|
Autorretrat A. Angle 1987
|
« La
peinture d’Angle est extraordinaire, je n’ai
Jamais
connu à un peintre dont la peinture
Tellement
apparemment conventionnelle et plate
Est
en même temps d’une puissance intellectuelle
Tellement
subtile et critique »
Gabriel
Mornay
« No
sé ben be què és l’art.
L’art
pot ser qualsevol acte com fer una truita
o
conversar amb els amics.
No
és quelcom elitista. Tothom fa art.
Qualsevol
activitat humana és art »
Antoni
Angle
1.- Introducció.
Vaig conèixer a l’Antoni Angle, cap
els últims anys de la dècada dels seixanta, arrel de que la meva mare li va
llogar dues habitacions de la casa número 9 del carrer Roger de Flor de Sabadell,
perquè instal·lés còmodament el seu estudi de pintura.
Així és com dia darrera dia, quan jo arribava
de treballar i en disposava a assistir a les classes nocturnes del mestre
Viladoms,
en parava davant l’estudi de l’Antoni per contemplar i admirar el que havia
pintat durant el dia i el que estava pintant.
Recordo els plats de sardines, els gerros
amb rams de flors i les fruites disperses per les taules, pinzells i pots de
pintura que omplien la cambra. Una cambra amb bona llum, la que entrava per la
finestra que donava al carrer.
L’admirava molt, tot i que el meu
interès per la pintura a l’oli se’m va desvetllar, bastant més tard (al cap de 30
anys). L’Antoni Angle fou un gran mestre, ben generós, no escatimava mai
donar-me uns consells de com s’havia de pintar a l’oli d’un model al natural.
Un gran record que no s’esborrarà mai de la meva memòria.
Era una persona modesta, que posava el
seu pensament a l’abast de tothom, sense fer-ne un paradigma, escoltava i
respectava sempre els demés, però de les
seves reflexions, sempre li deien amén. L’indignava però, la pretensió i la
falsa intel·lectualitat dels que volien interactuar amb ell. Pel seu caràcter
afable, extremadament educat, d’un humor irònic i admirable i una paciència
infinita; es que tot Sabadell se l’estimava.
És una llàstima, però que la seva obra
resti encara per descobrir i valorar degudament com caldria. Així és que,
valgui aquest petit “granet de sorra” en forma biogràfica que li vull dedicar,
per fer-li un merescudíssim tribut, ara en el seu centenari i per donar-lo a
conèixer com a persona i com artista.
2.-
La infantessa.
La parella formada per Agustí Angla i González,
barcelonès (*Barcelona, 1894, fill de Josep Angla i Teresa González). I n’Antonia
Roca i Rovira, sadurnidenca (*1896 Sant Sadurní d’Anoia, filla de Antoni Roca i
Magdalena Rovira), Aquest matrimoni estaven establerts a Barcelona al número
quatre del carrer de Cardona, a on al quart pis i a les quatre de la tarda del
dia 21 de gener de 1924, naixia un nen al que li van posar els noms de Antoni i
Josep.
|
Partida de naixement
|
De ben petit, la família es trasllada
a la ciutat de Sabadell, a on s’establirien definitivament.
No se sap quan ni perquè, l’Antoni va
canviar el seu cognom Angla, per Angle, que utilitzaria tota la vida.
Encara un nen, a Sabadell, l’Antoni va
començar a estudiar dibuix amb el mestre Narcís Giró i Serrallach,
tot aprofitant uns cursets gratuïts del “Centre Excursionista del Vallés”.
La seva afició al dibuix, la pintura i l’art en general, podem dir que li era
innata. No obstant en la seva formació com artista van intervenir el pintor
Joan Vilatobà,
que impartia classes nocturnes a l’Escola Industrial d’Arts i Oficis junt
amb Esteve Valls Baqué i el seu fill Marius Vilatobà
i a las que assistia l’Antoni amb un grandíssim interès. Cal dir en un ambient
postimpressionista, propi dels anys quaranta.
Amb només divuit anys participà, per
primera vegada, en una exposició col·lectiva a l’Acadèmia de Belles Arts de
Sabadell al 1942.
Una de les primeres creacions pictòriques
de l’Antoni és el retrat del seu avi, que va fer-lo a l’any 1943 amb dinou anys.
Devia ser un noi ja destacat com a jove pintor ja que en Joan David
el cita en el seu treball sobre l’historia de l’art local de Sabadell a l’any
1944.
3.-
Els anys cinquanta.
Arribem a la dècada dels cinquantes en
la que és un dels pintors sabadellencs més admirats. En aquella època participa
en concursos no professionals a on coneix artistes sabadellencs com Alfons
Borrell
i d’altres, amb els quals s’establiria una amistat que perdurà per sempre.
Es va fer molt amic de Joaquim
Montserrat i Camps, tots dos amb les mateixes inquietuds vers l’art i en
concret la pintura. Van començar a pintar abstracte a la rectoria de Mossèn
Dalmau a Gallifa, que els hi deixava un local a la rectoria, allà pintaven i més
d’una vegada s’havien quedat a dormir-hi. Allí conegueren al ceramista Artigues
que sovint els convidava els dissabtes a prendre cafè, allí van tenir l’oportunitat
de conèixer a Joan Miró que per aquell temps treballava conjuntament amb el ceramista.
Arriba una de les exposicions
importants a on va participà i de la que es té constància, es una petita
col·lectiva a l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell a l’any 1949. A partir d’aquí
aniria exposant la seva obra durant els anys següents. També va figurar a l’exposició
col·lectiva que tradicionalment organitzava la citada Acadèmia amb motiu de la
Festa Major de Sabadell de 1950. Al 1954 participà al Concurs no professional,
amb la posterior exposició, convocat per l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell.
Al 1955 participaria a la Segona
Biennal de Belles Arts, que organitzà l’Acadèmia esmentada. Cap a l’any 1957 abandona
l’època expressionista i començà la seva obra abstracta, en la que si veuen les
influencies pictòriques de Nicolás de Stäel
i Manessier.
|
1958 Bosc de Can Feu
|
|
|
|
A l’any 1958 es convocat i participa a
l’exposició col·lectiva anual, en que hi participen Mª Rosa Nin, A. Tronchoni i
l’Antoni Angle i que organitzà com era costum l’esmentada Acadèmia del 1 al 15
de juny de 1958. És llavors quan l’Antoni
Angle diu:
“L’home ha travessat crisis greus i profundes, però arran de l’abisme, a un
pas del buit sense fons, el pintor, freturós d’atènyer la concreció del “seu”
ideal pictòric, ha tingut sempre el coratge de reprendre la lluita...”
Al setembre de 1958 se’n va a veremar
a Sant Cebrià, al Rosselló.
A l’any 1959 Angle exposà durant la
segona quinzena de gener a la Sala Actual de l’Acadèmia de Belles Arts de
Sabadell.
|
Pintura d'acció
|
Amb trenta cinc anys, Antoni Angle ja
tenia un ampli bagatge i arriba una col·lectiva en la que té un paper destacat
l’obre de l’Angle a la Sala d’Art Actual de Sabadell, que s’inaugurà el 28 de
novembre de 1959 i durà fins el 17 de desembre de 1959. També participà al
Quart Saló Biennal de Belles Arts.
Just acabada l’exposició i veient que no s’acompleixen les seves fites artístiques
e intel·lectuals, marxà cap a París,
tot i sent un dels pintors més admirats del moment.
4.-
Paris
Al octubre del 1959 se’n va cap a
Paris a on s’hi estableix. Tot recordant aquells primers dies a la ciutat del
Sena, Antoni Angle escriu:
“París era el centre d’atracció de la joventut inquieta de la meva generació.
A l’arribar-hi jo, desconeixia l’idioma francès i hi estava mal allotjat.
Enclaustrat en una miserable habitació d’hotel m’hi sentia incòmode. Duia el
propòsit de fer-hi pintura artística a la tardor de l’any 1959, confiava amb la
meva determinació i esperava impacient l’hora de demostrar el meu art.
Interessat per les coses relacionades amb la plàstica em varen presentar a en
Gabriel Morvay que vivia en l’habitació deixada temporalment per un amic seu i
en mostrà uns dibuixos fets sobre paper d’escriure cartes. Eren taques de tinta
informals on l’autor no pretenia representar-hi res, però suggerents si hom
volia a l’aparença d’una nova figuració i per la raresa, em semblaven a mi,
personalment, l’ombra imborrable d’una tragèdia ocorreguda. Era polac, vingut d’una
excursió cultural organitzada per l’Escola de Belles Arts de Varsòvia,
havent-se escapat del grup a l’arribar a Paris. S’havia quedat durant dues
setmanes reclòs, alt d’estatura, ajupit al petit racó de serveis d’una casa d’un
seu compatriota, calculant quedar lliure de persecució quan l’expedició escolar
camí de retorn ja fos fora, i llavors, sense demanar asil polític, poder
estar-se a França. Molt ben impressionat pels dibuixos sorprenents, vaig escriure
als amics de Sabadell a través d’una correspondència sostinguda, haver conegut
al cafè l’artista creador d’una obra extraordinària i afegia desesperançat, les
poques oportunitats que hi podia trobar jo en aquella ciutat, quan l’autor d’una
obra de continent desconegut i prou expressiu per fer reflexionar, fos corrent
trobar-lo pels cafès i passés desapercebut dels parisencs indiferents”
Tal com s’ha vist en el seu escrit;
contactà amb el polonès Gabriel Stanislav Morvay
i el rus Vladimir Slepian,
ambdós desertors dels seus respectius països i refugiats polítics a Europa, amb
els quals iniciarà una llarga amistat i que serien claus pel desenvolupament de
la pintura informal a Sabadell. El contacte amb aquets artistes el van portar cap
ser un teoritzador del nou informalisme
radical i seguir una línia de postimpressionisme seguint a una època d’expressionisme,
fins que definitivament s’abocarà a la seva línia més abstracte.
Foto:
Si be amb en Morvay es va mantenir una
mica distant, amb en Vladimir va establir-hi una amistat que durarà fins a la
seva mort. Gràcies a l’Antoni Angle, Morvay va conèixer a Paris a Llorenç
Balsach i a Josep Llorens i altres pintors sabadellencs que hi havia a la
capital de França.
De seguida també estableix contacte
amb artistes russos com Mikhail Larionov
i Natalia Gontxarova
junt amb altres artistes de vanguardia. Però sens dubte és Larionov qui l’influeix
en les posteriors accions que empren l’Antoni Angle. El nostre artista va
escriure d’ell:
“En Mikhail Larionov vivia en un pis de l’edifici del Cafè La Palette,
juntament amb la seva companya Natalia Gontxarova, que estava malalta. Cada Dia
havent dinat l’eminent pintor baixava fins la vorera, s’asseia a una de les
taules disposades al carrer i hi prenia una consumició. Nosaltres ens vàrem
presentar com a pintors i admiradors de la seva obra. Ell ens va rebre
efusivament interessat per la gent jove. Previ consentiment vàrem seure a les
cadires sobrants de la seva taula, i durant el curs d’uns quants dies
successius continuàrem les reunions al mig de la vorera; la nostra atenció
servia de teulada i vam tenir coneixement de l’inici de l’art abstracte rus que
havia d’enlluernar el món per la llibertat del missatge, el contingut, la nova
claror i l’agitació a la revolta. En Larionov ens va explicar que va ser
professor d’escola a Moscou, que des de sempre va sentir una gran vocació per
la pintura i com a començament de segle, amb uns companys es reuniren
interessats per l’evolució de les arts...
... A Rússia -ens va dir- hi travessen tots els camins de l’oest a l’est, creuant-se
amb les vies de retorn que venen d’orient i hi comentàvem les notícies,
sobretot teníem curiositat pels esdeveniments de l’oest més enllà de les
fronteres i aquells qui en sabien coses o bé només les suposaven per haver-les
sentit dir...”
Per fer palesa la convicció del seu discurs i volent mostrar-se sincer, en
Mikhail Larionov ens ho explicava confidencialment, amablement, sense presses;
al parlar es dirigia d’un a un, i també a tots tres alhora, tot volent fer-nos
entendre la singular situació, comentant que molt poca gent a Rússia, havia
vist aquella pintura, quan el grup dels companys en parlaven com si fossin
coses conegudes i a vegades ho discutien amb opinions contradictòries i des de
lluny, sense comunicació directe amb l’estranger.- “La imaginació engrandia la
realitat” -ens deia-. En Vladimir i el Morvay també havien sentit des del seu
lloc d’origen l’atracció de l’oest.
“Des de l’interior del nostre país -va continuar-, des de qualsevol lloc de
l’immens pla s’arriba arreu, però un accident, la soca d’un arbre barrant el
camí o bé un roc pot torçar el rumb i fer-te anar lluny del destí previst”
Les trobades de l’Angle, Slepian i
Morvay amb Larionov els deixava bocabadats. Per si fora poc l’entusiasme que
els despertava, en Larionov els explicà que feien el grup moscovita anomenat “La
cua d’ase”. Es dedicaven a fer diverses coses per fer-se notar i fer
reaccionar a la gent, un cop van pintar els arbres del carrer de color blanc i
no van aconseguir cap mena de reacció dels vianants, doncs pensaven que l’autoritat
havia manat pintar-los. Un altre vegada es van col·locar una fusta al coll a
mena de corbata i sortiren al carrer sense que es produís cap efecte amb els
demés vianants, alguns d’ells pensaren que era una nova manera de elegància. En
resum, els de “La cua d’ase” no van causar cap interès a la gent del
carrer a Moscou. Si bé, les seves explicacions, van despertar un entusiasme “infantil”
en els joves pintors de Sabadell.
Continua recordant Antoni Angle:
“Ens agradava sentir el relat de les provocacions perpetrades pels pintors
russos que volien cridar l’atenció. Era bonic i nosaltres valoràvem les possibilitats
de ressaltar arrambant els perjudicis (...) Jo no podia intervenir en la
conversa dels meus companys que demostraven tenir més cultura ni tampoc introduir-me
en el records de llurs anècdotes. (...) Ignorava les fonts dels seus
coneixements, i no dient ni piu, em sentia fascinat per l’atracció considerable
de les grans dimensions del país d’horitzons difusos, ignorat per mi com el
gust d’una fruita sense tastar i de manera equivocada, sense amor o enyorament
pels parents ni cap mort per recordar, m’anava imaginant l’est a través de les
explicacions dels meus amics, junt amb el resum guardat a la memòria de les
quatre novel·les traduïdes que havia llegit”.
“Ens reuníem sempre havent dinat al Cafè La Palette, fins que un don dia trobarem a faltar la
tasseta de cafè a la taula, el cambrer tenia ordres de no servir-nos res a tots
tres, doncs per consumir un cafè ocupàvem les cadires tota la tarda. Així que
en Mikhail es va sentir al·ludit i no va tornar-hi més. Passats uns mesos, junt
amb Gabriel Morvay, trucàrem a la porta del seu pis i uns senyors molt elegants
ens van dir que el pintor estava malalt i no ens podia rebre. Poc més tard va
morir”.
A la primavera de 1960, en Valdimir
Slepian i el nostre Antoni Angle van idear la realització d’unes accions de
naturalesa radical sobre el concepte de l’acció pictòrica. En Mikhail Larionov
en assabentar-se d’aquest projecte els hi va deixar 10.000 francs antics per
tal de sufragar aquest projecte.
Al 14 de juny de 1960, junt amb Slepian,
realitzen una experiència de pintura acció, amb el títol d’Homenatge a Mathieu
al davant del Museu del Louvre, a la Plaça de la Concòrdia i a sota l’Arc
de Triomphe de la Place de l’Étoile. Aquesta acció pictòrica va consistir en
posar tres grans trossos de paper de bobina que representaven a centenars de
xinesos jugant als escacs. Tenint cert ressò mediàtic, sent portada del diari France-Soir.
Així ès que al mes de juny de 1960, a
París, Vladimir Slepian i Antoni Algle van fer públic el següent manifest:
« Nous annonçons les faits suivants:
Entre 11,53 h. et 11,56 h. dans la cour du Louvre face à l’entrée
principale, nous avons rempli 4 surfaces de papier sur les sujets suivants:
1º Deux cents chinois jouent aux échecs.
2º Deux cents onze chinois jouent aux échecs.
3º Deux cents treize chinois jouent aux échecs.
4º Trois chinois jouent aux échecs.
Entre 12,22 h. et 12,24 h., sur la place de la Concorde trois autres
surfaces:
1º Deux chinois.
2º Deux chinois.
3º Un chinois.
Entre 12,47 h. et 12,48 h, sous l’arc de Triomphe de la Place de l’Étoile:
1º Premier hommage à Georges Mathieu
2º Deuxième Hommage à Georges Mathieu.
Il s’agit ici de l’action picturale directe avec l’émotion ancestrale,
humaine, qualitative, mécanique, potentielle, absolue, imperceptible,
arbitraire et sourtout finie.
Ces ouvres out été faites en comun par :
Antoni Angle Vladimir
Slepian
Barcelona Moscou
Pour que nos résultats soient complets nous nous engageons a accrocher 50
toiles dans une galerie et à les couvrir 24 heures avant le vernissage.
Nous envoyons une copie de cette lettre aux personnes et organisations qui
sont responsables de cette question dans les villes suivantes :
Ankara, Athènes, Bagdad, Barcelona, Belgrade, Buenos Aires, Budapest, Le Caire,
Cologne, Copenhague, Francfort, Helsinki, Leningrad, Lisbonne, Londres, Madrid,
Mexico, Milan, Montréal, Moscou, New Delhi, New York, Oslo, París, Prague, Rio
de Janeiro, Rome, Sao Paulo, Stockholm, Tokio, Vienne, Varsovie, Zurich. »
Amb aquesta acció i sense saber-ho,
ambdós inauguraven el que es coneixeria com el “Happening Pictòric”, que
s’aniria desenvolupant durant els anys seixanta i setanta a Europa. El que sí
van saber és que Georges Mathieu a l’any 1960, amb un gran Cadillac blanc i
vestit de l’ordre de Chevalier d’honner, els va copiar les seves
accions, titulant-les Hommage a Charlemagne.
|
Vladimir Slepian Paris
|
5.-
1960. Grup Gallot
A l’estiu del 1960, retornà a Sabadell
ple d’eufòria i molt estimulat per recent experiència parisenca. Durant l’estiu d’aquell any parla
amb els seus amics artistes de la ciutat. Finalment és en Joaquim Montserratqui
l’acompanyarà en la mostra pictòrica que ambdós van desenvolupar al centre de
Sabadell el 13 d’agost de 1960, en el que van desplegar 30 metres de paper “canson”
d’una amplada de 140 cm. al llarg del Passeig de la Plaça Major de Sabadell i
que l’endemà 14 d’agost a les set de la tarda, exposaren al Saló de l’Acadèmia
de Belles Arts de Sabadell.
|
Primera acció Gallot Sabadell, 1960
|
Arrel d’aquesta exposició, es publica una
entrevista feta per Joan Martí i Pavón als dos protagonistes en la cal destacar
el següent:
¿Qué fin buscáis con esta Exposición?
- Ver el resultado de una acción.
¿Copiáis a Dalí en lo de hacer y decir extravagancias?
- Copiamos de todo el mundo y solo los artistas malos
dicen que interpretan para escaparse de la responsabilidad.
(...)
Estas “superficies llenas de pintura”, representan algo,
¿Tienen título?
- Los 25 primeros metros son “Pintura per una nova
civilització” y los 5 metros restantes, “Projecte Decoració
Brasilia”
(...)
En vuestro manifiesto aseguráis “que el concepto de
artista es comúnmente vejatorio”, ya entiendo, es un insulto para los artistas
y el Arte, defendeos de esta acusación.
- Los artistas se humillan cuando quieren hacer
mentalidad de su obra.
(….)
¿Qué es lo último en arte?
- La gran escuela de Arte más reciente es la destrucción
llamada “Destrucción Manolo Duque”
¿Destrucción?
- El evoluciona a través de una destrucción que parte
de sí mismo…
|
Nuagisme Sabadell 1960
|
És aleshores quan es dona a conèixer “l’art
esdeveniment”, transmetent els postulats antiacademicistes de la
vanguardia europea i els plantejaments de l’expressionisme abstracte.
Amb tots aquets esdeveniments pictòrics,
l’Antoni Angle, creà el grup anomenat “Gallot” que constituïren en
el marc d’un sopar el dia 25 d’agost de 1960 al restaurant Cal Ramonet de
Cerdanyola, organitzat per la revista Riutort. Aquest Grup el composaren
en set pintors sabadellencs: Antoni Angle, Joaquim Montserrat Camps, Alfons
Borrell, Joan Josep Bermúdez,
Llorenç Balsach i Grau,
Josep Llorens,
Lluis Vila Plana,
posteriorment s’hi va afegir Manuel Duque
a aquests vuit artistes també s’afegirà Gabriel Morvay,
encara que ho fes ocasionalment. El nom del “gallot”, sembla ser que se
li va ocorre a Llorenç Balsach tot fent referència al cap del corral i senyor
de les gallines.
|
Grup Gallot (Caricatura d'Emili Hierro 1981
|
Aquest moviment té un gran ressò, però
de curta durada. Al migdia del 21 de setembre de 1960 el Grup Gallot
varen fer enormes composicions a Barcelona, a Plaça Urquinaona, Antoni Angle de
11 h. a 11,30 h., va emprar 10 gallines que els hi va sucar les potes amb
pintura de colors i després las deixà anar-se’n sobre la tela i quines empremtes
constituïen el motiu pictòric. Per altre banda de 12 a 12,30h., en Joaquim
Montserrat i Llorenç Balsach, executaren un altre acció pictòrica davant de la Galeria
Mirador (carrer de Casp) i que consistí en exprimir tubs de pintura sobre
tres quadres. Al mateix dia i de 13 h. a 13,30 h., a la cèntrica Plaça de
Catalunya, en Joan Bermúdez va abocar violentament el contingut de cubells de pintura
sobre les teles que estaven al terra. Aquestes accions varen consistir en una pintura
d’acció pública gestual mitjançant el gest-vital
|
Acció pictòrica Plaça Catalunya de Barcelona
|
Tot plegat era per sacsejar el
panorama artístic català. És aleshores quan l’Antoni diu:
“Nosaltres no som
gent de cultura, jo soc un inculte; som instintius”
Amb aquestes accions, el Grup aconsegueix
impactar en el públic, si més no, cridar l’atenció i és així que la premsa
barcelonina hi dedica alguns articles de diversa índole. Un dels articles a la
premsa es el de Sempronio i que deia el següent:
“Lo malo es que los volátiles indiferentes al alto empeño que se les
asignaba, intentaban fugarse por entre las piernas de los espectadores (...) Entre
los miembros del grupo Gallot figuran algunos Industriales textiles de Sabadell
-me dice un enterado. ¿Sería la pintura de acción un procedimiento para inutilitzar
trajes y fomentar el consumo de los paños? ¡Misterio!”
Al cap de dos dies el 23 de setembre
de 1960, s’inaugurava l’exposició de les obres realitzades, a la Galeria Mirador
de Barcelona, dirigida pel marxant barceloní Baldomer Xifré Morros.
En plena Festa Major de Barcelona, el
26 de setembre de 1960, Antoni Angle, junt amb Morvay i Slepian i cinc més, en
total 16 mans; pinten una gran bobina de paper blanc de 75 metres de llarg i
140 cm d’ampla, al bell mig de la Plaça de Catalunya de Barcelona, en un temps
rècord de 8 minuts. Es deia que era un homenatge a la reina Fabiola que s’acabava
de casar amb el rei Balduí de Bèlgica. Aquí l’acció mediàtica va ser important
ja que fou enregistrat per les càmeres del NO-DO i TVE i també per la premsa catalana.
El diari vespertí Solidaridad Nacional li dedicà grans titulars “Nuestro programa
es llegar a ser genios”, referint-se a la filosofia del Grup.
La penúltima acció del Grup la tenim
en un sopar-col·loqui que es celebrà a la cafeteria Zodiac a la plaça
Vila de Madrid de Barcelona.
L’última acció d’aquest singular
moviment tindria lloc el dia de cloenda de l’exposició a la Galeria Mirador.
El 6 d’octubre de 1960, celebren un gran sopar a l’Hotel Colón de
Barcelona, amb més de 150 comensals, on convidaren a la premsa, crítics d’art i
els marxants més importants.
Al acabar el sopar els assistents (convidats i treballadors de l’hotel) van pintar
una obra col·lectiva i els membres del Grup Gallot en pintaren un
altre. L’endemà el periodista Luis Marsillach escrivia a la Solidaridad Nacional: “Me
sirvieron una pata de pollo y me entró la preocupación de si no me estaría comiendo
un artista”.
|
Slepian al Hotel Colón 1960
|
Per aquells dies surt l’article del crític
A. Cirici Pellicer, en el que diu vers Antoni Angle el següent:
“Un teórico de un fuerza vital ingenua formidable, Antoni Angle, nos aparece
como la fuerza angular de una concepción de la pintura como una acción pura,
como un impacto del grito del hombre dentro de la sociedad que mecaniza su
alrededor”
El Grup Gallot, pretenia
dues finalitats, l’una era crear un impacte al públic i al mateix temps una
proposta artística alternativa, nova i creativa. Podríem dir que l’impacte del
públic el varen aconseguir, tot i que va ser efímer i momentani, en definitiva
una sorpresa que va quedar allí per manca de continuïtat.
La manca de suport econòmic va anar en
detriment del agosarat projecte i per altra banda incomprès en tots els àmbits,
tan pel públic, la crítica i fins hi tot també per alguns dels seus integrants.
Pel que fa als components, el desencís i el desconcert entre ells, fa que el
grup es vagi dissolvent i cadascú tiri cap un costat o altre. En definitiva va
provocar una gran reflexió en tots els seus integrants. L’Angle es refereix aleshores
manifestant el següent respecte a ell i en Morvay:
“Nosaltres dos, pelats com una rata, ens refiàvem, en efecte, dels altres
components per liquidar factures, i enmig de la confusió ens van adduir que volíem
ressaltar per damunt de tothom”
En el pas del temps uns van tornar cap
a la figuració, d’altres van continuar amb l’informalisme o l’abstracció que
imperava en aquella època. En aquell moment l’Angle diu:
“Vaig deixar la pintura creativa i abstracte per assolir el realisme. L’impressionisme
vers el realisme”
|
Sense tìtol 1961
|
6.-
De nou a Paris
A primers de novembre de l’any 1960,
Antoni Angle amb Manuel Duque i junt amb Morvay i Slepian se’n tornen cap a
Paris.
No obstant abans de marxar, l’Antoni
Angle, escriu el seu manifest Deportació voluntària a Paris on si pot
llegir:
“Per retrobar-me amb les passions que sempre n’he sigut fidel, el dia 25 d’octubre
de 1960, a Gallifa, tindré cita de secrets. Entraré al bosc brut, sense sentir
vergonya dels vicis que tinc i cobriré de color tres rectangles de tela,
estesos sobre la superfície de la terra i durant tot el dia oblidaré la ciutat
estimada, construïda a on hi tinc el meu quefer d’artista. Submergit en l’espai,
còpia de l’infinit, les riqueses no comptaran per la meva sensibilitat. El
confort del treball serà la compensació. Paralitzat, la tendresa m’inundarà. Íntimament
commogut, honest, exigiré la perfecció i amorosament construiré:
1er.- L’eclipsi
2on.- Articulació
3er.- Afluència (...)
Amb aquest text, l’Angle tancava
definitivament el que havia estat la “pintura d’acció pública” del Grup
Gallot.
Angle exposà a Paris a la Galeria
Victor Hugo, amb una gran acollida, principalment entre els mateixos pintors.
Angle hi romandrà fins al 1966 en que
regressarà a Sabadell.
7.-
Novament Sabadell
Retorna a Sabadell, tot deixant enrere
l’experiència viscuda en anys anteriors a Barcelona i Paris. Deixa
definitivament les modes i els moviments artístics que l’havien influït darrerament
i planifica una nova vida personal i artística a la capital del Vallés
Occidental.
|
Antoni Angle, Sabadell al fons
|
A l’any 1964 se li registre la seva
participació a una exposició col·lectiva que és realitza a Sabadell.
Participà el 4 de juliol de 1967 en
una exposició col·lectiva, de la qual hi ha una fotografia amb un conjunt de
pintors: Antoni Angle, Francesc Bellmunt, Benet Ferrer, Alfons Borrell, Carme Casas,
Joaquim Montserrat, Tomàs Pladevall i Pere Sanromà, en la que es mostra la
integració plena en l’àmbit pictòric sabadellenc i un contacte directe entre
les generacions consecutives.
Comença aquesta època pintant retrats,
paisatgisme i bodegó. S’instal·la en un petit local, amb poca llum, però per
poc temps. El necessari fins a trobar-ne un altre al carrer de Roger de Flor
num. 9, amb més llum i espai, que li permetrà d’una manera tranquil·la porta a
terme una bona producció artística.
És aleshores quan comença a donar
classes de dibuix i pintura a l’Escola Industrial d’Arts i Oficis de Sabadell.
A través del seu treball a l’estudi i com a pedagog artístic, és quan se’l
coneix en tot l’ambient artístic sabadellenc.
A principis dels 70’s canvia l’estudi
a un local del carrer de Sant Quirze de la mà d’un mecenes que l’ajuda econòmicament
en aquesta època de restabliment a Sabadell. Poc temps després el trobem instal·lat
en un ampli local, just al pis de sobre del local comercial “Las Drogues” al
Passeig de la Plaça Major.
|
A. Angle pintant al carrer
|
Cap a l’any 1970, Morvay manifestà
respecte de la pintura de l’Angle:
“La pintura de l’Angle és extraordinària. No he conegut mai fins ara, un
pintor amb una pintura tan aparentment convencional i plana que sigui al mateix
temps d’una potència intel·lectual tan subtil i crítica”
Al 1971 participà al VIII Saló d’Art Biennal
de l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, en la que se li va donar a l’Antoni
Angle, un Premi Especial per la seva obra, si bé no en quedà constància fefaent
i dit Saló va enregistrar molta polèmica, pel fet de que no s’exposaren totes
les obres presentades.
|
Paisatge (©MAS)
|
Durant aquesta dècada, se’l reconeix
com un gran pintor, mereixedor d’elogis vers el seu estil i la seva persona. Sempre
ha fugit de que l’etiquetin en cap estil. Sempre ha mirat de tenir i mantenir
un estil propi i se’l reconeix i se’l valora adequadament.
8.-
Matrimoni
A l’estada a l’estudi del carrer Roger
de Flor, és quan estableix una relació sentimental amb la veïna Josefa FERRANDO
“Pepita” que esdevindria la seva esposa.
La Pepita junt amb la seva germana
Rosa, eren dues noies solteres ja de certa edat, que havien quedat orfes al
morir el seu pare Emili FERRANDO en “Miliu”. Residien al num. 28 de la
Carretera de Barcelona, la Rosa va ser durant molts anys la infermera assistent
del conegut pediatre Dr. Argemí, pràcticament fins a la seva jubilació. Mentre
que la Pepita era una gran professional pantalonera i que sempre havia treballat
en el seu domicili. Ambdues eren unes grans persones, molt respectables i que
sempre estaven disposades a ajudar al veïnat, als amics i tot aquell que les
necessités.
L’encontre de l’Antoni i la Pepita va
ser determinant, sorgint un amor a primera vista que va perdurà per sempre. D’aquell
primer festeig, en va sortir el desig de matrimoni que es va fer realitat l’últim
dia del mes d’abril de 1970 a la població vallesana de Gallifa.
Aleshores l’Antoni es dedicà a fer de professor
a l’Escola d’Art, als molts encàrrecs de retrats i a gaudir de la natura, amb
els seus pinzells, teles i cavallet.
|
Dona nua. 1977
|
9.- Exposicions
A l’any 1973 presenta una exposició a
Madrid a la Galeria Eureka. Arran d’aquesta mostra, en Francesc Bernaldo
el definí així: “En Angle se percibe siempre que detrás de todo, la
experiencia diaria es su fuente”.
Al febrer de 1976, realitza una
exposició a l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, a on en el catàleg figura una
singular presentació que li feu en Joan de Sagarra:
“¿Es l’Antoni Angle
un bon pintor?
La mestra ha apagat
el projector i escriu a la pissarra el deure, una redacció que els nens hauran
de portar el dilluns a escola:
“¿Es l’Antoni Angle
un bon pintor?
Es un bon pintor l’Antoni
Angle? El fill del jutge pensa que no. Per què?. Potser perquè pinta dones
despullades. Els jutges i els seus fills i els nèts dels jutges són una gent
tan cocasse...
El nét del rei de
la llustrina tampoc pensa que l’Antoni Angle sigui ell que es diu un bon
pintor. Per què?. Doncs perquè la bona pintura a casa del seu avi en tenen
molta de bona pintura de firma, com diu l’avi val molts diners i la mestra l’hi
ha dit que els quadres de l’Angle no són pas gaire cars.
I el fill adulteri,
què pensa el fill adulteri?
El fill adulteri
que és un set-ciències, i diu que de gran vol ser procurador en Cortes, pensa
que el que interessa ès no fer el ridícul, no ficar els peus a la galleda. I
després de fullejar un llibret del Sr. Ciri Pellicer que hi ha a la biblioteca
del seu pare, escriu que no, que l’Antoni Angle no és un bon pintor, i a sobre
té la barra – o la ingenuïtat- de raonar la seva negativa amb aquets mots “El
critico Cirici Pellicer no le cita entre los Buenos”. Indubtablement aquest nen
farà carrera, fins i tot és molt probable que el facin procurador en Cortes.
La nena dels grans
ulls color de molsa creu que sí, que l’Antoni Angle és un bon pintor. Per qué?.
“Que no heu vist -pensa en veu alta la nena- el cap i les mans de la Pepita -la
dona del pintor- fent mitja, vora la finestra?”
Hi ha en aquella
figura de la Pepita una barreja de nina i de Verge que té encisada a la nena. “Si
-escriu la nena dels ulls color de molsa-; l’Antoni Angle és un bon pintor perquè
estima. Pintar es estimar. Un bon retrat és com fer un petó..”
I en Joan de
Sagarra, què pensa l’Scarface de la cultureta de l’Antonio Angle?. Doncs en
Joan de Sagarra que ès un pèl poca vergonya pensa, convençut com n’està del
paper social que ha de jugar sempre la intura, que els cavells de l’Antoni
Angle semblen pintats perquè en arribar l’hora de la mort, el rei de la
llustrina se’n planti mitja dotzena al trau del cos. Ja que si el gran patrici
va néixer amb la flor al cul no hi veu cap raó perquè no hi hagi de morir”
Joan de Sagarra.
|
Natura morta. (©A.B.A.Sabadell)
|
A l’any 1977 exerceix de professor a l’Escola
d’Art de Sabadell, en la que te l’oportunitat de traslladar al seu alumnat tota
l’experiència acumulada, en la que no hi manca la teoria i la practica del
color, els seus matisos i la curiositat natural transmesa a les teles de la
forma més expressiva, guiada per la tendresa, la paciència i l’amabilitat del
seu caràcter, el que fa que cada alumne en tregui molt profit de les seves
ensenyances.
El 1979 participà en una exposició
col·lectiva de pintors sabadellencs, promoguda pel Fons d’Art del Vallés de
Sabadell.
Amb el Grup Gallot participà en
una exposició que es va celebrar del 16 de febrer al 30 d’abril de 1981 al
Museu d’Art de Sabadell.
“Ens havíem conegut a les festes que es feien quan sortia un nou número de
la revista Riutort, la més apreciada de l’època, ja que de tant en tant hi sortia
el nostre nom propi; més tard s’obrí la Sala d’Art Actual, dirigida per nosaltres
mateixos; allí hi exposàvem els que seríem més tard els Gallot, el nostre
paquet i per torn; també assistíem a les inauguracions dels que ja ens havíem
fet amics i companyons per a prestar-nos suport.”
Al començar la dècada dels 80’s, es
dedica a pintar intensament, ja sigui per encàrrecs (retrats) o bé per
iniciativa pròpia, pintar bodegons i paisatge exterior, que li encantava. A
partir de llavors realitzaria solament exposicions individuals de la seva obra.
|
Sant Llorenç de Munt. A. Angle
|
El mateix any de 1980 exposà a la
Galeria Tot Art de Sabadell.
A l’any 1981 hi ha una exposició recordant
el Grup Gallot al Museu d’Art de Sabadell.
Tres anys més tard el 1983 ho fa a la
recentment inaugurada Galeria Intel·lecte de la Carretera de Barcelona
cantonada amb el carrer de Horta Nova (Novella), que obté un èxit molt rellevant.
És aleshores quan grans empresaris,
mecenes, col·leccionistes d’art, inclòs el Banc de Sabadell, adquireixen obres
seves, donant-li un merescut reconeixement i fama.
El 1985 torna a exposar a la Galeria
Intel·lecte de Sabadell i tres anys més tard al 1988, exposà individualment a
la Galeria Negre Art de Sabadell. Aquell mateix any participaria a l’exposició
col·lectiva del Fons d’Art de la Fundació Amics de les Arts i de les Lletres de
Sabadell. L’any següent 1989 participà a exposició col·lectiva sota el títol de
“El claustre vist per 38 artistes”, que es va portar a terme a la Sala
Capitular del Reial Monestir de Sant Cugat del Vallés.
|
Gerro amb flors. A.Angle
|
A l’any 1984 l’escriptor Joan Cuscó i
Aymamí,
en fa una semblança en el llibre 62 Ceballuts que il·lustra Emili Hierro.
En el perfil de l’Antoni Angle, diu el següent:
“Angle agut.
Cabellut.
Cellanegre.
Bigotut.
Té aspecte mefistofèlic
(però només l’aspecte...)
“Ha passat el
xarampió, la verola borda la rosa i totes les malalties”, artísticament parlant...
“L’Angle ha menjat
gos à le crochet”
Gallotista.
Fou capaç de convertit
la comtal plaça de Catalunya en un galliner.”
|
Natura morta.(Col. Banc Sabadell)
|
A la tardor de 1999 el mateix escriptor Joan Cuscó li fa
una amplia semblança
en la que li formula unes preguntes i obté les següents respostes:
- L’art marca cada època -van de bracet-. L’art és
evolutiu. Tu ja t’has fet gran veient passar el temps i les modes, i els ismes
i els istes... Fes un comentari d’aquest cicle que has conviscut.
En principi es podria dir que les obres són l’exponent de les diferents èpoques
del nostre passat i humanament no ès exacte, doncs la majoria d’obres que
nosaltres admirem són el fruit d’un propòsit individual i a vegades fins i tot
han sigut fetes amb ànim de protesta i contra el sentir del moment. Cal pensar
també que casualment només veiem o escoltem les obres preservades, oblidant les
coses inèdites i menyspreades que costaren sofriment a l’autor incomprès.
Tampoc sabem res de les coses desaparegudes pel caprici d’algú.
El passat ens l’hem arranjat una mica al nostre gust i sembla que tot l’art
del passat va ser sorprenent al moment de mostrar-lo tal com ha de ser
forçosament sorprenent el d’ara, seguint una evolució i significant un canvi,
quan realment molts artistes ara admirats, varen ser rebutjats al seu temps i
es evident que el nostres sentiments no han canviat, continuen volent ser
purament testimonials, alguns d’aquets autors causen més sensació, però es
deixen moltes coses importants o bé pitjor, a vegades creient-se originals,
obliden que un altre ja ho havia dit abans.
- Malgrat que a
Sabadell hi ha més pintors per metre quadrat que en cap altre ciutat, en
proporció, és clar, cal insistir en la pregunta: hi ha l’escola sabadellenca?..
Els pintors d’aquí han sigut i són actualment prou diversos, perseguint
resultats diferents com per assegurar que cap límit defineix l’escola
sabadellenca i amb la informació d’ara, ben enterrats de les exposicions d’arreu
i poden visitar els magnífics salons de pintura universal, serà impossible
tenir entre nosaltres un accent peculiar o bé un tret especial.
- Com a pintor,
quin lloc dels que tu coneixes, és el teu preferit? (per ordre de preferència,
pots citar-ne alguns...)
Des del punt de vista de pintor paisatgista, crec que no hi ha altre lloc
tant bell i variat com el Pirineu de Lleida. El conec bastant i potser per això
és el meu lloc preferit.
- Gimeno, Picasso,
Miró, Dalí: a cadascú, aplica-li, si us plau, una definició a través de llurs
obres.
El pintor Gimeno va sofrir privacions per poder dur a terme la seva obra i és
un testimoni del propòsit humà contra la moda del seu temps, sortosament després
de la seva mort va ser admirat justament com un dels millors catalans. La seva
obra actualment és molt valorada i apreciada. El pintor Picasso reconegut
universalment ens produeix una enlluernadora sensació d’autenticitat, tan
sorprenent en totes les seves fases com inesperat pels intel·lectuals del seu
temps. L’època blava, la rosa, creador del cubisme, etc., els gravats, la ceràmica
sempre original, d’una producció vasta com per arribar considerar-lo l’artista
més representatiu del segle. El pintor universal Joan Miró, és una fita màxima
de l’art abstracte on cap altre pintor hi pot accedir, davant la seva obra
notem l’entusiasme de l’autor i això no és pot transferir. El pintor Dalí geni
del surrealisme còsmic, supera qualsevol adjectiu per la seva fantàstica,
dispersa i onírica producció, s’hauria de parlar d’ell amb termes surrealistes
que jo desconec.
|
Paisatge. A.Angle 1991
|
- D’acord que l’obra
perfecta no existeix, però entre totes les obres que tu coneixes i has vist,
quines d’elles destacaries com les més perfectes...?
Al Museu del Prado a Madrid, hi ha el retrat d’un cardenal pintat per en
Rafael preferit entre les meves coses recordades. Es fet quan en el Renaixement
italià el pintor Rafael avançant-se al seu temps, pintant a l’oli usa el color
per imitar la naturalesa, la vibració de la llum sobre l’epidermis, després va
ser la pràctica de la pintura veneciana.
- L’art, segons
Maurois, és una evasió, no una demostració. És així, segons tu. O no?
Explica-ho.
Jo em dedico a pintar i és la meva preocupació. Realment he vist sovint
coses dels altres sense cap mena de preocupació, molt superficials i potser han
estat fetes cercant una evasió però a mi m’han interessat. M’agraden les obres
que demostren la gosadia i també els dubtes de l’autor, el resum de la seva
sabiduria i la voluntat per ser diferent i fer ressaltar la personalitat,
pintar per pintar no vol dir res. De la mateixa manera que qualsevol altre
activitat, fins i tot la de pintar també és una activitat terapèutica, puix és
una evasió. No sé dintre quin context l’escriptor André Maurois, podria dir que
l’art és una evasió.
|
A.Angle. Caricatura de E. Hierro
|
- Com a punt final de la semblança, en
Joan Cuscó li proposa el Qüestionari Proust, que li respon de la següent
manera:
- El principal tret
del meu caràcter?
L’obsessió per
aconseguir fer-me entendre.
- La qualitat que
prefereixo en un home?
La bondat i la intel·ligència.
- La qualitat que
prefereixo en una dona?
La sensibilitat i
la profunditat de sentiments.
- Allò que més m’estimo
dels amics?
Els meus amics no
em donen males notícies ni em traïcionen.
- El meu principal
defecte?
La incertitud per
endevinar la veritat.
- La meva ocupació
preferida?
Treballar en
quelcom que m’interessi i estudiar-ho.
- El meu somni de
benestar?
Disposar dels mínims
necessaris i espai suficient per viure i treballar.
- Quina fora la
meva pitjor desgràcia?
No adonar-me del mal que pugui causar a un altre.
- Què voldria ser?
Treballador del que m’agrada.
- On desitjaria viure?
A un poblet petit prop de Barcelona.
- Quin color prefereixo?
Tots, per assajar fent barreja i poder fer temptatives
matisant-los de diferents graus.
- Quina flor prefereixo?
Una d’humil i resistent, per exemple les margarides.
- Quin ocell prefereixo?
No els conec prou bé per notar les diferencies i poder-me
definir. M’agraden tots els que volen, fins hi tot els depredadors.
- Els meus autors preferits en prosa?
Cervantes, Quevedo, Joanot Martorell, Proust, Kafka i un
llarg etcètera m’han fet passar hores de bona lectura.
- Els poetes preferits?
Salvat Papasseit, Carner, Guerau de Liost, Foix, Espriu,
etc. En català. Charles Baudelaire, Apollinaire, Rimbaud, etc. En francès.
- Els herois de ficció?
Aquiles.
- Les meves heroïnes de ficció?
La Dama de les camèlies.
- Els meus compositors preferits?
Mozart, Bach.
- Els pintors predilectes?
Rafael, Tiziano, El Bosco, Velázquez, Goya, Picasso i
molts més. Seria una llista inacabable i la meva predilecció varia del moment d’admirar-los.
- Els meus herois de la vida real?
Els meus amics, els coneguts de més a prop i les persones
que es distingeixen per la bondat i llus obres.
- Les meves heroïnes històriques?
Tot el gènere del sexe femení.
- Els noms que prefereixo?
El Sol, després els noms dels astres i els de les
constel·lacions.
- Què detesto més que res?
El teixit de mentides confabulades.
- Quins caràcters històrics menyspreo més?
Dominar per la força de les armes.
- Quin fet militar admiro més?
El Timbaler del Bruc.
- Quina reforma admiro més?
La reforma de la qualitat de vida, gràcies als invents de
l’home.
- Quins dons naturals voldria tenir?
Saber entendre les necessitats dels altres.
- Com m’agradaria morir?
En pau a la meva hora.
- Estat present del seu esperit?
Tranquil·litat.
- Fets que m’inspiren més indulgència?
Les malifetes, causades per ignorància i necessitat.
- El meu lema?
Observar el respecte al pròxim.
- Com soc?
La meitat de com jo penso ser, sumant-hi la manera com
pel meu comportament em veuen els altres.
|
A.Angle. 1999
|
10.- Darreres exposicions i alumnes destacats.
Pel que fa a les exposicions
individuals, a l’any 1995 en fa una a l’Alliance Française i al cap de tres
anys 1998, la segona també a l’Alliance Française.
A mitjans de l’any 2006, se li proposa
realitzar una exposició individual a l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, dels
60 anys de labor pictòrica i al mateix temps realitzar un extens catàleg, tot
comentant els aspectes més destacats de la seva vida professional. Finalment es
va portar a terme l’exposició al local de l’esmentada Acadèmia que va durar del
13 de desembre de 2006, fins al 19 de gener del 2007, constatant un merescudíssim
èxit.
Al llarg de la seva vida com a
professor, ha tingut alumnes destacats com son l’Agustí Puig,
Josep Vilalta
i Tino Izquierdo,
entre molts d’altres.
11.- Últims anys
|
A. Angle. 2007
|
A principis del 2011, concretament el
dia 12 de gener, mor la seva estimada esposa Pepita Ferrando, posant fi a més
de 40 anys de convivència.
Sens dubte la manca de la seva
estimada, representa un cop molt fort per l’Antoni. A partir d’aleshores ja no
pinta més i l’evocació dels records de la Pepita, l’ensemeixen i l’aboquen a
una vida malenconiosa que perdurarà fins que esdevindria la seva mort.
Així que al cap d’un any i mig, el 4
de juny de 2012 mor el gran mestre i bona persona que fou l’Antoni Angle, per
tots recordat.
Del 2 de juliol al 25 d’octubre de l’any
2015, el MNAC
realitza una retrospectiva pictòrica de pintura catalana, titulada Del segon
origen. Arts a Catalunya del 1950 – 1977, en la que s’inclou l’obra del Grup
Gallot realitzada a la Plaça de Catalunya de Barcelona el dia 24 de setembre de
1960, com Acció Gallot, cedida pel Museu d’Art de Sabadell.
|
Gerro amb flors. A. Angle
|
Si desitjan obtenir aquesta biografia en format PDF, poden descargar-la clicant AQUÍ. Gràcies.
Gabriel Stanislav MORVAY (*Tarnów-Polònia, 16.07.1934 †Sabadell, 16.09.1988)
pintor i escriptor. Va arribar a Paris com a desertor a l’any 1958.
Vladimir SLEPIAN (*Moscou 12.09.1930 †Paris, 07.07.1998) Pintor i
escriptor.
Antoni ANGLE: “Deportació
voluntària a Paris” dins de BALSACH PEIG, Maria
Josep, El signe, el gest i l’acció: El «Grup Gallot», Bellaterra
UAB, tesi de llicenciatura dirigida per Teresa Camps, 1982.