaven la
música amb la llum, moviment, raigs làser i la veu en recitals poètics. Alguns
dels artistes amb què treballà foren Eloi Puig, la pintora Gabriela Vargas, la
videoartista Ester Xargay, la dramaturga Eva Hibernia, el poeta Carles Hac Mor,
la directora teatral Glòria Rognoni, els compositors Oriol Graus, Eduardo
Polonio, l'escriptor Guillermo Ayesa, el pianista Jean Pierre Dupuy, l'actor
Javier Palma i Egill Friedlaisson. La seva llista de composicions comprèn més
de cent obres entre les quals es troben composicions per a cinta magnetofònica,
cinta i sintetitzadors; combinació d'instruments (de vent, corda i teclat) amb
electrònica, manipulació de so en temps real, entre d'altres. Ha enregistrat
dos discs amb composicions pròpies i ha participat en discos col·lectius.
Fou membre fundadora de
l'Associació de Música Electroacústica d'Espanya (AMEE) i formà part del
patronat del Laboratori de Música Electroacústica PHONOS. És membre de
l'Associació Catalana de Compositors.
Obres (selecció):
. ... I Noé s'emborratxà de vi
(1978), per a quartet de vent i tecla
. Mene mene tekel uparsin (1979),
per a clarinet, viola i piano. El títol fa referència a un fragment del Llibre de Daniel 5,
26-28.
. Miratges (1980), per a piano
. Intermezzo 23 F (1981), per a
electroacústica, so de camp i viola (reproducció)
. Eclipsi (1982), per a 4
violoncels
. Deshill holles Eamus (1982),
per a electroacústica mixta, sobre textos de l'Ulisses de J ames Joyce
. Gramatges (1983), electroacústica
mixta [disc 2]
. Voltes al sol (1984),
electroacústica mixta [disc 2]
. Primer artifici (1985),
electroacústica mixta [disc 2]
. De la Randa, flauta, oboè,
clarinet en si b, fagot, trompa, percussió, arpa, violí, viola i violoncel, (1986). [disc 2]
. D'un castell a l'altre (1989),
música per a l'escena
. Vares d'ivori (1990), per a
grup instrumental [disc 1]
. Alegries de comèdia (1991), per
a electroacústica mixta i claqué (reproducció)
. Nu (1990), electroacústica
mixta (reproducció) [disc 3]
. Zoom (1995), per a piano
solista
. Quadrar el cercle (1996),
música per a l'escena, veu i electroacústica mixta
. Fons de mar (2000), per a
electroacústica mixta (reproducció)
. Corn d'or, clarinet, violí,
violoncel i contrabaix, (2003).
. El secret de les oques, piano i
saxòfon soprano, (2004).
. Poema a Juan Barja (2006), amb
lletra de Juan Barja
. Matèria en brut (2007),
encàrrec del Centro Difusión de Música Contemporánea, música radiofònica
. Arc-quitectures (2008), per a
tres veus a cappella (reproducció)
. A Chillida (2009),
electroacústica mixta [disc 1]
. Vostès ja em perdonaran (2011),
obra per a piano dedicada a l'escultor Manolo Hugué[10]
Enregistraments:
1.- CD. Zas, música vertical.
Sabadell: Ars Harmònica, 2006.
2.- CD Solars Vortices
(interpretació); Dupuy, Jean Pierre (director). Seleccions Mercè Capdevila. Barcelona: AudioVisuals de Sarrià,
1990.
3.- LP Vol ad Libitum
(interpretació). Compositors de Barcelona I. Barcelona: Dino classics, 1991.
11.- Constança CAPDEVILLE
*Barcelona, 16 Març 1937 † Oeiras
(Caixas- Portugal) 4 Febrer 1992. Pianista, percussionista, educadora musical i
compositora.
 |
Constança Capdeville
|
Nascuda a Barcelona, va iniciar
els seus estudis de música a la Ciutat Comtal, als 14 anys junt amb els seus
pares se’n van anar a viure a la localitat portuguesa de Caixas a on prosseguí
els seus estudis superiors en el Conservatori Nacional de Música de Lisboa, amb
els mestres Varela Cid (piano) i composició amb Jorge Croner de Vasconcelos. Rebent
el diploma en Alta Educació Musical. Es va especialitzar en interpretació, transcripció,
practica del clavicordi i acompanyament pianístic de música antiga a través de
cursos impartits per Macario Santiago Kastner (1908-1992).De ben petita va mostrar una bona
inclinació per a la composició,
destacant molt en aquesta faceta. Al 1969 li van ser encarregades obres per a la orquestra de la Fundació Calouste Gulbenkian.
Se li coneixen més de 100 obres per orquestra, conjunts de càmera i una
varietat de peces per a diferents instruments. També va compondre música per a
pel·licules, teatre, dança, ballet, etc.
Les composicions estaven
carregades de múltiples percepcions artístiques. Va ser amiga artística i
personal del gran artista portuguès Jorge Peixinho.
Va ser una talentosa intèrpret de
percussió, encara que el seu instrument sempre fou el piano.
Fou professora de l’Escola Superior
de Música de Lisboa, de la Academia de Múisca Santa Cecilia i també va ser
professora del Departament de Musicología de la Nueva Universidad de Lisboa.
Destacant per ser una professora molt ben valorada per tothom.
Va ser membre de la Portuguese
Council of Music i també de l’Associació Catalana de Compositors.
Se li van otorgar la Medalla Portuguesa
al Mèrit Cultural a l’any 1990 i a títol pòstum l’insignia de l’Ordre de
Santiago de la Espada al 1992.
Va morir de càncer a Caixas a l’edat
de 54 anys
Obres (Selecció):
Diferenças Sobre o Intervalo'
(1967) for orchestra
Libera me (1979) for ensemble (choir,
piano, percussion, tape and lights)
Cerro Maior (dir. Luís Filipe Rocha, 1980)
film music
Don't Juan (1985), anti-opera, musical
theatre
Di lontan fa specchio il mare – Joly Braga
Santos, In memoriam (1989) for ensemble
Solo de Violino (dir. Monique Rutler, 1990)
film music
Take 91 (1991), musical theatre
"Que mon chant ne soît plus
d'oiseau," (1991) for orchestra
Groups and ensembles
Convivium Musicum, ensemble
ColecViva, musical theatre
Opus Sic, music for films and performances
Palavras por dentro, theatrical.
12.- María CARRATALÀ van den WOUVER
*Barcelona, 19 de juny de 1899 †21
de març de 1984. Pianista i compositora catalana que es dedicà també a la pedagogia
i a la crítica musicals.
 |
Maria Carratalà van den Wouver
|
Filla del barceloní Josep
Carratalà i Oliu i de Rosa Van den Wouver. Estudià a l'Escola Francesa de
Barcelona i al Conservatori del Liceu de Barcelona, i allí s'hi formà amb els
mestres Modest Serra, Costa i Nogueras (piano), Avel·lí Abreu i Sànchez
Cavagnach (teoria i harmonia). Acabà els estudis el 1916.
Als anys 20 començà a actuar a
l'estranger, especialment a París, on amplià la seva formació amb Felip
Pedrell. A mitjans de la dècada dels 20 s'especialitzà en el repertori
hispànic, en un ventall cronològic que cobria d'Antonio de Cabezón fins a
Manuel de Falla. Va fer concerts a Barcelona, com l'any 1926, quan donà a
conèixer cinc sonates inèdites de Josep Gallés, i transcripcions de Pedrell
d'obres de Francesc Guerau, Diego Pisador i Juan del Encina. Aquell mateix any
també estrenà la versió per a piano de la innovadora Suite Intertonal de Jaume
Pahissa; i el 1930 estrenà la Serenata a un infant, de Manuel Blancafort, amb
text de López-Picó.
Com a compositora va ser autora
d'una peça orquestral, Réverie, estrenada al Liceu el 3 d'abril
del 1914; i també fou autora d'una fuga.
Es dedicà a la musicologia, i
publicà nombrosos articles de crítica musical en diverses revistes, com D'Ací i
d'Allà, Art Novell, Meridià: Setmanari del Front, Boletín Musical (Còrdova) i
La Nova Revista (1927-1929), o el diari El Matí. La confiança que li tenia
Jaume Pahissa es mostrà quan li confià la redacció de l'article
"Pahissa" en el Diccionario de la Música Ilustrado que ell mateix
dirigia.
Presentà l'obra Florentina al
premi de teatre "Ignasi Iglesias" del 1938, i La mort al parapet al
concurs d'obres en un acte inspirades en la guerra contra el feixisme. Com a
traductora col·laborà estretament amb el director teatral Artur Carbonell i
Carbonell, per a qui traduí peces de Cocteau, Pellerin, Goethe, Strindberg,
Bernard i Lenormand. Entre el 1929 i el 1935 va fer una quinzena de
conferències sobre música, poesia i teatre. Va ser una de les fundadores del
Lyceum Club de Barcelona, i el presidí entre 1933 i 1935. Donà conferències, i
impulsà l'activitat teatral, encarregant-se d'escollir (i traduir) obres
estrangeres per representar en una funció que es feia anualment. En la
postguerra va fer una conferència sobre Arte temporal y arte espacial: música y
pintura (1950).
Obra literaria:
. Llongueras, Joan; Carratalà,
Joan Ramon i Maria. Pau Casals. Barcelona: Llibreria Verdaguer, 1927.
. Bernard, Tristan; Carratalà,
Maria (traductora). Antonieta o la tornada del marquès: sainet en un acte. Publicat en el llibre de
Lluelles, Enric; et al. La Festa del carrer. Barcelona:
Bonavia, 1935.
. Carratalà, Maria «Florentina».
Pausa revista Sala Beckett, núm. 25, desembre 2006, pàg. 71-95. ISSN: 1699-6070.
. Articles publicats a Meridià:
setmanari del Front intel·lectius antifeixista el 1938: ¿Intel·ligència o caràcter?; Sócrates condemnat a mort;
L'acusació contra Sócrates; Quatre
cents anys després de Sócrates; De la llibertat-I; De la llibertat-II; De la llibertat-III; De la història-I; De la
història-II; De la història-III; De la irracionalitat-I; De la irracionalitat-II; De la irracionalitat-III; De la
irracionalitat-IV; Metafísica de
la societat; Catalunya davant d'Europa.
13.- Lluïsa CASAGEMAS i COLL
*Barcelona, 14 de desembre de
1873 †Madrid 1942. Compositora catalana del final del segle xix, la primera
dona que va compondre una òpera a Catalunya.
 |
Lluïsa Casagemas i Coll
|
Va néixer al carrer Conde de
Asalto (carrer Nou de la Rambla) de Barcelona, filla de Manuel Casagemas i
Labrós, natural de Granollers, vicecònsol dels Estats Units a Barcelona i
administrador del banc de Catalunya, i de Maria Neus Coll i Vendrell, de
Sitges. Va tenir quatre germans, entre ells el pintor Carles Casagemas i Coll.Estudià composició amb Francesc
de Paula Sànchez i Cavagnach, cant amb Giovanna Bardelli i violí amb Agustí
Torelló a Barcelona. Entre els 16 i 18 anys, va compondre Schiava e regina
(Esclava i reina), òpera fantàstica en tres actes amb llibret de Josep Barret,
que s'havia d'estrenar al Gran Teatre del Liceu de Barcelona la temporada
1893-1894, un fet completament excepcional en l'època. Tanmateix, l'atemptat
anarquista del 7 de novembre d'aquest any feu anar en orris l'estrena, que no
s'arribà a produir mai.
L'autora la va presentar en
l'Exposició Universal de Chicago de 1893, on va rebre un diploma; en
compensació per la cancel·lació de l'estrena, la reina regent Maria Cristina
d'Habsburg va fer estrenar-ne algunes parts al palau Reial de Madrid el 1894,
amb l'assistència de la família reial. El segon acte fou representat en un
concert al Conservatori del Liceu el 1896. Amadeu Vives, que assistí a un
recital particular amb parts de l'òpera, en lloà la força dramàtica i la passió
de l'autora. La partitura es va considerar perduda fins que es va trobar el
2017, en mans d'un particular; actualment, s'està estudiant per part de
professors de musicologia de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Deixà la partitura per a veu i
piano d'una altra òpera, I briganti, segons el llibret d'Andrea
Maffei basat en Els bandits de Friedrich Schiller, que ja havien fet
servir Saverio Mercadante i Giuseppe Verdi.
Aquest mateix any 1893,
l'Orquestra Catalana de Concerts estrena la seva obra Crepúsculo
al Teatre Líric (Barcelona), i va tornar a tocar-se al Liceu l'any següent.
Escrigué sobretot peces breus per a piano i per a la veu. Felip Pedrell, en el Diccionario
biográfico y bibliográfico de músicos y escritores de música españoles antiguos
y modernos (1894-1897), parla de 110 peces per a veu i piano, i peces per a
piano sol escrites per Lluïsa Casagemas. Una d'aquestes, La bergeronnette,
és l'opus 230.
Tota la seva obra és anterior al
seu casament, que es va produir el 2 de maig de 1896, quan tenia 22 anys.
Després del matrimoni amb Enrique de Sorarrain Milans del Bosc -membre de
l'alta burgesia i promotor de l'esport, especialment l'automobilisme-,
desapareix de la vida pública. Va quedar vídua el febrer de 1924; sembla que
llavors va tornar a interpretar escadusserament en públic: se'n troben
ressenyes d'alguns concerts com a pianista el 1927 a Barcelona.
El 1930 apareix en la premsa com
a professora de violí en Fomento del Arte Lírico de Barcelona. Les úniques
referències que se'n troben en la premsa de l'època, fora d'aquests dos
concerts, són per la seva condició social, informant-ne de l'assistència a
actes benèfics i similars. L'última referència se'n troba el 1936, en un
concert a Madrid, on podia haver anat a viure. No se sap el lloc o data exacta
de la seva mort, que es pot situar a Madrid en la immediata postguerra: ja era
morta el desembre de 1943, quan mor sa germana i no és citada entre els
assistents als funerals. El lloc web familiar indica que va morir a Madrid el
1942.
Algunes obres:
. Schiava e regina, òpera (1889–1891)
. Crepúsculo, per a orquestra
(1893)
. I briganti, òpera, op. 227 (ca.
1895)
Discografia
. Compositores catalanes.
Generació modernista (CD). Maria Teresa Garrigosa (soprano) i Heidrun Bergander
(piano). La mà de Guido. Dip.leg. B-45116-2008.
14.- Anna CAZURRA i BASTÉ
*Barcelona,
27.09.1965, és compositora i musicòloga catalana.
 |
Anna Cazurra i Basté
|
Anna Eulàlia Cazurra, va estudiar piano i violí al
Conservatori Municipal de Barcelona i composició amb Josep Soler.
Ha centrat la seva investigació
en la reconstrucció històrica de la música hispànica i en la recuperació del patrimoni
musical espanyol i aquest aspecte del seu desenvolupament professional ha influït
clarament en la seva obra. El seu catàleg d'obres té com a títols destacats:
Psalms
(2002) per a soprano i orquestra.
Évora,
primera suite (2000-2002).
Atlàntida (2004)
per a piano i orquestra de cordes.
Ioann
Adervarul (2008) òpera
15.- Clotilde CERDÀ i BOSCH
*Barcelona, 28 de febrer de 1861
†Santa Cruz de Tenerife, 12 d’abril de 1926, més coneguda pel seu nom artístic Esmeralda
Cervantes. Fou una concertista d’arpa i compositora.
 |
Clotilde Cerdà i Bosch
|
Era filla (possiblement il·legítima)
del cèlebre enginyer Ildefons Cerdà, creador del eixample de Barcelona i de la pintora
Clotilde Bosch
Estudià a Barcelona, Roma, París
i Viena. Va debutar al Teatre Imperial de Viena a l’any 1873 amb només 11 anys.
Va ser molt alabada tant per Isabel II com per l’escriptor Victor Hugo, que
pels seus ulls verds li va suggerir el nom artístic d’Esmeralda que a la vegada
va ser la heroïna de la seva obra El Geperut de Notre Dame i fou la
reina qui li va afegir el cognom de Cervantes. La mateixa reina li brindà el
seu suport en tota la seva carrera artística, anomenant-la arpista de cambra i ajudant-la
mitjançant els seus contactes. També va ser protegida de la comtesa de Montijo,
que l’apadrinà i organitzà concerts per ella.
A partir de 1875 va viatjar a Amèrica,
actuant a Buenos Aires, Brasil i Cuitat de Mèxic. Al 1881 va formar part de la Lògia
Maçònica Lleialtat de Barcelona, va fundar una Acadèmia per la educació de la
dona, però només va durar un parell d’anys. Va ser una de les principals impulsores
del moviment anti-esclavista i d’alliberament femení.
Va continuar donant concerts per
diferents països del món. Al 1887 va ser contractada pel Sultà de
Constantinopla com a professora d’arpa del seu harem. Al 1895 es va casar amb l’enginyer
alemany Oscar Grossmann, fabricant de porcellanes al Brasil. Al mateix any a
Rio de Janeiro fa fundar el Conservatori de Música, així com l’Escola d’Arpa
amb la col·laboració de la catalana Lea Bach. Va viure i actuar en diversos
llocs com: Barcelona (1901-1902), Santa Cruz de Tenerife (1902-1905), Ciutat de
Mèxic (1907-1915). Finalment al 1918 va retirar-se a viure a Santa Cruz de
Tenerife a on va morir al 1926 sent sepultada al Cementiri de Santa Lastenia.
Al 1885 va escriure La Historia
del Arpa. Va compondre més d’una dotzena d’obres per arpa. També va compondre música
religiosa: Invocació a la Verge de Montserrat (Op.7) i Salutation Angélique
-Ave Maria- (Op.12).
16.- Àurea Rosa CLAVÉ i SOLER
*Barcelona, 29 de setembre de
1856 † 4 de febrer de 1940. Directora, professora i compositora catalana.
 |
Aurea Rosa Clavé i Soler
|
Fou iniciada a la música pel seu
pare (Josep Anselm Clavé) amb qui aprengué piano, música i direcció coral. Ell
fou qui la portà a la professionalització. S'especula, que a vegades era
l'Àurea qui dirigia els Cors de Clavé, quan l'Anselm estava indisposat. S'inicià
en la composició fent alguns arranjaments de peces corals del seu pare per a
banda o orquestra. Se sospita que podria haver-hi més composicions inèdites.
Fou també professora de piano del Conservatori Municipal de Barcelona. Es va casar amb Conrad Ferrer i
Fossà i van tenir tres fills: Guillem, Carles i Magdalena. Guillem Ferrer i
Clavé fou un violoncel·lista, professor de música i contrabaixista. Carles
Ferrer i Clavé fou director de corals, compositor i escriptor.
Va pertànyer a la Lògia Lleialtat
n. 6, la primera Càmera d'adopció (maçoneria femenina) de Barcelona, en la qual
s'inicià l'any 1879.
En J.A. Clavé va fundar l'"Asociación
General de Coros Euterpenses" com a entitat legal per donar suport a
la seva obra de divulgació musical. Quan va morir, l'any 1874, es va generar
una disputa per la presidència d'aquesta, entre les hereves (Àurea i la seva
mare) i les societats corals. Aquest fet va acabar amb la fundació per part d'Àurea
i la seva mare de la seva pròpia entitat: l'"Asociación
Euterpense" (1887). La nova associació tenia una revista titulada El metrónomo,
dirigida primer per Josep Rodoreda i després pel seu marit, Conrad Ferrer. La
revista, a més de promocionar l'associació, també servia per reclamar els drets
d'interpretació de les obres de Clavé per a les seves hereves, ja que en aquell
moment pertanyien a la societat coral creada pel mestre. L'"Asociación
General de Coros Euterpenses" mantenia que J.A. Clavé havia creat les
obres per als cors i no pas pel seus hereus. Àurea, creient-se la legítima
hereva del llegat, canvià el nom de l'associació per "Asociación de los
Coros de Clavé". Les hereves de Clavé finalment decidiren posar
denúncia i es dictaminà a favor seu, però la sentència no s'arribà a complir
mai. Finalment, amb l'ajuda del governador civil s'arribà a un acord que
satisféu ambdues parts, almenys moralment.
Obres:
La seva obra es considera
esporàdica, tot i que les que es coneixen varen ser estrenades La majoria de
les seves obres resten encara perdudes.
. A la Luna (soprano i piano)
. A la Verge (contralt, cor i
piano)
. Cena novíssima (marxa solemne
per a banda)
. Himne a França (lletra de
Bonaventura Bassegoda)
. Íntimes (soprano i piano)
. L' Agraïment, cantata à
Barcelona (per a cor i banda, lletra de Frederic Soler "Pitarra"), una obra que va estar desapareguda
durant més d'un segle.
. La Font del Roure (1902)
. La primavera (cor)
. O vos omnes (veu, piano i harmònium)
. Solfeo (dues veus i orquestra)
17.- Alicia CODURAS MARTÍNEZ
*Barcelona, 6 d'abril del 1958,
és una economista, doctora en Ciències Polítiques, compositora i directora d'orquestra
catalana.
 |
Alicia Coduras Martínez
|
Estudià amb Pere Vallribera
(piano), Maria Canela (música de cambra), Josep Maria Llorens (musicologia),
Jaume Torrent, Joaquima de Genover i Bonal (vídua de Gracià Tarragó), i
Francesc Pareja (guitarra) al Conservatori del Liceu, continuà la formació al
Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona (CSMMB) cursant
etnomusicologia amb Josep Crivillé, composició i instrumentació amb Josep
Soler, contrapunt i fuga amb Josep Garcia i Gago, direcció d'orquestra amb
Albert Argudo i Salvador Mas i completà els estudis fent el postgrau de
Direcció d'Orquestra. En unes altres branques de coneixements, es llicencià en
ciències econòmiques i empresarials per la universitat de Barcelona i el 1998
es doctorà en Ciències Polítiques i de l'Administració a la universitat Pompeu Fabra.
Compaginant la seva dedicació
professional com a economista (va ser professora de les universitat de
Barcelona 1986-1991 i Pompeu Fabra 1990-1999) amb la vocació musical, dirigí
l'Orquestra Antoni Nicolau del CSMMB al llarg de dos anys, l'Orquestra de
Cambra a Quatre Cordes, el Conjunt instrumental de la universitat Pompeu Fabra
(2000), l'orquestra de cambra de Santa Maria del Mar de Barcelona, la "Unión
Musical Santa Ana" de Zarra i des, del 2000 i en l'actualitat, dirigeix
l'Orquesta de Cámara “Gaspar Cassadó”, de Almansa.
Ha estat directora tècnica del
Projecte GEM Espanya (1999-2012), és membre de l'equip tècnic de GEM Global
(2007-2014?) i catedràtica de Foment de l'Esperit Emprenedor [5] de la
universitat Antonio de Nebrija de Madrid (curs 2013-2014).
Com a compositora ha estat autora
d'obres per a una gran diversitat d'instruments, principalment guitarra i
piano, i ha guanyat els premis de composició:
. Frederic Mompou - Joves
Compositors de les Joventuts Musicals de Barcelona (1993).
. Eduard Toldrà (1995).
També ha publicat un gran nombre
d'estudis econòmics tant en format paper com en recursos en línia.
Anecdòticament, ha intersectat la dedicació professional amb l'artística en
dues composicions musicals, creades a partir de sèries estadístiques
econòmiques: Composición libre sobre las variaciones trimestrales del PIB
i Fantasia vers el PIB català i les seves components.
Obres:
. Agua de rocío (2008), per a
flauta i piano
. Al modo dórico, per a piano
. Carta (2010), per a cor, sobre
un poema de Miguel Hernández
. Clara nit (1987), per a veu i
piano
. Composición libre sobre las
variaciones trimestrales del PIB y algunas de sus componentes 1995-2010, base 2000 (2011), per a violí i guitarra
. Cuatro formas sin forma (1992)
. Dos poemes d'en Josep Carner a
trenc de dia-matí (1994), per a cor i piano
. Dúo núm. 1 (1996), per a
flauta/oboè i guitarra
. Duo núm. 2 (1999), per a oboè i
guitarra
. Entre viñedos (2011), per a
piano i violoncel
. Entreteniments per a saxo sol (2004)
. Exordium: Homenaje a Josep
Soler (2005), per a piano
. Fantasia vers el PIB català i
les seves components (2012), per a violí i guitarra
. Fuga cromática para cuarteto de
cuerda (1986)
. Gitana (2009), per a soprano i
conjunt instrumental
. Meca (2007), poema simfònic per
a banda, en set parts: Sortida del sol al Mugrón de la Meca; La ciutat desperta; Alerta al cos de guàrdia; Processó
religiosa; Petició de protecció
als Déus; Presa de la ciutat pels romans; Destrucció i desolació de la ciutat
. Moderato (1999), per a veu i
piano, enregistrat [dsc 1]
. Música para un escéptico
(1998), per a piano
. Navegando en calma, impresiones
(2011), per a piano
. Noicanigami (1993), per a
quartet vocal, sobre poemes d'Alfredo Coduras. 1r Premi del 14è Concurs de Joves Compositors de
les Joventuts Musicals de Barcelona - Premi Internacional
Frederic Mompou (1993)
. Noviluni (1993), per a veu i
piano
. L'Òliba (2006), per a clarinet
baix
. Peça per a piano (1999),
enregistrada [dsc 1]
. Peces per a clarinet
. Preludio para guitarra (1987)
. Pressentiments (2010), per a
guitarra
. Quartet Kruskal (1990)
. Quartet Toldrà (1995), premi
"Eduard Toldrà" 1995
. Recerca (1990)
. Sombras (2006), per a guitarra
. Tres peces per a piano (1991),
dedicades al mestre Pere Vallribera
. Trio núm. 1 (1997), per a
violí, violoncel i piano, enregistrat [dsc 2]
. Trío núm. 2 (2003), per a
flauta, violoncel i guitarra
. TriPercussió (1991), enregistrada
[dsc 3]
. Zacae (2005), per a banda
Enregistraments:
. CD Massaguer, Montserrat
(piano); Candau, Maria Jesús (soprano). Memòria de l'aigua. Girona: Anacrusi, 1999.
. CD Joves compositors del
Conservatori de Badalona. Badalona: Patronat de la música de Badalona, 1997.
. CD Quartet de Percussió de
l'OBC, (i altres). Avuimúsica, conjunts i banda. Jafre: Anacrusí, 2003 (Col·lecció de música catalana contemporània).
18.- Emma CHACÓN i LAUSACA
*Barcelona,
24 Octubre de 1886 † Bilbao, 28 de Agosto 1972. Pianista y compositora.
 |
Emma Chacón i Lausaca
|
Neix a Barcelona en una família
burgesa. Estudia harmonia, piano i composició amb Enric Granados i José Ribera
Miró. Molt jove inicià una carrera musical com a pianista, donà els primers
concerts a l’edat de 20 anys, per dedicar-se mes tard únicament a la
composició.
És autora d’un gran nombre de
peces per piano i per veu i piano. La seva obra es pot considerar dintre del
llenguatge nacionalista i romàntic. Va compondre també molta música religiosa.
La majoria de les seves composicions les publica a Bilbao a l'Editorial Impulso
en dues col·leccions: Cantate domino i Jubilate Deo.
El 20 d’abril de 1947, a la
Societat Filharmònica de Bilbao es va fer un concert íntegrament dedicat a la
seva obra a càrrec de la pianista Clara Bernal, el violinista Juan José Vitoria
i la cantant Pepita López Español. Aquest concert es considera un dels més
importants per difondre la seva música.
Les seves partitures es conserven
en un fons que duu el seu nom a l'Arxiu Històric Foral de la Diputació de
Bizcaia a Bilbao i a l'Arxiu Basc de la Música Eresbil.
Va compondre quasi 100 cançons
per veu i piano (44), per veu i harmònium (19), per veu i òrgan (2), per veu i piano
(29) i per veu i orquestra (2), de les que destaquen:
Alba.Op.15 poema simfònic, per a
orquestra simfònica
Albores Op.84, per a
orquestra simfònica
Ave María per soprano i dos
violins. Edició 1946. Impulso Bilbao.
Balada del pìrata.Op.131 per
baix, baix i orquestra simfònica.
Las Campanas, evocación para
mezzosoprano, mezzosoprano, orquestra simfònica.
Cançó trista, veu
i piano, amb lletra de Ramón Masifern,
Cantate Domino. Composicions
religioses per a piano o harmònium o veu i piano. .Capricho n. 1 Op.99
per a violí i piano.
Carreteos Op.70 para quinteto de cuerda y piano, 2
vl.,vla.,vcl., cb. i piano.
Celajes,ráfagas Op.62, piano i orquestra simfònica.
Clar de Lluna (1908), veu i piano amb lletra
de José Ribera Font (el seu marit)
Després de la tempestat, amb
lletra de Joan Maragall
El alba, per a piano i orquestra
El plor d’una mare, veu i piano amb lletra de Ramón Masifern
Fantasia en re menor 0p125, orquestra simfònica.
¡Formalidad,
Camilo!, chotis
canción
Hoy es
Fiesta. Pasodoble.
Improvisación Op 41 per violí, violoncel i piano.
Intermezzo
en re mayor, per a
quintet de corda
Jota Fantasia de concierto. Per a
piano
Jubilate Deo. Composicions
religioses per a piano o harmònium o veu i piano .
Junto a la cuna, per veu i orquestra
La jaula de oro. Divertimento 1900, opereta en tres actos. Text de
la compositora.
Llitet de la
Mare de Deu, per veu i òrgan,
amb lletra de Jacint Verdaguer
Marcha triunfal en re mayor. Op.6, Orquestra simfònica
Pasodoble. Banda
Rasgueos
Op.67-69 per a violí i piano.
Sardanes i
Tempo de Gavota (1907), per a piano.
Seis estudios para piano, dedicat a Enric Granados i José Ribera.
Tamtum ergo 0p.10, quatre veus i piano.
Visión de ensueño Op.130, mezzosoprano i orquestra.
19.- María DEL RÍO i MONFORT
*Igualada (Barcelona), 25 de març del 1917 †
6 de març del 2006, va ser una professora de música, directora de coral i
compositora catalana.
 |
María Del Río i Monfort
|
Estudià música a Igualada amb la
professora Remei Palahí i Valentín i a Barcelona a l'Acadèmia Ainaud, on
aconseguí el professorat de piano amb excel·lent i distinció. Després cursà
harmonia i composició amb Joan Just i Bertran. Ensenyà música a Igualada, on
assolí excel·lent reputació com a professora. Amb la seva germana Mercè i altres
companyes fundà al maig del 1939 el Cor Parroquial de Santa Maria d'Igualada
(avui, Coral de Santa Maria d'Igualada) i el dirigí des d'aleshores fins a
l'any 2000, quan traspassà el càrrec a la subdirectora Coni Torrent, també
professora. Compaginà aquesta tasca, i la pedagogia musical, amb la direcció
d'altres corals com les del Casal d'Avis i les dels col·legis Mare del Diví
Pastor, Escolàpies i Caputxins d'Igualada, així com les corals parroquials de
Capellades i Vilanova d'Espoia, i la direcció orquestral del grup de teatre Art
i Alegria.
Va compondré:
. In honorem Divini Pastoris
Matris, missa
. In honorem Sancti Hieronymi, missa
per a coral a tres veus.
. Salve Regina,
. Motets
. Goigs a llaor de sant Sebastià,
compatró del barri de Capdevila d'Igualada (amb lletra de Josep Poch)
. Goigs a llaor de la Mare de Déu
del Carme que es venera a la parròquia de St. Martí de Carme, (1964, amb lletra d'Antoni Malats).
També va fer obres per a piano i
per a cant coral, sobretot de música sacra, i les sardanes:
. Cantaires d'Igualada (1990).
. Cinquantenari 1939-1989 (Enregistrada
1988).
Morí a la seva Igualada natal,
als 89 anys. Havia estat homenatjada pels músics i cantors d'Igualada en les
festes de Santa Cecília (1988) i amb el nomenament d'"Igualadina de
l'Any" el 1989 per la dedicació a la música i a l'ensenyament, i per haver
difós el nom de la ciutat per mitjà del cant coral. El 30 d'agost del 1994
l'Ajuntament d'Igualada li atorgà la Medalla de la Ciutat. En recordança de la seva
antiga directora, la coral de Santa Maria li dedica un concert memorial amb
freqüència anual.
20.- Alicia DE LARROCHA DE LA CALLE
*Barcelona, 23 de maig de 1923 †
25 de setembre de 2009. Pianista i compositora.
 |
Alicia De Larrocha i De La Calle
|
Des de ben petita va viure envoltada
de música: la seva mare tocava el piano i la seva tia era alumna d'Enric
Granados. Va ser ella qui va impulsar la carrera d’Alícia i en fou la seva
primera professora. Després estudià amb el mestre Frank Marshall (deixeble
principal de Granados) des dels tres anys. Lamote de Grignon i Zamacois van ser
els seus professors d'harmonia. Barcelona l’escoltà per primera vegada al 1929,
i al 1930, amb set anys, debutà al Palau de la Música: tocà davant del pianista
francès Alfred Cortot i de Pau Casals. Als 12 anys va tocar a Madrid, amb
l'Orquestra Simfònica, un concert de Mozart.
La Guerra Civil frenà el seu
incipient èxit a nivell nacional, però als anys 50 va reprendre amb força la
seva carrera concertística i va oferir recitals a Europa i als Estats Units.
A la mort de Frank Marshall
(1959), Alícia de Larrocha es convertí en la continuadora principal dels
ensenyaments musicals dels seu mestre (Acadèmia Marshall). Tingué molta relació
amb Frederic Mompou, de qui estrenà algunes obres (Música Callada), així com de
Montsalvatge (Concierto Breve, dedicat a ella). El seu repertori és eclèctic i
variat, i en els seus programes no faltaven els compositors europeus, de
Scarlatti a Prokofieff. És considerada a nivell internacional com una exponent
sense parangó del repertori espanyol. Iberia, de Albéniz, Goyescas, de Granados
i Sanlúcar de Barrameda, de Turina son les seves peces més emblemàtiques. Amb
la soprano Victòria dels Àngels no només la unia una profunda amistat, sinó
també una intensa col·laboració artística enfocada a la cançó espanyola. Els
crítics i altres col·legues de professió sempre han admirat la seva execució refinada
i plena de matisos, hereva de l’escola pianística que Enric Granados fundà.
Alícia de Larrocha no queia en l'artificialitat ni la virtuositat inútil.
Segons ella mateixa explicava, la digitació era clau en la preparació d'una
obra. A la tècnica li donava una importància relativa, el més important era
entendre i fer entendre la música.
Fou la pianista espanyola
reconeguda com la de major projecció internacional i una de les millors intèrprets
de piano del segle XX, especialment de composicions de Mozart i de repertori
espanyol. Va donar més de 3500 concerts arreu del món, especialment als EE.UU.
Ha rebut premis i condecoracions
a Espanya i a la l'estranger:
Quatre Premis Grammy
Doctora honoris causa per les
Universitats de Michigan, Carnegie-Mellon, Middlebury College, y Lleida.
Académica de Honor de las Reales
Academias de Bellas Artes de San Fernando de Madrid (1981),
Músico del año (Nueva York, 1982)
Galardón de la Sociedad General
de Autores de España (1983)
Acadèmica d’Honor (lletra B) de
la Real Academia de Bellas Artes de Nuestra Señora de las Angustias de
Granada (1984)
Premio Nacional de Música (1984
Dos Premios Ondas (1992 y 2000)
Premio Príncipe de Asturias de
las Artes (1994),
Premio Internacional de Música de
la Unesco (París, 1995)
Bellas Artes de San Jorge de
Barcelona (2000)
Royal Academy of Music de Londres
y de la Academia de Bellas Artes de Baviera
Condecorada amb la Legió d’Honor i
l’Ordre de les Arts i les Lletres de França
Medalla de Oro al Mérito de las
Bellas Artes
Medalla de Honor de la Fundación
Albéniz
Medalla de Oro de la Generalidad
de Cataluña
Medalla de Honor del Festival de
Música y Danza de Granada
Premio Yehudi Menuhin a la
integració de les Arts (2004),
I d’altres institucions públiques
i privades
Va enregistrar moltes obres al piano,
especialment reconeguda per les seves interpretacions d’autors com Manuel de
Falla, Enrique Granados, Isaac Albéniz i Antoni Soler. Tota aquesta obra
discogràfica ha estat guardonada amb 3 Premis Edison, 2 Gran Prix du Disque, 2
Record of the Year, el Deutsche Schallplattenpreis,
Premi Franz Liszt.
Obres:
“Romanza” per a violoncel i
piano,
“Sonata” per a violi i piano,
“Vuit cançons” per a veu i piano
“Cançó d'un doble amor” lletra del
gran Josep Carner.
“Dues cançons breus sobre “Rimas”
de Becquer
“Suite para piano” que té quelcom
de Bach.
“Homenaje a Schumann”
“Jota”
Etc..
21.- Lluïsa DENÍS i REVERTER
Barcelona, *20 de maig de 1862 †28
de gener de 1946. Fou una artista polifacètica: autora teatral, compositora
musical i pintora catalana.
 |
Lluïsa Denís i Reverter
|
De pare francès qui també va
escriure poesia i teatre. Va estar casada amb el també artista Santiago
Rusiñol. Una part de l'obra de Lluïsa Denís (quadres i dibuixos) la trobem al
Museu de Cau Ferrat de Sitges, escenari de diverses festes de caràcter
modernista entre els anys 1892 i 1899 i que va ser cedit a la ciutat l'any
1932, un any després de la mort de Rusiñol, tal com posava al seu testament.
Entre la seva obra trobem les
peces teatrals Els caçadors furtius : comèdia en un acte i dos quadros
(1931), Una venjança com n'hi ha poques : tragèdia en un acte (1931); i un
recull de 12 cançons alegres amb un caràcter una mica picant i amb aires de cuplet
que porta el nom de L'alegre cantaire.
Obra musical:
. Tres piezas. Música impresa :
para canto y piano. Madrid: R. Guardia, [entre 1882 i 1902].
. Versos per a cançons [lletra i
música de l'autora]. Barcelona: López Llausàs Imp., [192?], 63 pp., 18 cm.
. Contes d'amor. [cançons amb
lletra i música de l'autora]. Barcelona: Salvador Bonavía, 1924, 81 pp.
. Els caçadors furtius : comèdia
en un acte i dos quadros. [teatre]. Barcelona: Antoni López, llibreter, 1931, 34 pp.
. Una venjança com n'hi ha poques:
tragèdia en un acte. [teatre]. Barcelona: Antoni López, llibreter, 1931, 24 pp.
. Records de joventut. [poesies].
Barcelona: Sanxo, 1934, 43 pp.
. L'alegre cantaire. [Cançons per
a cant i piano; "recull de 12 cançons alegres amb un caràcter una mica picant i amb aires de
cuplet"]. Barcelona: Josep Maria Parés, [19-- ?], 48 pp.
. CD Compositores modernistes (12
Cançons per a veu i piano), a cura de Maria Teresa Garrigosa i Mireia Latorre. Vàries autores (Lluïsa Casagemas, Lluïsa
Denís, Matilde Escalas, Narcisa Freixas,
Isabel Güell, Carme Karr). Partitures. Casa Beethoven,
Barcelona, s.d.
. CD Compositores modernistes.
Cançons per a veu i piano, a cura de Maria Teresa Garrigosa i Mireia Latorre. Sabadell: La mà de guido, 2016, 72
pp, 29 cm, núm. catàleg MG455, text i
partitures, en català i anglès.
22.- Ònia FARGA i PELLICER
*Barcelona, 25 de novembre de 1882
† 7 Desembre de 1936. Pianista, violinista, compositora, empresària
i pedagoga catalana amb un gran reconeixement internacional gràcies als
diversos premis que va guanyar com a concertista.
 |
Ònia Farga i Pellicer
|
Ònia Farga va ser una de les
dones multiinstrumentistes i compositores més famoses de la seva generació: va
estudiar a l'Escola Municipal de Música de Barcelona. Va ampliar la seva
formació musical amb el compositor Melcior Rodríguez i Alcàntara, qui li va
donar classes de composició per així facilitar-li els estudis d'orquestració, de
la mateixa manera que Mathieu Crickboom (violí), també va contribuir en la seva
formació amb el violí. Als 15 anys, ja havia aconseguit tots els primers premis
del Conservatori de Barcelona.
A un dels concursos de composició
als que va participar, va ser premiada per la Gran Marxa, que va compondre per
a orquestra i orgue, i que més tard, va dirigir ella mateixa al Palau de la
Música Catalana. El 13 de juny de 1900 va fer el seu concert de presentació com
a pianista al Cercle Artístic de Barcelona.
Entre els anys 1902 i 1904 va
estar ensenyant piano a l'Acadèmia del Centro Artístico Musical que dirigia
Delfí Armengol. Des d'aquest moment, va estar els propers 14 anys vivint entre
Barcelona i París, on coneixeria a grans compositors com Albéniz, i donaria
diversos recitals com a solista. Actuant a tot Europa, principalment a Suïssa i
França.
Un altre punt a remarcar de la
seva vida, és la seva composició l'Album Gloses sobre cançons populars
catalanes (1909) per a piano, que inclou: Cançó de Nadal, Els Tres Tambors, Les
mosques de Sant Narcís, El Rossinyol i La nina encantada. Aquest àlbum, amb la
dedicatòria autògrafa de l'autora, que es troba dipositat a la Biblioteca de
Catalunya, comprèn les cinc partitures per a piano esmentades anteriorment, harmonitzades
per la compositora, però procedents de diverses cançons populars catalanes.
Ònia va fundar i dirigir
l'orquestra de l'Associació Música Pro Amore Artis (1928), i també, una
acadèmia de música a Barcelona que va portar el seu propi nom (1928). Va
dedicar-se a l'ensenyament a l'Escola Municipal de Música.
Des de l'any 1948 fins
l'actualitat (2009), el Conservatori Superior de Música de Barcelona i
l'Ajuntament de Barcelona atorguen el Premi Ònia Farga per a estudiants
destacats de violí i de piano.
Obres:
. Missa de Rèquiem, per a cor,
orgue i orquestra simfònica. Dedicada a la seva mare, Peronela Pellicer, que va morir l'any 1919.
. La bella Lucinda, música per a
l'escena, sobre text de l'escriptor catalanista i esperantista Frederic Pujulà
. Quatre quadrets, suite per a
orquestra. Una de les composicions és A l'ermita, goigs de Sant Jordi, amb lletra d'Artur Masriera,
estrenada el 1931.
Veu i piano:
. Amb quanta de tristor
. A les abelles
. Amor, (poema de Verdaguer)
. Cançó del raier
. L’estàtua de don Jaume (text de Verdaguer)
. Al la fratoj, 1909. Amb lletra en esperanto
de Ludwik Lejzer Zamenhof, creador d'aquesta
llengua auxiliar internacional.
. Cantares andaluces, 1928
. Lo gaiter del Llobregat, 1930
. Ojos claros, serenos, 1928. Musicació d'un
famós madrigal de Gutierre de Cetina
Piano:
. Amoreta, per a piano
. Cantares andaluces, Edició (1929)
Max Eschig
. Els tres tambors, glossa de
cançó popular
. Bresant l'orfanet, per a piano,
1909
Violí i piano:
. Sonata en Re per a violí i
piano, 1914. En tres parts: Anhel, Esplai i Gaudi.
. Cant de la gitana (Capdetrons)
. Gavota de Rameau.
Sardanes:
. Aplec-sardana. Per a violí i
piano
. Carmeta, de concert
. Flabiolejant (1922), de
concert, per a violí i piano
. Iluro en festa (1922) de
concert
. Sardana de concert, 1926. Per a
violí i piano
Altres:
. Glosa de "la
pastoreta". També va escriure exercicis de solfeig a tres veus, com a
mètode d'ensenyament.
. Gloses sobre cançons populars
catalanes. Per a piano (Cançó de Nadal, Els Tres Tambors, Les mosques de Sant
Narcís i La nina encantada).
23.- Carme FARRÉ i ORS
*Barcelona, 23 de juliol del 1900
† Buenos Aires, 1985. Guitarrista, compositora i professora de
música catalana que s'establí a l'Argentina.
 |
Carme Farré i Ors
|
Fou filla de Josep Farré i
Pallarès, de Castelló de la Plana, i d'Anna Ors i Busquets, natural de Corbera.
El seu professor de guitarra, Lleó Farré, va ser alumne i el protector més
important de Francesc Tàrrega i per la botiga que tenia la seva família passaren
els millors instrumentistes barcelonins o de pas per Barcelona. Carme Farré
decidí fer-se guitarrista, i es casà amb un intèrpret de guitarra, Domènec
Prat, a Barcelona, el 1919.
Domènec Prat i Carme Farré
s'establiren definitivament a Buenos Aires en l'any 1923, i fundaren l'Acadèmia
de Guitarra Prat", que arribaria a ser centre d'ensenyament de
l'instrument més prestigiós del país en aquella època. En el centre es difonien
els conceptes pedagògics del manual Escola Moderna de la Guitarra de Francesc
Tàrrega, i permeteren el matrimoni de formar alguns dels concertistes més
famosos de l'Argentina de la seva època, dones especialment. La Carme seguia
ensenyant[ als 66 anys d'edat.
Farré compongué diverses peces,
de caràcter espanyol o argentí, que publicà l'"Antigua Casa Núñez" de
Buenos Aires entre el 1926 i el 1933. Les firmà Carmen F. de Prat o Carmen Farré
de Prat.
Obres:
. Cantos argentinos (Estilo), Op.
1, per a guitarra
. El gato santiagueño, Op. 2, per
a guitarra
. Pinina, Op. 3, per a guitarra,
dedicada a la seva filla Azucena; tingué una altra filla, Blanca (Partitura)
. Martita, Andante Cantabile, Op.
4, per a guitarra
. Billiken, vals, Op. 5, per a
guitarra (Partitura 1 Partitura 2)
. Souvenir d'una melodía, Op. 6,
per a guitarra
. Los Guachindangos, guajiras,
Op. 7, per a veu i guitarra
. Jota aragonesa, Op. 8, per a
veu i guitarra.
24.- Narcisa FREIXAS i CRUELLS
*Sabadell, 13 de desembre de 1859
†Barcelona, 20 de desembre de 1926. Pintora, compositora i pedagoga musical.
 |
Narcisa Freixas i Cruells
|
Filla de l'escriptor Pere Freixas
i Sabater, estudià pintura amb Modest Urgell i Torcuato Tasso i Nadal.
Participà a vàries exposicions col·lectives. Més tard, cap al 1900, es va
dedicar a la música i fou deixeble de Juan Bautista Pujol, Felip Pedrell i
Enric Granados.
El 1905 guanyà un dels premis que
atorgava la Festa de la Música Catalana amb un recull de cançons infantils.
El 1908 fundà l’escola Cultura
Musical Popular on ella impartia solfeig, cant i danses populars. A la mateixa
escola va fundar un cor femení amb el qual va donar més de dos-cents concerts a
asils, hospitals, presons, centres obrers, etc., amb l’objectiu de difondre la
música popular. Aquest projecte va interessar el Ministeri d'Instrucció Pública
que la va cridar per organitzar una institució similar a Madrid el 1917, cosa
que va realitzar.
Dintre de la mateixa tasca
divulgativa i pedagògica s’emmarca la fundació de la revista Biblioteca Juvenil
de Cultura Musical Popular.
Durant molts anys organitzà cors
infantils a la parròquia de santa Anna de Barcelona. Moltes escoles adoptaren
els seus mètodes pedagògics i les seves cançons. Fou precursora dels moviments
de renovació pedagògica. La seva aportació al camp de la pedagogia musical es
va destinar als infants.
Les seves cançons tenen un regust
popular i algunes han deixat de ser seves per passar al repertori popular. Realitzà
dos llibres de cançons infantils. El primer va obtenir un premi a la Primera
Festa de la Música Catalana que va organitzar l’Orfeó Català el 1905 i un altre
premi l’any 1908 als Jocs Florals de Girona. D’aquests dos llibres es van fer
dotze edicions en català i una en castellà.
Obres per veu i piano:
La
font del romaní
L'ametller
('A mig aire de la serra veig un ametller florit')
La
barca ('La doncella baixa al riu al trenc de l'alba')
La
son soneta.
A
la vora del camí.
Primaveral
('On va el Sol de març revestit de festa?')
L'ombra
de Natzaret ('Sentadeta va filant la Natsarena Maria')
Dolorosa
('Rient les penes fugen de quí les té')
Lo
filador d'or ('N'hi ha un argenter a l'Argenteria')
Ai,
l'esperança ('Era una tarda serena')
Cançons
catalanes (1900)
Cançons
d’infants Primera Sèrie (1905)
Cançons
d’infants Segona Sèrie (1906)
Cançons
amoroses (1916)
Cançons
infantils (1916)
Piano infantil, breu recreacions
per a nens (1918)
A Sant Medir, sardana per a piano
L’Agulla de cosir, cor i veus
blanques
Rodamón, obra lírica en dos actes
i cinc quadres.
Etc.
25.- Raquel GARCÍA i TOMÁS
*Barcelona,
1984, és una compositora catalana especialitzada en creació multidisciplinària
i col·laborativa.
 |
Raquel García i Tomàs
|
Va
estudiar l'especialitat de composició musical a l'ESMUC.
Ha
col·laborat com a compositora i videocreadora amb el director d'escena berlinès
Matthias Rebstock en la creació de Büro für postidentisches Leben, estrenada al
Festival Grec i a la Neuköllner Oper de Berlín.
Ha
estat compositora convidada del cicle de música contemporània Sampler Sèries de
L'Auditori de Barcelona la temprada 2015-2016, amb l'obra Blind Contours no. 1,
amb la interpretació de l'Oslo Sinfonietta.
El
setembre de 2019 va guanyar el Premi Interdisciplina dels I Premis Alícia de
l'Acadèmia Catalana de la Música amb l'òpera fuga Je suis narcissiste.
Actualment,
en aquesta temporada 2019-2020, és compositora resident a Residències Musicals
de la Fundació Catalunya – La Pedrera.
Ha rebut el Premi Nacional de Música 2020
Continuarà........
