69º CONCURSO INTERNACIONAL DE PIANO MARIA CANALS BARCELONA

 

Estimados amig@s del Concurso Int. de Piano Maria Canals de Barcelona. De nuevo me complace informarles acerca de la 69ª edición, como primera noticia, aquí tienen el listado (por païses) de los concursantes aceptados para participar en el Concurso de este año:

 

ANTONI ANGLE i ROCA, pintor

Autorretrat A. Angle 1987

 

« La peinture d’Angle est extraordinaire, je n’ai

Jamais connu à un peintre dont la peinture

Tellement apparemment conventionnelle et plate

Est en même temps d’une puissance intellectuelle

Tellement subtile et critique »

 Gabriel Mornay

 

« No sé ben be què és l’art.

L’art pot ser qualsevol acte com fer una truita

o conversar amb els amics.

No és quelcom elitista. Tothom fa art.

Qualsevol activitat humana és art »

Antoni Angle

 

1.- Introducció.

 

Vaig conèixer a l’Antoni Angle, cap els últims anys de la dècada dels seixanta, arrel de que la meva mare li va llogar dues habitacions de la casa número 9 del carrer Roger de Flor de Sabadell, perquè instal·lés còmodament el seu estudi de pintura.

 

Així és com dia darrera dia, quan jo arribava de treballar i en disposava a assistir a les classes nocturnes del mestre Viladoms[1], en parava davant l’estudi de l’Antoni per contemplar i admirar el que havia pintat durant el dia i el que estava pintant.

 

Recordo els plats de sardines, els gerros amb rams de flors i les fruites disperses per les taules, pinzells i pots de pintura que omplien la cambra. Una cambra amb bona llum, la que entrava per la finestra que donava al carrer.

 

L’admirava molt, tot i que el meu interès per la pintura a l’oli se’m va desvetllar, bastant més tard (al cap de 30 anys). L’Antoni Angle fou un gran mestre, ben generós, no escatimava mai donar-me uns consells de com s’havia de pintar a l’oli d’un model al natural. Un gran record que no s’esborrarà mai de la meva memòria.

 

Era una persona modesta, que posava el seu pensament a l’abast de tothom, sense fer-ne un paradigma, escoltava i respectava sempre els demés, però de  les seves reflexions, sempre li deien amén. L’indignava però, la pretensió i la falsa intel·lectualitat dels que volien interactuar amb ell. Pel seu caràcter afable, extremadament educat, d’un humor irònic i admirable i una paciència infinita; es que tot Sabadell se l’estimava.

 

És una llàstima, però que la seva obra resti encara per descobrir i valorar degudament com caldria. Així és que, valgui aquest petit “granet de sorra” en forma biogràfica que li vull dedicar, per fer-li un merescudíssim tribut, ara en el seu centenari i per donar-lo a conèixer com a persona i com artista.

 

2.- La infantessa.

 

La parella formada per Agustí Angla i González, barcelonès (*Barcelona, 1894, fill de Josep Angla i Teresa González). I n’Antonia Roca i Rovira, sadurnidenca (*1896 Sant Sadurní d’Anoia, filla de Antoni Roca i Magdalena Rovira), Aquest matrimoni estaven establerts a Barcelona al número quatre del carrer de Cardona, a on al quart pis i a les quatre de la tarda del dia 21 de gener de 1924, naixia un nen al que li van posar els noms de Antoni i Josep.

 

Partida de naixement

 

De ben petit, la família es trasllada a la ciutat de Sabadell, a on s’establirien definitivament.

 

No se sap quan ni perquè, l’Antoni va canviar el seu cognom Angla, per Angle, que utilitzaria tota la vida.

 

Encara un nen, a Sabadell, l’Antoni va començar a estudiar dibuix amb el mestre Narcís Giró i Serrallach[2], tot aprofitant uns cursets gratuïts del “Centre Excursionista del Vallés”. La seva afició al dibuix, la pintura i l’art en general, podem dir que li era innata. No obstant en la seva formació com artista van intervenir el pintor Joan Vilatobà[3], que impartia classes nocturnes a l’Escola Industrial d’Arts i Oficis junt amb Esteve Valls Baqué i el seu fill Marius Vilatobà[4] i a las que assistia l’Antoni amb un grandíssim interès. Cal dir en un ambient postimpressionista, propi dels anys quaranta.

 

Amb només divuit anys participà, per primera vegada, en una exposició col·lectiva a l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell al 1942.

 

Una de les primeres creacions pictòriques de l’Antoni és el retrat del seu avi, que va fer-lo a l’any 1943 amb dinou anys. Devia ser un noi ja destacat com a jove pintor ja que en Joan David[5] el cita en el seu treball sobre l’historia de l’art local de Sabadell a l’any 1944.

 

3.- Els anys cinquanta.

 

Arribem a la dècada dels cinquantes en la que és un dels pintors sabadellencs més admirats. En aquella època participa en concursos no professionals a on coneix artistes sabadellencs com Alfons Borrell[6] i d’altres, amb els quals s’establiria una amistat que perdurà per sempre.

 

Es va fer molt amic de Joaquim Montserrat i Camps, tots dos amb les mateixes inquietuds vers l’art i en concret la pintura. Van començar a pintar abstracte a la rectoria de Mossèn Dalmau a Gallifa, que els hi deixava un local a la rectoria, allà pintaven i més d’una vegada s’havien quedat a dormir-hi. Allí conegueren al ceramista Artigues que sovint els convidava els dissabtes a prendre cafè, allí van tenir l’oportunitat de conèixer a Joan Miró que per aquell temps treballava conjuntament amb el ceramista.

 

Arriba una de les exposicions importants a on va participà i de la que es té constància, es una petita col·lectiva a l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell a l’any 1949. A partir d’aquí aniria exposant la seva obra durant els anys següents. També va figurar a l’exposició col·lectiva que tradicionalment organitzava la citada Acadèmia amb motiu de la Festa Major de Sabadell de 1950. Al 1954 participà al Concurs no professional, amb la posterior exposició, convocat per l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell.

 

Al 1955 participaria a la Segona Biennal de Belles Arts, que organitzà l’Acadèmia esmentada. Cap a l’any 1957 abandona l’època expressionista i començà la seva obra abstracta, en la que si veuen les influencies pictòriques de Nicolás de Stäel[7] i Manessier[8].

 

1958 Bosc de Can Feu

 

A l’any 1958 es convocat i participa a l’exposició col·lectiva anual, en que hi participen Mª Rosa Nin, A. Tronchoni i l’Antoni Angle i que organitzà com era costum l’esmentada Acadèmia del 1 al 15 de juny de 1958.  És llavors quan l’Antoni Angle diu:

 

“L’home ha travessat crisis greus i profundes, però arran de l’abisme, a un pas del buit sense fons, el pintor, freturós d’atènyer la concreció del “seu” ideal pictòric, ha tingut sempre el coratge de reprendre la lluita...[9]”

Al setembre de 1958 se’n va a veremar a Sant Cebrià, al Rosselló.

 

A l’any 1959 Angle exposà durant la segona quinzena de gener a la Sala Actual de l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell.

 

Pintura d'acció

 

Amb trenta cinc anys, Antoni Angle ja tenia un ampli bagatge i arriba una col·lectiva en la que té un paper destacat l’obre de l’Angle a la Sala d’Art Actual de Sabadell, que s’inaugurà el 28 de novembre de 1959 i durà fins el 17 de desembre de 1959. També participà al Quart Saló Biennal de Belles Arts[10]. Just acabada l’exposició i veient que no s’acompleixen les seves fites artístiques e intel·lectuals, marxà cap a París[11], tot i sent un dels pintors més admirats del moment.

 

4.- Paris

 

Al octubre del 1959 se’n va cap a Paris a on s’hi estableix. Tot recordant aquells primers dies a la ciutat del Sena, Antoni Angle escriu:

 

“París era el centre d’atracció de la joventut inquieta de la meva generació. A l’arribar-hi jo, desconeixia l’idioma francès i hi estava mal allotjat. Enclaustrat en una miserable habitació d’hotel m’hi sentia incòmode. Duia el propòsit de fer-hi pintura artística a la tardor de l’any 1959, confiava amb la meva determinació i esperava impacient l’hora de demostrar el meu art. Interessat per les coses relacionades amb la plàstica em varen presentar a en Gabriel Morvay que vivia en l’habitació deixada temporalment per un amic seu i en mostrà uns dibuixos fets sobre paper d’escriure cartes. Eren taques de tinta informals on l’autor no pretenia representar-hi res, però suggerents si hom volia a l’aparença d’una nova figuració i per la raresa, em semblaven a mi, personalment, l’ombra imborrable d’una tragèdia ocorreguda. Era polac, vingut d’una excursió cultural organitzada per l’Escola de Belles Arts de Varsòvia, havent-se escapat del grup a l’arribar a Paris. S’havia quedat durant dues setmanes reclòs, alt d’estatura, ajupit al petit racó de serveis d’una casa d’un seu compatriota, calculant quedar lliure de persecució quan l’expedició escolar camí de retorn ja fos fora, i llavors, sense demanar asil polític, poder estar-se a França. Molt ben impressionat pels dibuixos sorprenents, vaig escriure als amics de Sabadell a través d’una correspondència sostinguda, haver conegut al cafè l’artista creador d’una obra extraordinària i afegia desesperançat, les poques oportunitats que hi podia trobar jo en aquella ciutat, quan l’autor d’una obra de continent desconegut i prou expressiu per fer reflexionar, fos corrent trobar-lo pels cafès i passés desapercebut dels parisencs indiferents[12]”

 

Tal com s’ha vist en el seu escrit; contactà amb el polonès Gabriel Stanislav Morvay[13] i el rus Vladimir Slepian[14], ambdós desertors dels seus respectius països i refugiats polítics a Europa, amb els quals iniciarà una llarga amistat i que serien claus pel desenvolupament de la pintura informal a Sabadell. El contacte amb aquets artistes el van portar cap ser un teoritzador del nou informalisme[15] radical i seguir una línia de postimpressionisme seguint a una època d’expressionisme, fins que definitivament s’abocarà a la seva línia més abstracte.

 

Foto:

 

Si be amb en Morvay es va mantenir una mica distant, amb en Vladimir va establir-hi una amistat que durarà fins a la seva mort. Gràcies a l’Antoni Angle, Morvay va conèixer a Paris a Llorenç Balsach i a Josep Llorens i altres pintors sabadellencs que hi havia a la capital de França.

 

De seguida també estableix contacte amb artistes russos com Mikhail Larionov[16] i Natalia Gontxarova[17] junt amb altres artistes de vanguardia. Però sens dubte és Larionov qui l’influeix en les posteriors accions que empren l’Antoni Angle. El nostre artista va escriure d’ell:

 

“En Mikhail Larionov vivia en un pis de l’edifici del Cafè La Palette, juntament amb la seva companya Natalia Gontxarova, que estava malalta. Cada Dia havent dinat l’eminent pintor baixava fins la vorera, s’asseia a una de les taules disposades al carrer i hi prenia una consumició. Nosaltres ens vàrem presentar com a pintors i admiradors de la seva obra. Ell ens va rebre efusivament interessat per la gent jove. Previ consentiment vàrem seure a les cadires sobrants de la seva taula, i durant el curs d’uns quants dies successius continuàrem les reunions al mig de la vorera; la nostra atenció servia de teulada i vam tenir coneixement de l’inici de l’art abstracte rus que havia d’enlluernar el món per la llibertat del missatge, el contingut, la nova claror i l’agitació a la revolta. En Larionov ens va explicar que va ser professor d’escola a Moscou, que des de sempre va sentir una gran vocació per la pintura i com a començament de segle, amb uns companys es reuniren interessats per l’evolució de les arts...

... A Rússia -ens va dir- hi travessen tots els camins de l’oest a l’est, creuant-se amb les vies de retorn que venen d’orient i hi comentàvem les notícies, sobretot teníem curiositat pels esdeveniments de l’oest més enllà de les fronteres i aquells qui en sabien coses o bé només les suposaven per haver-les sentit dir...”

Per fer palesa la convicció del seu discurs i volent mostrar-se sincer, en Mikhail Larionov ens ho explicava confidencialment, amablement, sense presses; al parlar es dirigia d’un a un, i també a tots tres alhora, tot volent fer-nos entendre la singular situació, comentant que molt poca gent a Rússia, havia vist aquella pintura, quan el grup dels companys en parlaven com si fossin coses conegudes i a vegades ho discutien amb opinions contradictòries i des de lluny, sense comunicació directe amb l’estranger.- “La imaginació engrandia la realitat” -ens deia-. En Vladimir i el Morvay també havien sentit des del seu lloc d’origen l’atracció de l’oest.

“Des de l’interior del nostre país -va continuar-, des de qualsevol lloc de l’immens pla s’arriba arreu, però un accident, la soca d’un arbre barrant el camí o bé un roc pot torçar el rumb i fer-te anar lluny del destí previst[18]”

 

Les trobades de l’Angle, Slepian i Morvay amb Larionov els deixava bocabadats. Per si fora poc l’entusiasme que els despertava, en Larionov els explicà que feien el grup moscovita anomenat “La cua d’ase”. Es dedicaven a fer diverses coses per fer-se notar i fer reaccionar a la gent, un cop van pintar els arbres del carrer de color blanc i no van aconseguir cap mena de reacció dels vianants, doncs pensaven que l’autoritat havia manat pintar-los. Un altre vegada es van col·locar una fusta al coll a mena de corbata i sortiren al carrer sense que es produís cap efecte amb els demés vianants, alguns d’ells pensaren que era una nova manera de elegància. En resum, els de “La cua d’ase” no van causar cap interès a la gent del carrer a Moscou. Si bé, les seves explicacions, van despertar un entusiasme “infantil”[19] en els joves pintors de Sabadell.

 

Continua recordant Antoni Angle:

 

“Ens agradava sentir el relat de les provocacions perpetrades pels pintors russos que volien cridar l’atenció. Era bonic i nosaltres valoràvem les possibilitats de ressaltar arrambant els perjudicis (...) Jo no podia intervenir en la conversa dels meus companys que demostraven tenir més cultura ni tampoc introduir-me en el records de llurs anècdotes. (...) Ignorava les fonts dels seus coneixements, i no dient ni piu, em sentia fascinat per l’atracció considerable de les grans dimensions del país d’horitzons difusos, ignorat per mi com el gust d’una fruita sense tastar i de manera equivocada, sense amor o enyorament pels parents ni cap mort per recordar, m’anava imaginant l’est a través de les explicacions dels meus amics, junt amb el resum guardat a la memòria de les quatre novel·les traduïdes que havia llegit”.

“Ens reuníem sempre havent dinat al Cafè La Palette,  fins que un don dia trobarem a faltar la tasseta de cafè a la taula, el cambrer tenia ordres de no servir-nos res a tots tres, doncs per consumir un cafè ocupàvem les cadires tota la tarda. Així que en Mikhail es va sentir al·ludit i no va tornar-hi més. Passats uns mesos, junt amb Gabriel Morvay, trucàrem a la porta del seu pis i uns senyors molt elegants ens van dir que el pintor estava malalt i no ens podia rebre. Poc més tard va morir”.

 

A la primavera de 1960, en Valdimir Slepian i el nostre Antoni Angle van idear la realització d’unes accions de naturalesa radical sobre el concepte de l’acció pictòrica. En Mikhail Larionov en assabentar-se d’aquest projecte els hi va deixar 10.000 francs antics per tal de sufragar aquest projecte.

 

Al 14 de juny de 1960, junt amb Slepian, realitzen una experiència de pintura acció, amb el títol d’Homenatge a Mathieu al davant del Museu del Louvre, a la Plaça de la Concòrdia i a sota l’Arc de Triomphe de la Place de l’Étoile. Aquesta acció pictòrica va consistir en posar tres grans trossos de paper de bobina que representaven a centenars de xinesos jugant als escacs. Tenint cert ressò mediàtic, sent portada del diari France-Soir.

 

Així ès que al mes de juny de 1960, a París, Vladimir Slepian i Antoni Algle van fer públic el següent manifest:

 

«  Nous annonçons les faits suivants:

Entre 11,53 h. et 11,56 h. dans la cour du Louvre face à l’entrée principale, nous avons rempli 4 surfaces de papier sur les sujets suivants:

1º Deux cents chinois jouent aux échecs.

2º Deux cents onze chinois jouent aux échecs.

3º Deux cents treize chinois jouent aux échecs.

4º Trois chinois jouent aux échecs.

 

Entre 12,22 h. et 12,24 h., sur la place de la Concorde trois autres surfaces:

1º Deux chinois.

2º Deux chinois.

3º Un chinois.

 

Entre 12,47 h. et 12,48 h, sous l’arc de Triomphe de la Place de l’Étoile:

1º Premier hommage à Georges Mathieu

2º Deuxième Hommage à Georges Mathieu.

 

Il s’agit ici de l’action picturale directe avec l’émotion ancestrale, humaine, qualitative, mécanique, potentielle, absolue, imperceptible, arbitraire et sourtout finie.

 

Ces ouvres out été faites en comun par :

Antoni Angle                       Vladimir Slepian

Barcelona                            Moscou

 

Pour que nos résultats soient complets nous nous engageons a accrocher 50 toiles dans une galerie et à les couvrir 24 heures avant le vernissage.

Nous envoyons une copie de cette lettre aux personnes et organisations qui sont responsables de cette question dans les villes suivantes :

Ankara, Athènes, Bagdad, Barcelona, Belgrade, Buenos Aires, Budapest, Le Caire, Cologne, Copenhague, Francfort, Helsinki, Leningrad, Lisbonne, Londres, Madrid, Mexico, Milan, Montréal, Moscou, New Delhi, New York, Oslo, París, Prague, Rio de Janeiro, Rome, Sao Paulo, Stockholm, Tokio, Vienne, Varsovie, Zurich. »

 

Amb aquesta acció i sense saber-ho, ambdós inauguraven el que es coneixeria com el “Happening Pictòric”, que s’aniria desenvolupant durant els anys seixanta i setanta a Europa. El que sí van saber és que Georges Mathieu a l’any 1960, amb un gran Cadillac blanc i vestit de l’ordre de Chevalier d’honner, els va copiar les seves accions, titulant-les Hommage a Charlemagne.

 

Vladimir Slepian Paris

 

5.- 1960. Grup Gallot

 

A l’estiu del 1960, retornà a Sabadell ple d’eufòria i molt estimulat per recent experiència  parisenca. Durant l’estiu d’aquell any parla amb els seus amics artistes de la ciutat. Finalment és en Joaquim Montserrat[20]qui l’acompanyarà en la mostra pictòrica que ambdós van desenvolupar al centre de Sabadell el 13 d’agost de 1960, en el que van desplegar 30 metres de paper “canson” d’una amplada de 140 cm. al llarg del Passeig de la Plaça Major de Sabadell i que l’endemà 14 d’agost a les set de la tarda, exposaren al Saló de l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell.

 

Primera acció Gallot Sabadell, 1960

 

Arrel d’aquesta exposició, es publica una entrevista feta per Joan Martí i Pavón als dos protagonistes en la cal destacar el següent:

 

 

¿Qué fin buscáis con esta Exposición?

- Ver el resultado de una acción.

¿Copiáis a Dalí en lo de hacer y decir extravagancias?

- Copiamos de todo el mundo y solo los artistas malos dicen que interpretan para escaparse de la responsabilidad.

(...)

Estas “superficies llenas de pintura”, representan algo, ¿Tienen título?

- Los 25 primeros metros son “Pintura per una nova civilització” y los 5 metros restantes, “Projecte Decoració Brasilia”

(...)

En vuestro manifiesto aseguráis “que el concepto de artista es comúnmente vejatorio”, ya entiendo, es un insulto para los artistas y el Arte, defendeos de esta acusación.

- Los artistas se humillan cuando quieren hacer mentalidad de su obra.

(….)

¿Qué es lo último en arte?

- La gran escuela de Arte más reciente es la destrucción llamada “Destrucción Manolo Duque”

¿Destrucción?

- El evoluciona a través de una destrucción que parte de sí mismo…[21]

 

Nuagisme Sabadell 1960

 

És aleshores quan es dona a conèixer “l’art esdeveniment”, transmetent els postulats antiacademicistes de la vanguardia europea i els plantejaments de l’expressionisme abstracte.

 

Amb tots aquets esdeveniments pictòrics, l’Antoni Angle, creà el grup anomenat “Gallot” que constituïren en el marc d’un sopar el dia 25 d’agost de 1960 al restaurant Cal Ramonet de Cerdanyola, organitzat per la revista Riutort. Aquest Grup el composaren en set pintors sabadellencs: Antoni Angle, Joaquim Montserrat Camps, Alfons Borrell, Joan Josep Bermúdez[22], Llorenç Balsach i Grau[23], Josep Llorens[24], Lluis Vila Plana[25], posteriorment s’hi va afegir Manuel Duque[26] a aquests vuit artistes també s’afegirà Gabriel Morvay[27], encara que ho fes ocasionalment. El nom del “gallot”, sembla ser que se li va ocorre a Llorenç Balsach tot fent referència al cap del corral i senyor de les gallines.

 

Grup Gallot (Caricatura d'Emili Hierro 1981

 

Aquest moviment té un gran ressò, però de curta durada. Al migdia del 21 de setembre de 1960 el Grup Gallot varen fer enormes composicions a Barcelona, a Plaça Urquinaona, Antoni Angle de 11 h. a 11,30 h., va emprar 10 gallines que els hi va sucar les potes amb pintura de colors i després las deixà anar-se’n sobre la tela i quines empremtes constituïen el motiu pictòric. Per altre banda de 12 a 12,30h., en Joaquim Montserrat i Llorenç Balsach, executaren un altre acció pictòrica davant de la Galeria Mirador (carrer de Casp) i que consistí en exprimir tubs de pintura sobre tres quadres. Al mateix dia i de 13 h. a 13,30 h., a la cèntrica Plaça de Catalunya, en Joan Bermúdez va abocar violentament el contingut de cubells de pintura sobre les teles que estaven al terra. Aquestes accions varen consistir en una pintura d’acció pública gestual mitjançant el gest-vital

 

Acció pictòrica Plaça Catalunya de Barcelona

 

 

Tot plegat era per sacsejar el panorama artístic català. És aleshores quan l’Antoni diu:

 

“Nosaltres no som gent de cultura, jo soc un inculte; som instintius”

 

Amb aquestes accions, el Grup aconsegueix impactar en el públic, si més no, cridar l’atenció i és així que la premsa barcelonina hi dedica alguns articles de diversa índole. Un dels articles a la premsa es el de Sempronio i que deia el següent[28]:

 

“Lo malo es que los volátiles indiferentes al alto empeño que se les asignaba, intentaban fugarse por entre las piernas de los espectadores (...) Entre los miembros del grupo Gallot figuran algunos Industriales textiles de Sabadell -me dice un enterado. ¿Sería la pintura de acción un procedimiento para inutilitzar trajes y fomentar el consumo de los paños? ¡Misterio!”

 

Al cap de dos dies el 23 de setembre de 1960, s’inaugurava l’exposició de les obres realitzades, a la Galeria Mirador de Barcelona, dirigida pel marxant barceloní Baldomer Xifré Morros.

 

En plena Festa Major de Barcelona, el 26 de setembre de 1960, Antoni Angle, junt amb Morvay i Slepian i cinc més, en total 16 mans; pinten una gran bobina de paper blanc de 75 metres de llarg i 140 cm d’ampla, al bell mig de la Plaça de Catalunya de Barcelona, en un temps rècord de 8 minuts. Es deia que era un homenatge a la reina Fabiola que s’acabava de casar amb el rei Balduí de Bèlgica. Aquí l’acció mediàtica va ser important ja que fou enregistrat per les càmeres del NO-DO i TVE i també per la premsa catalana. El diari vespertí Solidaridad Nacional li dedicà grans titulars “Nuestro programa es llegar a ser genios”, referint-se a la filosofia del Grup.

 

La penúltima acció del Grup la tenim en un sopar-col·loqui que es celebrà a la cafeteria Zodiac a la plaça Vila de Madrid de Barcelona.

 

L’última acció d’aquest singular moviment tindria lloc el dia de cloenda de l’exposició a la Galeria Mirador. El 6 d’octubre de 1960, celebren un gran sopar a l’Hotel Colón de Barcelona, amb més de 150 comensals, on convidaren a la premsa, crítics d’art i els marxants més importants[29]. Al acabar el sopar els assistents (convidats i treballadors de l’hotel) van pintar una obra col·lectiva i els membres del Grup Gallot en pintaren un altre. L’endemà el periodista Luis Marsillach escrivia a la Solidaridad Nacional: “Me sirvieron una pata de pollo y me entró la preocupación de si no me estaría comiendo un artista”.

 

Slepian al Hotel Colón 1960

 

Per aquells dies surt l’article del crític A. Cirici Pellicer, en el que diu vers Antoni Angle el següent:

 

“Un teórico de un fuerza vital ingenua formidable, Antoni Angle, nos aparece como la fuerza angular de una concepción de la pintura como una acción pura, como un impacto del grito del hombre dentro de la sociedad que mecaniza su alrededor[30]”

 

El Grup Gallot, pretenia dues finalitats, l’una era crear un impacte al públic i al mateix temps una proposta artística alternativa, nova i creativa. Podríem dir que l’impacte del públic el varen aconseguir, tot i que va ser efímer i momentani, en definitiva una sorpresa que va quedar allí per manca de continuïtat.

 

La manca de suport econòmic va anar en detriment del agosarat projecte i per altra banda incomprès en tots els àmbits, tan pel públic, la crítica i fins hi tot també per alguns dels seus integrants. Pel que fa als components, el desencís i el desconcert entre ells, fa que el grup es vagi dissolvent i cadascú tiri cap un costat o altre. En definitiva va provocar una gran reflexió en tots els seus integrants. L’Angle es refereix aleshores manifestant el següent respecte a ell i en Morvay:

 

“Nosaltres dos, pelats com una rata, ens refiàvem, en efecte, dels altres components per liquidar factures, i enmig de la confusió ens van adduir que volíem ressaltar per damunt de tothom[31]”

 

En el pas del temps uns van tornar cap a la figuració, d’altres van continuar amb l’informalisme o l’abstracció que imperava en aquella època. En aquell moment l’Angle diu:

 

“Vaig deixar la pintura creativa i abstracte per assolir el realisme. L’impressionisme vers el realisme”

 

Sense tìtol 1961

6.- De nou a Paris

 

A primers de novembre de l’any 1960, Antoni Angle amb Manuel Duque i junt amb Morvay i Slepian se’n tornen cap a Paris.

 

No obstant abans de marxar, l’Antoni Angle, escriu el seu manifest Deportació voluntària a Paris on si pot llegir[32]:

 

“Per retrobar-me amb les passions que sempre n’he sigut fidel, el dia 25 d’octubre de 1960, a Gallifa, tindré cita de secrets. Entraré al bosc brut, sense sentir vergonya dels vicis que tinc i cobriré de color tres rectangles de tela, estesos sobre la superfície de la terra i durant tot el dia oblidaré la ciutat estimada, construïda a on hi tinc el meu quefer d’artista. Submergit en l’espai, còpia de l’infinit, les riqueses no comptaran per la meva sensibilitat. El confort del treball serà la compensació. Paralitzat, la tendresa m’inundarà. Íntimament commogut, honest, exigiré la perfecció i amorosament construiré:

1er.- L’eclipsi

2on.- Articulació

3er.- Afluència (...)

 

Amb aquest text, l’Angle tancava definitivament el que havia estat la “pintura d’acció pública” del Grup Gallot.

 

Angle exposà a Paris a la Galeria Victor Hugo, amb una gran acollida, principalment entre els mateixos pintors.

 

Angle hi romandrà fins al 1966 en que regressarà a Sabadell.

 

 

7.- Novament Sabadell

 

Retorna a Sabadell, tot deixant enrere l’experiència viscuda en anys anteriors a Barcelona i Paris. Deixa definitivament les modes i els moviments artístics que l’havien influït darrerament i planifica una nova vida personal i artística a la capital del Vallés Occidental.

 

Antoni Angle, Sabadell al fons

 

A l’any 1964 se li registre la seva participació a una exposició col·lectiva que és realitza a Sabadell.

 

Participà el 4 de juliol de 1967 en una exposició col·lectiva, de la qual hi ha una fotografia amb un conjunt de pintors: Antoni Angle, Francesc Bellmunt, Benet Ferrer, Alfons Borrell, Carme Casas, Joaquim Montserrat, Tomàs Pladevall i Pere Sanromà, en la que es mostra la integració plena en l’àmbit pictòric sabadellenc i un contacte directe entre les generacions consecutives.

 

Comença aquesta època pintant retrats, paisatgisme i bodegó. S’instal·la en un petit local, amb poca llum, però per poc temps. El necessari fins a trobar-ne un altre al carrer de Roger de Flor num. 9, amb més llum i espai, que li permetrà d’una manera tranquil·la porta a terme una bona producció artística.

 

És aleshores quan comença a donar classes de dibuix i pintura a l’Escola Industrial d’Arts i Oficis de Sabadell. A través del seu treball a l’estudi i com a pedagog artístic, és quan se’l coneix en tot l’ambient artístic sabadellenc.

 

A principis dels 70’s canvia l’estudi a un local del carrer de Sant Quirze de la mà d’un mecenes que l’ajuda econòmicament en aquesta època de restabliment a Sabadell. Poc temps després el trobem instal·lat en un ampli local, just al pis de sobre del local comercial “Las Drogues” al Passeig de la Plaça Major.

A. Angle pintant al carrer

 

Cap a l’any 1970, Morvay manifestà respecte de la pintura de l’Angle[33]:

 

“La pintura de l’Angle és extraordinària. No he conegut mai fins ara, un pintor amb una pintura tan aparentment convencional i plana que sigui al mateix temps d’una potència intel·lectual tan subtil i crítica”

 

Al 1971 participà al VIII Saló d’Art Biennal de l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, en la que se li va donar a l’Antoni Angle, un Premi Especial per la seva obra, si bé no en quedà constància fefaent i dit Saló va enregistrar molta polèmica, pel fet de que no s’exposaren totes les obres presentades.

 

Paisatge (©MAS)

 

Durant aquesta dècada, se’l reconeix com un gran pintor, mereixedor d’elogis vers el seu estil i la seva persona. Sempre ha fugit de que l’etiquetin en cap estil. Sempre ha mirat de tenir i mantenir un estil propi i se’l reconeix i se’l valora adequadament.

 

8.- Matrimoni

 

A l’estada a l’estudi del carrer Roger de Flor, és quan estableix una relació sentimental amb la veïna Josefa FERRANDO “Pepita” que esdevindria la seva esposa.

 

La Pepita junt amb la seva germana Rosa, eren dues noies solteres ja de certa edat, que havien quedat orfes al morir el seu pare Emili FERRANDO en “Miliu”. Residien al num. 28 de la Carretera de Barcelona, la Rosa va ser durant molts anys la infermera assistent del conegut pediatre Dr. Argemí, pràcticament fins a la seva jubilació. Mentre que la Pepita era una gran professional pantalonera i que sempre havia treballat en el seu domicili. Ambdues eren unes grans persones, molt respectables i que sempre estaven disposades a ajudar al veïnat, als amics i tot aquell que les necessités.

 

L’encontre de l’Antoni i la Pepita va ser determinant, sorgint un amor a primera vista que va perdurà per sempre. D’aquell primer festeig, en va sortir el desig de matrimoni que es va fer realitat l’últim dia del mes d’abril de 1970 a la població vallesana de Gallifa.

 

Aleshores l’Antoni es dedicà a fer de professor a l’Escola d’Art, als molts encàrrecs de retrats i a gaudir de la natura, amb els seus pinzells, teles i cavallet.

 

Dona nua. 1977

 

 

9.- Exposicions

 

A l’any 1973 presenta una exposició a Madrid a la Galeria Eureka. Arran d’aquesta mostra, en Francesc Bernaldo el definí així: “En Angle se percibe siempre que detrás de todo, la experiencia diaria es su fuente”.

 

Al febrer de 1976, realitza una exposició a l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, a on en el catàleg figura una singular presentació que li feu en Joan de Sagarra:

 

“¿Es l’Antoni Angle un bon pintor?

La mestra ha apagat el projector i escriu a la pissarra el deure, una redacció que els nens hauran de portar el dilluns a escola:

“¿Es l’Antoni Angle un bon pintor?

Es un bon pintor l’Antoni Angle? El fill del jutge pensa que no. Per què?. Potser perquè pinta dones despullades. Els jutges i els seus fills i els nèts dels jutges són una gent tan cocasse...

El nét del rei de la llustrina tampoc pensa que l’Antoni Angle sigui ell que es diu un bon pintor. Per què?. Doncs perquè la bona pintura a casa del seu avi en tenen molta de bona pintura de firma, com diu l’avi val molts diners i la mestra l’hi ha dit que els quadres de l’Angle no són pas gaire cars.

I el fill adulteri, què pensa el fill adulteri?

El fill adulteri que és un set-ciències, i diu que de gran vol ser procurador en Cortes, pensa que el que interessa ès no fer el ridícul, no ficar els peus a la galleda. I després de fullejar un llibret del Sr. Ciri Pellicer que hi ha a la biblioteca del seu pare, escriu que no, que l’Antoni Angle no és un bon pintor, i a sobre té la barra – o la ingenuïtat- de raonar la seva negativa amb aquets mots “El critico Cirici Pellicer no le cita entre los Buenos”. Indubtablement aquest nen farà carrera, fins i tot és molt probable que el facin procurador en Cortes.

La nena dels grans ulls color de molsa creu que sí, que l’Antoni Angle és un bon pintor. Per qué?. “Que no heu vist -pensa en veu alta la nena- el cap i les mans de la Pepita -la dona del pintor- fent mitja, vora la finestra?”

Hi ha en aquella figura de la Pepita una barreja de nina i de Verge que té encisada a la nena. “Si -escriu la nena dels ulls color de molsa-; l’Antoni Angle és un bon pintor perquè estima. Pintar es estimar. Un bon retrat és com fer un petó..”

I en Joan de Sagarra, què pensa l’Scarface de la cultureta de l’Antonio Angle?. Doncs en Joan de Sagarra que ès un pèl poca vergonya pensa, convençut com n’està del paper social que ha de jugar sempre la intura, que els cavells de l’Antoni Angle semblen pintats perquè en arribar l’hora de la mort, el rei de la llustrina se’n planti mitja dotzena al trau del cos. Ja que si el gran patrici va néixer amb la flor al cul no hi veu cap raó perquè no hi hagi de morir”

Joan de Sagarra[34].

 

Natura morta. (©A.B.A.Sabadell)

A l’any 1977 exerceix de professor a l’Escola d’Art de Sabadell, en la que te l’oportunitat de traslladar al seu alumnat tota l’experiència acumulada, en la que no hi manca la teoria i la practica del color, els seus matisos i la curiositat natural transmesa a les teles de la forma més expressiva, guiada per la tendresa, la paciència i l’amabilitat del seu caràcter, el que fa que cada alumne en tregui molt profit de les seves ensenyances.

 

El 1979 participà en una exposició col·lectiva de pintors sabadellencs, promoguda pel Fons d’Art del Vallés de Sabadell[35].

 

Amb el Grup Gallot participà en una exposició que es va celebrar del 16 de febrer al 30 d’abril de 1981 al Museu d’Art de Sabadell.

 

“Ens havíem conegut a les festes que es feien quan sortia un nou número de la revista Riutort, la més apreciada de l’època, ja que de tant en tant hi sortia el nostre nom propi; més tard s’obrí la Sala d’Art Actual, dirigida per nosaltres mateixos; allí hi exposàvem els que seríem més tard els Gallot, el nostre paquet i per torn; també assistíem a les inauguracions dels que ja ens havíem fet amics i companyons per a prestar-nos suport.[36]”

 

Al començar la dècada dels 80’s, es dedica a pintar intensament, ja sigui per encàrrecs (retrats) o bé per iniciativa pròpia, pintar bodegons i paisatge exterior, que li encantava. A partir de llavors realitzaria solament exposicions individuals de la seva obra.

 

Sant Llorenç de Munt. A. Angle

 

El mateix any de 1980 exposà a la Galeria Tot Art de Sabadell.

 

A l’any 1981 hi ha una exposició recordant el Grup Gallot al Museu d’Art de Sabadell.

 

Tres anys més tard el 1983 ho fa a la recentment inaugurada Galeria Intel·lecte de la Carretera de Barcelona cantonada amb el carrer de Horta Nova (Novella), que obté un èxit molt rellevant.

 

És aleshores quan grans empresaris, mecenes, col·leccionistes d’art, inclòs el Banc de Sabadell, adquireixen obres seves, donant-li un merescut reconeixement i fama.

 

El 1985 torna a exposar a la Galeria Intel·lecte de Sabadell i tres anys més tard al 1988, exposà individualment a la Galeria Negre Art de Sabadell. Aquell mateix any participaria a l’exposició col·lectiva del Fons d’Art de la Fundació Amics de les Arts i de les Lletres de Sabadell. L’any següent 1989 participà a exposició col·lectiva sota el títol de “El claustre vist per 38 artistes”, que es va portar a terme a la Sala Capitular del Reial Monestir de Sant Cugat del Vallés[37].

 

Gerro amb flors. A.Angle

A l’any 1984 l’escriptor Joan Cuscó i Aymamí[38], en fa una semblança en el llibre 62 Ceballuts que il·lustra Emili Hierro. En el perfil de l’Antoni Angle, diu el següent:

 

“Angle agut.

Cabellut.

Cellanegre.

Bigotut.

Té aspecte mefistofèlic (però només l’aspecte...)

“Ha passat el xarampió, la verola borda la rosa i totes les malalties”, artísticament parlant...[39]

“L’Angle ha menjat gos à le crochet”[40]

Gallotista.

Fou capaç de convertit la comtal plaça de Catalunya en un galliner.”

 

Natura morta.(Col. Banc Sabadell)

 

A la tardor de 1999 el mateix escriptor Joan Cuscó li fa una amplia semblança[41] en la que li formula unes preguntes i obté les següents respostes:

 

- L’art marca cada època -van de bracet-. L’art és evolutiu. Tu ja t’has fet gran veient passar el temps i les modes, i els ismes i els istes... Fes un comentari d’aquest cicle que has conviscut.

 

En principi es podria dir que les obres són l’exponent de les diferents èpoques del nostre passat i humanament no ès exacte, doncs la majoria d’obres que nosaltres admirem són el fruit d’un propòsit individual i a vegades fins i tot han sigut fetes amb ànim de protesta i contra el sentir del moment. Cal pensar també que casualment només veiem o escoltem les obres preservades, oblidant les coses inèdites i menyspreades que costaren sofriment a l’autor incomprès. Tampoc sabem res de les coses desaparegudes pel caprici d’algú.

El passat ens l’hem arranjat una mica al nostre gust i sembla que tot l’art del passat va ser sorprenent al moment de mostrar-lo tal com ha de ser forçosament sorprenent el d’ara, seguint una evolució i significant un canvi, quan realment molts artistes ara admirats, varen ser rebutjats al seu temps i es evident que el nostres sentiments no han canviat, continuen volent ser purament testimonials, alguns d’aquets autors causen més sensació, però es deixen moltes coses importants o bé pitjor, a vegades creient-se originals, obliden que un altre ja ho havia dit abans.

 

- Malgrat que a Sabadell hi ha més pintors per metre quadrat que en cap altre ciutat, en proporció, és clar, cal insistir en la pregunta: hi ha l’escola sabadellenca?..

 

Els pintors d’aquí han sigut i són actualment prou diversos, perseguint resultats diferents com per assegurar que cap límit defineix l’escola sabadellenca i amb la informació d’ara, ben enterrats de les exposicions d’arreu i poden visitar els magnífics salons de pintura universal, serà impossible tenir entre nosaltres un accent peculiar o bé un tret especial.

 

- Com a pintor, quin lloc dels que tu coneixes, és el teu preferit? (per ordre de preferència, pots citar-ne alguns...)

 

Des del punt de vista de pintor paisatgista, crec que no hi ha altre lloc tant bell i variat com el Pirineu de Lleida. El conec bastant i potser per això és el meu lloc preferit.

 

- Gimeno, Picasso, Miró, Dalí: a cadascú, aplica-li, si us plau, una definició a través de llurs obres.

 

El pintor Gimeno va sofrir privacions per poder dur a terme la seva obra i és un testimoni del propòsit humà contra la moda del seu temps, sortosament després de la seva mort va ser admirat justament com un dels millors catalans. La seva obra actualment és molt valorada i apreciada. El pintor Picasso reconegut universalment ens produeix una enlluernadora sensació d’autenticitat, tan sorprenent en totes les seves fases com inesperat pels intel·lectuals del seu temps. L’època blava, la rosa, creador del cubisme, etc., els gravats, la ceràmica sempre original, d’una producció vasta com per arribar considerar-lo l’artista més representatiu del segle. El pintor universal Joan Miró, és una fita màxima de l’art abstracte on cap altre pintor hi pot accedir, davant la seva obra notem l’entusiasme de l’autor i això no és pot transferir. El pintor Dalí geni del surrealisme còsmic, supera qualsevol adjectiu per la seva fantàstica, dispersa i onírica producció, s’hauria de parlar d’ell amb termes surrealistes que jo desconec.

 

Paisatge. A.Angle 1991

 

- D’acord que l’obra perfecta no existeix, però entre totes les obres que tu coneixes i has vist, quines d’elles destacaries com les més perfectes...?

 

Al Museu del Prado a Madrid, hi ha el retrat d’un cardenal pintat per en Rafael preferit entre les meves coses recordades. Es fet quan en el Renaixement italià el pintor Rafael avançant-se al seu temps, pintant a l’oli usa el color per imitar la naturalesa, la vibració de la llum sobre l’epidermis, després va ser la pràctica de la pintura veneciana.

 

- L’art, segons Maurois, és una evasió, no una demostració. És així, segons tu. O no? Explica-ho.

 

Jo em dedico a pintar i és la meva preocupació. Realment he vist sovint coses dels altres sense cap mena de preocupació, molt superficials i potser han estat fetes cercant una evasió però a mi m’han interessat. M’agraden les obres que demostren la gosadia i també els dubtes de l’autor, el resum de la seva sabiduria i la voluntat per ser diferent i fer ressaltar la personalitat, pintar per pintar no vol dir res. De la mateixa manera que qualsevol altre activitat, fins i tot la de pintar també és una activitat terapèutica, puix és una evasió. No sé dintre quin context l’escriptor André Maurois, podria dir que l’art és una evasió.

 

A.Angle. Caricatura de E. Hierro

 

- Com a punt final de la semblança, en Joan Cuscó li proposa el Qüestionari Proust, que li respon de la següent manera:

 

- El principal tret del meu caràcter?

L’obsessió per aconseguir fer-me entendre.

- La qualitat que prefereixo en un home?

La bondat i la intel·ligència.

- La qualitat que prefereixo en una dona?

La sensibilitat i la profunditat de sentiments.

- Allò que més m’estimo dels amics?

Els meus amics no em donen males notícies ni em traïcionen.

- El meu principal defecte?

La incertitud per endevinar la veritat.

- La meva ocupació preferida?

Treballar en quelcom que m’interessi i estudiar-ho.

- El meu somni de benestar?

Disposar dels mínims necessaris i espai suficient per viure i treballar.

- Quina fora la meva pitjor desgràcia?

No adonar-me del mal que pugui causar a un altre.

- Què voldria ser?

Treballador del que m’agrada.

- On desitjaria viure?

A un poblet petit prop de Barcelona.

- Quin color prefereixo?

Tots, per assajar fent barreja i poder fer temptatives matisant-los de diferents graus.

- Quina flor prefereixo?

Una d’humil i resistent, per exemple les margarides.

- Quin ocell prefereixo?

No els conec prou bé per notar les diferencies i poder-me definir. M’agraden tots els que volen, fins hi tot els depredadors.

- Els meus autors preferits en prosa?

Cervantes, Quevedo, Joanot Martorell, Proust, Kafka i un llarg etcètera m’han fet passar hores de bona lectura.

- Els poetes preferits?

Salvat Papasseit, Carner, Guerau de Liost, Foix, Espriu, etc. En català. Charles Baudelaire, Apollinaire, Rimbaud, etc. En francès.

- Els herois de ficció?

Aquiles.

- Les meves heroïnes de ficció?

La Dama de les camèlies.

- Els meus compositors preferits?

Mozart, Bach.

- Els pintors predilectes?

Rafael, Tiziano, El Bosco, Velázquez, Goya, Picasso i molts més. Seria una llista inacabable i la meva predilecció varia del moment d’admirar-los.

- Els meus herois de la vida real?

Els meus amics, els coneguts de més a prop i les persones que es distingeixen per la bondat i llus obres.

- Les meves heroïnes històriques?

Tot el gènere del sexe femení.

- Els noms que prefereixo?

El Sol, després els noms dels astres i els de les constel·lacions.

- Què detesto més que res?

El teixit de mentides confabulades.

- Quins caràcters històrics menyspreo més?

Dominar per la força de les armes.

- Quin fet militar admiro més?

El Timbaler del Bruc.

- Quina reforma admiro més?

La reforma de la qualitat de vida, gràcies als invents de l’home.

- Quins dons naturals voldria tenir?

Saber entendre les necessitats dels altres.

- Com m’agradaria morir?

En pau a la meva hora.

- Estat present del seu esperit?

Tranquil·litat.

- Fets que m’inspiren més indulgència?

Les malifetes, causades per ignorància i necessitat.

- El meu lema?

Observar el respecte al pròxim.

- Com soc?

La meitat de com jo penso ser, sumant-hi la manera com pel meu comportament em veuen els altres.

 

A.Angle. 1999

 

 

10.- Darreres exposicions i alumnes destacats.

 

Pel que fa a les exposicions individuals, a l’any 1995 en fa una a l’Alliance Française i al cap de tres anys 1998, la segona també a l’Alliance Française.

 

A mitjans de l’any 2006, se li proposa realitzar una exposició individual a l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, dels 60 anys de labor pictòrica i al mateix temps realitzar un extens catàleg, tot comentant els aspectes més destacats de la seva vida professional. Finalment es va portar a terme l’exposició al local de l’esmentada Acadèmia que va durar del 13 de desembre de 2006, fins al 19 de gener del 2007, constatant un merescudíssim èxit.

 

Al llarg de la seva vida com a professor, ha tingut alumnes destacats com son l’Agustí Puig[42], Josep Vilalta[43] i Tino Izquierdo[44], entre molts d’altres.

 

 

11.- Últims anys

 

A. Angle. 2007

 

A principis del 2011, concretament el dia 12 de gener, mor la seva estimada esposa Pepita Ferrando, posant fi a més de 40 anys de convivència.

 

Sens dubte la manca de la seva estimada, representa un cop molt fort per l’Antoni. A partir d’aleshores ja no pinta més i l’evocació dels records de la Pepita, l’ensemeixen i l’aboquen a una vida malenconiosa que perdurarà fins que esdevindria la seva mort.

 

Així que al cap d’un any i mig, el 4 de juny de 2012 mor el gran mestre i bona persona que fou l’Antoni Angle, per tots recordat.

 

Del 2 de juliol al 25 d’octubre de l’any 2015, el MNAC[45] realitza una retrospectiva pictòrica de pintura catalana, titulada Del segon origen. Arts a Catalunya del 1950 – 1977, en la que s’inclou l’obra del Grup Gallot realitzada a la Plaça de Catalunya de Barcelona el dia 24 de setembre de 1960, com Acció Gallot, cedida pel Museu d’Art de Sabadell.

 

 

Gerro amb flors. A. Angle

 

Si desitjan obtenir aquesta biografia en format PDF, poden descargar-la clicant AQUÍ. Gràcies.

---

[1] Jaume Viladoms i Valls (*Sabadell, 19.07.1913 †16.10.1976) Pedagog, esperantista, de tendència    socialista, creador de l’Escola Delta.

[2] Narcís Giró i Serrallach (1878-1937) Pintor i pedagog.

[3] Joan Vilatobà i Figols (*Sabadell, 15.02.1878 †18.02.1954) Fotògraf i artista plàstic.

[4] Marius VILATOBÀ i ROS (*Sabadell, 1907 †Méxic, 1969) Pintor i escriptor.

[5] Joan David, Revista del Museu 1944.

[6] Alfons Borrell i Palazón (*Barcelona, 3.06.1931 †Sabadell, 6.10.2020) pintor abstracte

[7] Nicolás Stäel (*San Peterburgo, 23.12.1913 †Antibes, 16-03-1955) pintor francès d’origen rus.

[8] Alfred Manessier (*Saint Ouen, 5.12.1911 †Orleáns, 1.08.1993) pintor, artista gràfic, dissenyador i litògraf.

[9] L’Arrahonés, “Sala de arte actual”, Enero, 1959, Riutort nº 11, Sabadell, gener 1959, pág. 13

[10] Celebrat als salons de la Caixa d’Estalvis de Sabadell.

[11] “Antonius Angulus fugit” Revista Riutort, monogràfic dedicat a A.Angle, Sabadell, 2 d’octubre 1959

[12] Antoni ANGLE, “Gabriel Morvay” dins Catàleg Gabriel Morvay. Publicació de la Caixa d’Estalvis de Sabadell. Sabadell, 2001.

[13] Gabriel Stanislav MORVAY (*Tarnów-Polònia, 16.07.1934 †Sabadell, 16.09.1988) pintor i escriptor. Va arribar a Paris com a desertor a l’any 1958.

[14] Vladimir SLEPIAN (*Moscou 12.09.1930 †Paris, 07.07.1998) Pintor i escriptor.

[15] Informalisme.- Cerca la llibertat absoluta de l’artista, que s’expressa amb teles foradades, l’us de materials densos, taques de colors, expresses pinzellades gestuals…

[16] Michael LARIONOV (*Tiráspol, 3.06.1881 †Fonetnay-aux-Roses, 10.05.1964)

[17] Natalia GONTXAROVA (*Nagaevo-Karbonier-Rusia, 21.06.1881 †París, 17.10.1962)

[18] Antoni ANGLE, “Gabriel Morvay”, op. cit. Expo. Sabadell, 2001.

[19] María Josep BALSACH. Catàleg Exposició Desembre 2007-Gener 2008. Acadèmia de Belles Arts de Sabadell.

[20] Joaquim MONTSERRAT i CAMPS (*Sabadell, 1932 †17.04.2023). Teòric tèxtil, pintor i professor artístic.

[21] Joan MARTÍ i PAVÓN, “Antoni Angle i Joaquim Montserrat”, Sabadell, 23-8-60.

[22] Joan Josep BERMÚDEZ AGUILAR (*Fiñana-Almería, 1926 †Sabadell, 2012) pintor.

[23] Llorenç BALSACH i GRAU (1922-1993). Industrial, pintor i coleccionista.

[24] Josep LLORENS i BAULÉS (*Sabadell, 1926) pintor.

[25] Lluís VILA i PLANA (*Sabadell, 1921 †1992) Artista pintor.

[26] Manuel DUQUE DOMÍNGUEZ (*Nerva-Huelva, 12.08.1919 †Sabadell, 4.11.1998)

[27] Gabriel MORVAY (*Tarnöw, Polonia, 16.07.1934 †Sabadell, 16.09.1988). Pintor. (l’Ajuntament de Sabadell li dedicà una plaça a l’any 1995)

[28] Diario de Barcelona, 22 de Setembre de 1960.

[29] Hi assistiren, Gabriel Morvay, Vladimir Slepian, Sebastià Gasch, Àngel Marsà, Josep Maria Garrut, Rafael Benet, Lluis Marsillach, Sempronio, René Metràs i Irurozqui, entre d’altres,.

[30] A. CIRICI PELLICER , “Unos Limbos y un cielo”, Riutort núm.33, setembre de 1960.

[31] Antoni ANGLE. Recordant Morvay.2001.

[32] Antoni ANGLE: “Deportació voluntària a Paris” dins de BALSACH PEIG, Maria Josep, El signe, el gest i l’acció: El «Grup Gallot», Bellaterra UAB, tesi de llicenciatura dirigida per Teresa Camps, 1982.

[33] Pere BALSACH i PEIG

[34] Joan de SAGARRA i DEVESA (*Paris, 8.01.1938) Periodista, crític i escriptor.

[35] Quadern de les idees, les arts i les lletres [Sabadell], núm. 9, juliol - agost 1979, p. 206.

[36] El fragment correspon a un qüestionari passat als membres del Gallot amb motiu de l’exposició feta al

MAS el 1981, publicada en el catàleg de l’exposició Grup Gallot, Museu d’Art de Sabadell, Sabadell 1981, p.45. També els altres membres contesten a la pregunta “quins antecedents van portar a la formació del grup?”, i les respostes són matisadament diferents, però la descripció d’A. Angle és la més extensa i la que fa una referència més explícita a la Sala de Arte Actual.

[37] Última exposició col·lectiva de la que es té coneixement.

[38] Joan CUSCÓ i AYMAMÍ (*Sabadell,1.01.1922 †21.11.2019). Industrial textil, editor, escriptor i activista cultural.

[39] Cita de Camil FÀBREGAS i DALMAU (1906-2003) escultor i pintor.

[40] Cita de Francesc BERNALDO.

[41] CUSCÓ i AYMAMÍ, Joan. Semblança. Quadern, de les idees, les arts i les lletres Nº 122. Octubre 1999.

[42] Agustí PUIG i PINYOL (*Sabadell, 30.01.1957) Pintor. Quadern de les idees, les arts i les lletres. Nº 82 Sabadell Nadal 1991 p. 472.

[43] Quadern de les idees, les arts i les lletres. Nº 98 Sabadell Nadal 1994  p. 501.

[44] Quadern de les idees, les arts i les lletres. Nº 98 Sabadell Nadal 1994  p. 536..

[45] Museu Nacional d’Art de Catalunya.