Ja fa temps que vaig encetà un estudi, si es que es pot dir així, sobre la importància de la dona compositora catalana. Ara he tornat a reprendre’l, ja que en sembla del tot injust, el silenci que han patit les dones compositores, no tant sols a Catalunya, sinó al món sencer. D’antuvi ha semblat que la música és cosa d’homes, s’han menystingut les compositores segle rere segle i ja és hora de que es coneguin i es valorin com cal les seves obres.
Com he dit, en referiré a les autores catalanes i no totes, només vint-í-cinc, per no allargar massa aquest escrit. En un altre ocasió, tornaré sobre aquest assumpte, aportant el coneixement d’altres 25 creadores, que no voldrà dir que siguin millors ni pitjors que les d’avui, simplement seran unes altres, que no per deixar-les en un segon pla, volgués dir que no son importants.
Queda clar que al escollir les següents 25 dones catalanes compositores, hom no ha tingut en compte cap sobrevalència ni altre característica que les faci més destacables unes sobre les altres. Les veureu per simple ordre alfabètic.
1.- Gemma ABRIÉ i REGUÉ
Nasqué a Barcelona, 3 de novembre de 1984) és una cantant, compositora i contrabaixista catalana.
 |
| Gemma Abrié |
Comença a treballar sa veu a l’Escola Pentagrama Congrés de Barcelona, de la mà de la cantant Núria Tomàs. L’any 2007 inicia estudis musicals a l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC), on es graduaria el 2012. Des de llavors ha realitzat diversos projectes en solitari o en grup. Destaquen SoloBasSing, Gemma Abrié & Josep Traver duet, JazzCàntic amb el pianista Manel Camp, Bestiari amb The New Catalan Ensemble, i la proposta multidisciplinària Blues in the dark amb la pintora Bianca Nguema, actuant en nombroses sales de Catalunya, Espanya, França, Alemanya i Països Baixos. Des de 2013 treballa com a professora a l’Escola Municipal de Música de l’Hospitalet - Centre de les Arts.
Ha col·laborat amb músics de renom com Emmanuel Djob, Ignasi Terraza i Munir Hossn, entre d'altres. A nivell estilístic ha treballat en projectes que van del jazz al gospel, la música jamaicana o el soul, tot i que els darrers anys s’apropa a sonoritats mediterrànies.
Discografia:
. A Tribute To Ella Fitzgerald (Temps Record, 2007)
. Wondering... (Temps Record, 2010)
. Double BasSing (Audiovisuals de Sarrià, 2014), amb Miquel Àngel Cordero
. Els fruits saborosos (Temps Record, 2014), sobre l’obra de Josep Carner, amb la Vicens Martín Dream Big Band.
. Amalgama (Temps Record, 2016), inclou repertori original produït per Munir Hossn
Premis i reconeixements:
. Premi Enderrock 2014 Millor Nova Proposta de Jazz, amb Vicens Martín Dream Big Band and Gemma Abrié, Els Fruits Saborosos
. Premi Enderrock 2014 Millor Directe de Jazz, amb Vicens Martín Dream Big Band & Gemma Abrié, Els Fruits Saborosos
2.-Margarida ALFONSO ORFILA
*Barcelona, 1915 - L'Ametlla del Vallès, 24 d'abril del 1991, va ser pianista, compositora i professora de música.
Filla dels compositors Frederic Alfonso i Margarida Orfila i professors de l’Escola de Municipal de Música de Barcelona. Estudiá a l'esmentada Escola i abans d'acabar-hi la carrera ja hi feu un concert el 1935 on interpretà amb gran èxit obres de compositors clàssics i dels seus progenitors.
Va ser professora de solfeig del Conservatori Municipal de Barcelona, fins a la seva jubilació. Va compondre diverses peces corals i instrumentals, especialment per a piano i violoncel i per a piano sol.
Obres:
. Estudi, per a piano
. En l’aire els cors, per a cor
. Formosa nit, per a cor
. Impresión, per a violoncel i piano
. Tarantela, per a violoncel i piano
3.- Edelmira ANGLADA ESTEVE
Sant Feliu de Guixols, 16.04.1888 † Idem. 1938. Pianista, cantant i compositora.
Fou alumna de piano de la compositora Ònia Farga i Pellicer a l'acadèmia que aquesta tenia a Sant Feliu de Guíxols, i sembla que fou ella la que encoratjà a l’Edelmira perquè és dediqués a la composició.
Havia participat en recitals de cant i, el 1904, en la interpretació de la sarsuela Marina al seu poble natal, en el marc d'una companyia d'aficionats.
El 18 de juny de 1911 va fer un concert a l'Ateneu de Barcelona, interpretant-hi al piano obres de Mozart, Bach, Albéniz, Liszt, Chopin i Ònia Farga.
Dos dies desprès, el 19 de juny de 1911, el diari La Vanguardia publica una crítica del concert en què destacà la portentosa agilitat, l’expressivitat, la dicció clara, digitació perfecta i un sentiment artístic molt refinat en interpretar les difícils composicions del programa.
L'any 1921 l'orquestra de l'Associació Catalana d'Artistes estrenà la seva obra per a orquestra Dues gloses de cançons populars per a orquestra.
Sardanes:
. Amoreta,
. Perpetuïna
. Recordança.
4.- Anna BOFILL i LEVI
*Barcelona, 25.04.1944. Compositora, pianista i arquitecta catalana.
 |
| Anna Bofill i Levi |
És un referent inaudible del feminisme en l'arquitectura i ha treballat per incorporar la perspectiva de gènere a l'urbanisme. Pertany a l'Associació de Dones amb la Música, de la International Alliance for Women in Music i de l'Associació Catalana de Compositors, a part de treballar en diferents projectes sobre les dones dins de la història de la música.
És un exemple de la primera generació de músics que va estudiar després de l'època del franquisme. Dels 6 als 15 anys va estudiar piano i teoria musical amb Jordi Albareda i un any després va continuar els estudis de composició amb Josep Cercós i Xavier Montsalvatge. De l'any 1968 al 1972 va passar a estudiar harmonia, contrapunt i fuga amb Josep Maria Mestres Quadreny, un dels pioners i principals representants de l'avantguarda musical a Catalunya. Amb aquest músic també va cursar, entre l'any 1974 i el 1977, estudis i investigació sobre el desenvolupament de les estructures musicals en la història. Alhora, estudiava teoria de la probabilitat amb el matemàtic Eduard Bonet.
L'any 1972 es gradua d'arquitectura en l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona, una carrera on es veien poques dones. Dos anys més tard, obté el títol de doctorat amb una tesi sobre la Generació geomètrica de formes arquitectòniques i urbanes i l'any 1981 obté el títol d'arquitecta a França. Un cop graduada, no és fins aleshores que, interessada pels nous corrents del segle xx, comença a apropar-se al tema contemporani, estudiant per una part música electroacústica al laboratori Phonos de Barcelona amb Gabriel Brnic, a més de seguir cursos de composició amb Luigi Nono i Joan Guinjoan, i per altra part informàtica musical amb Xavier Serra i Sergi Jordà. Va seguir sent activa simultàniament amb l’arquitectura i la música, publicant diversos treballs en els dos camps. La seva música es caracteritza, en gran manera, per ser serial·lista, com el de Xenakis.
L'any 1982 participa en el Congrés de Nova Música a Sitges amb Luigi Nono, Mestres-Quadreny, Joan Guinjoan, Coriún Aharonián i Jesús Villarrojo, i en els cursos de Nono a la Fundació Miró.[6] Al 1985 obté la beca CIRIT per poder estudiar al Centre d'Estudis Matemàtics i Autòmats Musicals dirigit per Xenakis. Iannis Xenakis ha estat el compositor més capficat en la conjunció de música i arquitectura. Anna Bofill tradueix al català el llibre de Xenakis Música i arquitectura. Anna Bofill utilitza el mateix mètode serialista en les seves obres, com fa Xenakis.
Com a arquitecta, ha tingut dues experiències ben diferents. La primera, des dels mitjans dels anys 60 fins a l'any 1991, va treballar al Taller d'Arquitectura Bofill (aquest el dirigeix el seu germà, que és un personatge molt conegut dins del món de l'arquitectura moderna europea), juntament amb un equip format per músics, poetes, arquitectes i fotògrafs.
Obra:
. La seva primera obra Esclat (1971) per a conjunt instrumental es va estrenar al XI Festival Internacional de Música de Barcelona i va participar amb aquesta en el II Festival de música d'avantguarda de Sant Sebastià (1974).
. Altres obres van ser executades al IV Festival Hispanomexicano de Música Contemporània del 1976. Poema per pianoforte (1974) va ser estrenat per Carles Santos, que la va incloure al seu repertori de piano contemporani.
. Escriu Septet de sot sous (1978), un encàrrec de GIC (Grup Instrumental Català), que va ser estrenat a Berlín. I altres obres com ara Andata e ritorno (2002) per a piano, encarregat per Liliana Maffiotte,
. El fluir de les pedres (2001) per a saxo i piano, estrenat per Manuel Miján i Sebastian Mariné al Festival BBK de Bilbao, Europa 1945 (2006) pel grup "Encuentros de ALicia Terzián", Note per un diario (2008) pel conjunt de solistes de l'Orquestra de la Comunitat de Madrid, dirigit per Gloria Isabel Ramos, Aires (2008) pel quintet de metalls de l'OBC.
. Ambulare in caelum (2012) per a orgue barroc, estrenada per Cristina Garcia Banegas a l'església de Cadaqués, Girona.
Llibres publicats:
. Los sonidos del silencio. Aproximación a la historia de la creación musical de las mujeres, Ed. Aresta. Marzo 2015. Barcelona.
. Traducció al catalá (i próleg) de Música i arquitectura de Iannis Xenakis, Ed. Antoni Bosch, Barcelona, 1983.
5.- Teresa BORRÀS i FORNELL
*Manresa, 30 de juliol de 1923 †Mataró, 17 de juliol de 2010. Compositora, professora i concertista de piano.
 |
| Teresa Borràs i Fornell |
Borràs va oferir diversos concerts entre els anys 1947 i 1953, i els anys 1950 i 1952 va rebre beques per a estudiar a l'Accademia Chigiana de Siena (Itàlia), on va ampliar els seus coneixements i en va adquirir de nous com ara el domini d'instruments poc freqüents a l'època com el clavicèmbal o l'arpa. Durant aquesta etapa va actuar al Palau de la Música per única vegada tocant el clavicèmbal.
Més endavant va esdevenir professora de guitarra i piano a l'Escola de Música de Manresa durant set cursos i uns altres cinc ensenyant piano a l'Escola de Música de Mataró. Després ho seria a l'Institut Alexandre Satorras de la mateixa població. La seva sòlida formació d'harmonia i de contrapunt, d'estil poc convencional, es caracteritzava per la combinació d'instruments i per l'originalitat de les seves estructures.
El 1979 li va ser concedida la Beca de Composició per al Curs d'Estiu "Música a Compostela" a la classe de Rodolfo Halffter. Un parell de dècades més tard, el 1997, va obtenir el 1er accèssit del Premi Caterina Albert i Paradís.
Ja retirada de la vida acadèmica, Teresa Borràs va seguir component i exercint com a concertista de piano fins a la seva mort l'any 2010, especialment per tal de donar a conèixer la seva obra. Va morir el 17 de juliol de 2010 a la Residència Mare Nostra de Mataró, on vivia.
El fons personal de Teresa Borràs es conserva a la Biblioteca de Catalunya.
Obra:
La seva obra comprén composicions per a piano, cant i piano, guitarra, arpa per a cor i orquestra de cambra. A més a més, va escriure concerts, peces per a carilló, trios, quartets, danses, preludis i estudis per a diversos instruments, i també va publicar tres discos.
Piano:
. 6 Preludis op.67-13, 21' Piano, estrena: T.Borràs
. Confluències op.75 -10' Piano, estrena: T.Borràs
. 6 Estudis op.76. 14' (1983) Piano, estrena: T.Borràs. Barcelona 1985.
. Scherzetto (1979) 4' Piano, estrena: T.Borràs.
. Toccata op.77 6'2" Piano, estrena: T.Borràs.
. Nuvol op.83 (1983) 5'1" Piano.
. Lluny (1983) 2'02" Piano, estrena: T.Borràs.
. Sardana (1985) 2' Piano, estrena: T.Borràs
Arpa:
. Preludis 1,2,3 (1970) op 46,35' Arpa.
. Danzas Españolas 3 op.48 (1970) Arpa 20' estrena: Madrid 1995.
. Paisatge (1972) op.53 6' Arpa
Sardana:
. Oreig op.29 (1967) Sardana, estrena: Barcelona (Cobla Barcelona 1973)
. Burriac op30(1967) Sardana, estrena: Barcelona.
. Cecília
. Morratxa
. Beatriu
. Bressol premianenc
. Altres inèdites.
Altres:
. Cinco Danzas (1954) op.7 Guitarra 20' estrena: University Alaska 1993.
. 6 Estudis oboè sol (1993).
. Tiento (1993) op.125. Guitar.5'.
. Dues peces per Carilló,Carilló 12' estrena: Carilló Generalitat.1994. Una d'elles és El Pati dels tarongers
. Trio (1992) 14' op. 112 flauta, clarinet, fagot.
. Matinal(Sardana) 8'.op.113. clarinet, basset-horn, piano. estrena: Trio Werher, Barcelona.
. Cuttings(1995) op.141- 8'. 2 trompetes i 2 trombons.
. Laberint (1994op..129., 6' fagot, piano.
. Quartet (1991) op.103 12' 2 violins, viola, violoncel.
. 5 Miniatures op.142,(1995) 12', 4 clarinets
. Concert op.64 (1975) 25' 2 flautes solistes, orquestra de corda, estrena: Orquestra de cambra de Engelberg. Peníscola 1990.
. Concert op.65 (1976) 25' fagot solistes, orquestra de corda.
. Rondó (1990) op.100,10' Orquestra de corda. estrena: Orquestra de Cambra de l'Empordà, Barcelona
. Concert op.106 (1992) 22' Viola solista i orquestra de corda.
. Concert op.116 (1994) 20' corn anglès solista i orquestra de corda.
. Concert op.122 (1993) 16'1" clarinet i basset-horn solista, orquestra de cora.
6.- Lluïsa BOSCH i PAGÉS
*Altstätten, Suïssa 1880 †Barcelona, 1961, va ser una compositora, pedagoga de la música i arpista catalana.
 |
| Lluïsa Bosch i Pagés |
De família catalana establerta a Suïssa, va començar els seus estudis musicals al conservatori de Ginebra amb E. Jacques-Dalcrozze, G. Barlan, Georges Humbert i amb l'arpista E. Tramonti. Els amplià al conservatori de París amb Alphonse Jean Hasselmans i G. Verdalle. A Barcelona estudià composició amb el mestre Felip Pedrell. (a qui li dedicà el seu “Cancionero musical popular”.
En la seva faceta de professora, entre 1916 i 1932 ensenyà arpa al conservatori de Ginebra, i també ho féu als de Lausana, Neuchatel, Montreux i Berna; més endavant creà la seva pròpia escola de música, i també impartí lliçons a l'Institut Casals de Barcelona (1931-1936).
Publicà diverses obres de caràcter pedagògic: Méthode d'exercices pour la harpe, la de més èxit, fou adoptada a conservatoris de París, Londres, Nàpols, Sant Petersburg i als de diversos països llatinoamericans. Col·laborà en publicacions periòdiques com la Revista Musical Catalana (en els anys 20 hi tenia la secció Des de Suïssa), Música i Informador (Madrid).
Concertista extraordinària, el 1931 declarava que havia fet 1.200 concerts a Catalunya, Alemanya, França i Suïssa. En els anys 30 s'instal·là a Barcelona, amb la important col·lecció d'instruments musicals antics que havia aplegat, com arpes del segle XVII o una espineta del segle XV.
L'any 1934, i juntament amb Joan Gibert i Camins, inicià els concerts de l'Associació de Música Antiga, (d'on fou presidenta fundadora) que es celebraven a la Casa de l’Ardiaca de Barcelona.
Obres:
. Petit prélude pour harpe
. Prélude pour deux harpes et quator à cordes
. Pièces pour chant et harpe
. Plegaria (1932)
. Septuor (1933), per a set arpes
També destacà pels seus escrits pedagògics:
. "Méthode d'exercices pour la harpe" (1910), que fou el llibre de text d'aquest instrument als conservatoris de Londres, Lisboa, Nàpols, París, Sant Petersburg i d'Amèrica del Sud.
. "Exercices pour la virtuosité" i "L'arpa a través del temps" (Revista Musical Catalana XXVII, 1930); col·laborà amb l'Informador de Buenos Aires, Música, i, durant vint anys, de la Revista Musical Catalana de Barcelona.
Va rebre el premi d'honor en l'Exposició Internacional de Música de Ginebra (1927) per la seva col·lecció d'instruments antics.
7.- Ariadna CABIRÓ
*Barcelona, 11 juliol 1984.
 |
| Ariadna Cabiró |
Graduada superior de piano per l’ESMUC. Màster d’interpretació i musicologia de música antiga, en l’especialitat de clavicèmbal
Actualment es professora de Educció Musical Temprana a l’Escola Municipal de Música de l’Hospitalet de Llobregat.
Ha escrit molts “musicals”: Barbes de Balena, Les Feres de Shakespeare, La Mascarada, Akelarre, etc.
8.- Mª Dolors CALVET i PRATS
*Vilafranca del Penedès, 19 d'abril del 1907 †Madrid, 6 d'agost del 1988. Concertista de piano, compositora, poetessa i pedagoga vilafranquina.
 |
| Maria Dolors Calvet i Prats |
El 1911, amb tan sols quatre anys d'edat, va començar els estudis de música de la mà de la seva mare, que dirigia una acadèmia de música; molt aviat va començar a participar en els concerts públics que s'hi feien, i posteriorment en fou directora.
El 1922 anà a perfeccionar els estudis musicals a l'Acadèmia Ardèvol que dirigia Ferran Ardèvol a Barcelona. El 1924 començà l'activitat com a concertista a Barcelona, on feu nombrosos concerts, sola o amb altres instrumentistes. Resident a Vilafranca, s'implicà de ple en l'ensenyament musical a la secció Cultura de la dona de la Societat la Principal de Vilafranca del Penedès. Fou autora de sardanes, peces per piano, canços infantils -que emprava en la pedagogia- i lieder.
Abandonà la música al cap d'uns anys per ajudar el seu marit en les activitats comercials que aquest duia a terme, primer a Barcelona i posteriorment a Madrid. Morí a aquesta darerra ciutat el 6 d'agost de 1988.
Llegat:
. L'Escola Municipal de Música de Vilafranca del Penedès rebé el nom de Maria Dolors Calvet.
. Des de l'any 2007, Vinseum Museu de les Cultures del Vi de Catalunya, els descendents de Dolors Calvet (a partir de la seva filla Imma Herrera Calvet) i l'Ajuntament de Vilafranca, convoquen, cada dos anys, el "Concurs de Composició per a Piano Maria Dolors Calvet i Prats", que premia obres d'una durada entre 10 i 15 minuts que es puguin utilitzar en la pedagogia de l'instrument del piano. En la primera edició (2008), el premi va ser per a l'obra Escenes, d'Octavi Rumbau i Masgrau; la guanyadora de la segona edició (2010) va ser Marian Márquez Ruiz de Gopegui, amb l'obra Deu variacions per a piano; en la tercera edició, de l'any 2012, va guanyar Moisès Bertran amb l'obra Sis preludis per a piano; en l'edició de l'any 2014 va guanyar Gerard López, amb l'obra Suite per a piano VII, i en la del 2016 Ernesto Mateo, amb Pequeños preludios. El jurat és presidit pel compositor Josep Soler Sardà i hi han participat els compositors Francesc Taverna-Bech i Alejandro Civilotti i els pianistes Diego Fernández Magdaleno i Montserrat Ríos.
Part dels fons documentals de Dolors Calvet (i de la seva família), i algunes de les seves partitures es conserven a l'Arxiu Musical del VINSEUM, i els premis guanyadors dels concursos Dolors Calvet són editats per Dínsic.
Llibres:
. Un compositor català del segle XVIII [conferència pronunciada el 28 de maig per al Club Femení d'Esports de Barcelona], resumida a Portaveu del Club Femení i d'Esports de Barcelona 26 (juliol 1932)
. El Drac i la Mulassa Vilafranca del Penedès: Vilatana, 1999 ISBN 8495053101
. Quaderns de piano = Cuadernos de piano = Piano notebooks Barcelona: DINSIC, 2008 ISBN 9790692105169
Cançons:
. Adéu Siau
. L'Àngel Blanc
. Mare
. Nina Meva
. La rosella
. Cançons per a la pedagogia musical:
. L'Antònia, Ki-ki-ri-ki,
. El meu gatet,
. La rodona
Per a piano:
. La caixeta de música
. Dansem, Pere?
. M'agrada matinar
. Els maçots del molí paperer (1929)
. Maria Rosa
. La nina Pepa
. Sol, fa, mi, re, do
. Tema amb variacions
Sardanes:
. Camí de la Vall d'Aran
. Cant d'enyorança
. La nostra anella
. La sardana dels infants
. Vigília de festa, versió cantada amb lletra de Lluís Ràfols
. Vilafranca, per a coral
9.- Montserrat CAMPMANY CORTÉS
*Barcelona, 7 de març de 1901 †Buenos Aires, 31 de maig de 1995. Pianista, cantant, pedagoga i compositora catalana.
Va néixer al carrer Casp de Barcelona el 7 de març de 1901, filla de Francesc Campmany i Capdevila i d'Elvira Cortés, ambdós de Barcelona. La família de Montserrat Campmany es va traslladar a Buenos Aires el 1909, quan aquesta encara era infant. Allí hi estudià amb Guido Cappocci (cant), Julián Aguirre (piano), Alberto Schiuma (violoncel) i Constantino Gaitó (composició). El 1917 l'Orfeó català de Buenos Aires va organitzar un concurs de composició, on va ser premiada per una obra per a cor intitulada Raïms i espigues.
Va ser la primera dona a entrar a formar part del Grupo de Compositores del Instituto de Musicologia del que era director Carlos Vega. La majoria de les seves obres estan compostes per a veu, i en destaquen Hilando (1920) i Poemas de Cuyo (1925). Escrigué una sèrie de cançons amb versos de Rubén Darío en les que utilitza l'escala incaica modificant-la d'una manera molt rica i variada.
A començaments de l'any 1929 tornà a Barcelona, on l'Orquestra Pau Casals estrenà Danza india i Poemas de Cuyo, construïdes sobre l'escala pentatonal incaica (igual com Visión sinfónica i altres). A Barcelona, va continuar estudiant amb els professors Joan Llongueres i Badia, Blanca Selva i Joan Massià. Es presentà a oposicions per a mestra el 1932 i va ser professora a les escoles del Mar i Blanquerna. En l'any 1939 tornà a l'Argentina, on continuà la composició i l'estudi de la música incaica amb l'historiador i musicòleg Carlos Vega. Ensenyà música a l'Escola Normal núm. 1 de Buenos Aires. Va ser membre activa de l'Associació Argentina de Compositors de Música i el 1949 ingressà en la Sociedad Argentina de Autores y Compositores. Com a compositora escriví peces de cambra, simfònica i lieder, i les seves obres estan influïdes per la música autòctona americana i, a partir dels anys 50 especialment, pel dodecafonisme.
El fons personal de Montserrat Campmany es conserva a la Biblioteca de Catalunya.
Obres:
. L'absence, per a veu
. Al Sant Marçal de Plata (1942), per a cor
. Azul (1954), per a veu i piano, sobre un poema d'Agustín Dentone
. Canto de amor (1954), per a veu i piano, sobre un poema d'Agustín Dentone
. Carita del cielo, lied, per a veu i piano sobre un poema d'Agustín Dentone
. La casita de Tucumán, canción para niños (1952), per a veu i piano, amb lletra de Celia Peona
. Concierto para trompeta, metales y timbal
. Cuarteto de cuerdas en Mi mayor
. Cuarteto para saxofones (1958)
. Dansa índia (1929), per a conjunt de vent, percussió i piano[8]
. Día de feria en Tucumán, per a veu, flauta i arpa[9]
. Dúo de saxofones
. Filant, per a veu i piano sobre un poema de Josep Martí i Folguera
. Firulete: 6 canciones infantiles (1942), per a veu i piano, amb lletra de María Rosario Cipriota.
. La guspira (1931), sardana
. Jueirío, per a veu i piano, sobre un poema de Rafael Jijena Sánchez
. La leyenda de la yerba mate
. Médano, per a veu, flauta i arpa[9]
. Momento: lied, per a veu i piano, amb lletra de Margarita Abella Caprile
. Otoñal, amb textos de Rubén Darío
. La Perí, poema simfònic sobre Aiguaforts i aigües vessants (1920), de Jeroni Zanné
. Petit rondell, per a veu i piano, amb lletra de Jeroni Zanné
. Poemas de Cuyo (1925), per a veu, flauta i arpa
. Primavera, per a veu
. Quintet per a violí en tres moviments
. Raïms i espigues (1919), per a cor
. Salve Regina, per a cor i orgue
. Siesta, per a veu, arpa i flauta[9]
. Suite incaica (1939), per a piano
. Tres cantos escolares, per a veu i piano, textos de Jeroni Zanné, traduïts en edició bilingüe castellà-francès (Comprèn: Las calesitas, El pájaro y el gato i El barrilete)
. Un asra, per a veu i piano, sobre un poema de Heinrich Heine
. Visión sinfónica (1930), poema simfònic per a orquestra
Discografia i videografia
. CD. Panorama de la música argentina 3: Compositores nacidos entre 1887 - 1903 Buenos Aires: Fondo Nacional de las Artes, 2006. Recull les peces Poemas de Cuyo, Siesta i Médano
. DVD. Panorama de la música argentina: Compositores nacidos entre 1887 - 1903 Buenos Aires: Fondo Nacional de las Artes, 1999.
10.- Mercè CAPDEVILA i GAYA
*Barcelona, 25 de març del 1946, és una pedagoga, pianista i compositora catalana especialitzada en el camps de la música instrumental i electroacústica.
 |
| Mercè Capdevila i Gaya |
Començà a estudiar música a l'Acadèmia Marshall, i amplià coneixements al Conservatori del Liceu i al Conservatori Municipal de Música de Barcelona, on obtingué l'any 1968 la titulació superior. Posteriorment s'endinsà en el camp de la música electroacústica de la mà del mestre i compositor Gabriel Brncic, al Laboratori Phonos de Barcelona i perfeccionà l'aprenentatge de composició amb Josep Maria Mestres Quadreny, Corian Aharionan, Carmelo Bernaola, Luis de Pablo i Luigi Nono, amb qui mantingué una llarga correspondència. També assistí a cursos teòrics sobre la música del s.XX impartits per Carles Guinovart. El 1976 va ser becada per la Universitat de Barcelona per assistir al Congres de la Societat Internacional d'Estudis Musicals (ISME) a Montreux. L'any 1977 va ser nomenada professora de piano al Centre d'Estudis Musicals de Barcelona. L'any 1982 va començar impartir classes seguint el Mètode Martenot i el Willems. Artista interdisciplinària, en paral·lel havia estudiat Arts Plàstiques a l'escola Massana de Barcelona i amb el professor Edward Mosny al Kunsthand Werk Schule de Pforzheim (Alemanya).
Durant el curs 1993-1994 va ser compositora invitada a l'estudi d'Aaron Copland al School of Music Queens College, de la City University of New York. S'especialitzà en el camp de la creació electroacústica, per bé que també es dedicà a la música mixta i a la instrumental, i participà en muntatges multidisciplinaris que combinaven la música amb la llum, moviment, raigs làser i la veu en recitals poètics. Alguns dels artistes amb què treballà foren Eloi Puig, la pintora Gabriela Vargas, la videoartista Ester Xargay, la dramaturga Eva Hibernia, el poeta Carles Hac Mor, la directora teatral Glòria Rognoni, els compositors Oriol Graus, Eduardo Polonio, l'escriptor Guillermo Ayesa, el pianista Jean Pierre Dupuy, l'actor Javier Palma i Egill Friedlaisson. La seva llista de composicions comprèn més de cent obres entre les quals es troben composicions per a cinta magnetofònica, cinta i sintetitzadors; combinació d'instruments (de vent, corda i teclat) amb electrònica, manipulació de so en temps real, entre d'altres. Ha enregistrat dos discs amb composicions pròpies i ha participat en discos col·lectius.
Fou membre fundadora de l'Associació de Música Electroacústica d'Espanya (AMEE) i formà part del patronat del Laboratori de Música Electroacústica PHONOS. És membre de l'Associació Catalana de Compositors.
Obres (selecció):
. ... I Noé s'emborratxà de vi (1978), per a quartet de vent i tecla
. Mene mene tekel uparsin (1979), per a clarinet, viola i piano. El títol fa referència a un fragment del Llibre de Daniel 5, 26-28.
. Miratges (1980), per a piano
. Intermezzo 23 F (1981), per a electroacústica, so de camp i viola (reproducció)
. Eclipsi (1982), per a 4 violoncels
. Deshill holles Eamus (1982), per a electroacústica mixta, sobre textos de l'Ulisses de J ames Joyce
. Gramatges (1983), electroacústica mixta [disc 2]
. Voltes al sol (1984), electroacústica mixta [disc 2]
. Primer artifici (1985), electroacústica mixta [disc 2]
. De la Randa, flauta, oboè, clarinet en si b, fagot, trompa, percussió, arpa, violí, viola i violoncel, (1986). [disc 2]
. D'un castell a l'altre (1989), música per a l'escena
. Vares d'ivori (1990), per a grup instrumental [disc 1]
. Alegries de comèdia (1991), per a electroacústica mixta i claqué (reproducció)
. Nu (1990), electroacústica mixta (reproducció) [disc 3]
. Zoom (1995), per a piano solista
. Quadrar el cercle (1996), música per a l'escena, veu i electroacústica mixta
. Fons de mar (2000), per a electroacústica mixta (reproducció)
. Corn d'or, clarinet, violí, violoncel i contrabaix, (2003).
. El secret de les oques, piano i saxòfon soprano, (2004).
. Poema a Juan Barja (2006), amb lletra de Juan Barja
. Matèria en brut (2007), encàrrec del Centro Difusión de Música Contemporánea, música radiofònica
. Arc-quitectures (2008), per a tres veus a cappella (reproducció)
. A Chillida (2009), electroacústica mixta [disc 1]
. Vostès ja em perdonaran (2011), obra per a piano dedicada a l'escultor Manolo Hugué[10]
Enregistraments:
1.- CD. Zas, música vertical. Sabadell: Ars Harmònica, 2006.
2.- CD Solars Vortices (interpretació); Dupuy, Jean Pierre (director). Seleccions Mercè Capdevila. Barcelona: AudioVisuals de Sarrià, 1990.
3.- LP Vol ad Libitum (interpretació). Compositors de Barcelona I. Barcelona: Dino classics, 1991.
11.- Constança CAPDEVILLE
*Barcelona, 16 Març 1937 † Oeiras (Caixas- Portugal) 4 Febrer 1992. Pianista, percussionista, educadora musical i compositora.
 |
| Constança Capdeville |
De ben petita va mostrar una bona inclinació per a la composició, destacant molt en aquesta faceta. Al 1969 li van ser encarregades obres per a la orquestra de la Fundació Calouste Gulbenkian. Se li coneixen més de 100 obres per orquestra, conjunts de càmera i una varietat de peces per a diferents instruments. També va compondre música per a pel·licules, teatre, dança, ballet, etc.
Les composicions estaven carregades de múltiples percepcions artístiques. Va ser amiga artística i personal del gran artista portuguès Jorge Peixinho.
Va ser una talentosa intèrpret de percussió, encara que el seu instrument sempre fou el piano.
Fou professora de l’Escola Superior de Música de Lisboa, de la Academia de Múisca Santa Cecilia i també va ser professora del Departament de Musicología de la Nueva Universidad de Lisboa. Destacant per ser una professora molt ben valorada per tothom.
Va ser membre de la Portuguese Council of Music i també de l’Associació Catalana de Compositors.
Se li van otorgar la Medalla Portuguesa al Mèrit Cultural a l’any 1990 i a títol pòstum l’insignia de l’Ordre de Santiago de la Espada al 1992.
Va morir de càncer a Caixas a l’edat de 54 anys
Obres (Selecció):
Diferenças Sobre o Intervalo' (1967) for orchestra
Libera me (1979) for ensemble (choir, piano, percussion, tape and lights)
Cerro Maior (dir. Luís Filipe Rocha, 1980) film music
Don't Juan (1985), anti-opera, musical theatre
Di lontan fa specchio il mare – Joly Braga Santos, In memoriam (1989) for ensemble
Solo de Violino (dir. Monique Rutler, 1990) film music
Take 91 (1991), musical theatre
"Que mon chant ne soît plus d'oiseau," (1991) for orchestra
Groups and ensembles
Convivium Musicum, ensemble
ColecViva, musical theatre
Opus Sic, music for films and performances
Palavras por dentro, theatrical.
12.- María CARRATALÀ van den WOUVER
*Barcelona, 19 de juny de 1899 †21 de març de 1984. Pianista i compositora catalana que es dedicà també a la pedagogia i a la crítica musicals.
 |
| Maria Carratalà van den Wouver |
Filla del barceloní Josep Carratalà i Oliu i de Rosa Van den Wouver. Estudià a l'Escola Francesa de Barcelona i al Conservatori del Liceu de Barcelona, i allí s'hi formà amb els mestres Modest Serra, Costa i Nogueras (piano), Avel·lí Abreu i Sànchez Cavagnach (teoria i harmonia). Acabà els estudis el 1916.
Als anys 20 començà a actuar a l'estranger, especialment a París, on amplià la seva formació amb Felip Pedrell. A mitjans de la dècada dels 20 s'especialitzà en el repertori hispànic, en un ventall cronològic que cobria d'Antonio de Cabezón fins a Manuel de Falla. Va fer concerts a Barcelona, com l'any 1926, quan donà a conèixer cinc sonates inèdites de Josep Gallés, i transcripcions de Pedrell d'obres de Francesc Guerau, Diego Pisador i Juan del Encina. Aquell mateix any també estrenà la versió per a piano de la innovadora Suite Intertonal de Jaume Pahissa; i el 1930 estrenà la Serenata a un infant, de Manuel Blancafort, amb text de López-Picó.
Com a compositora va ser autora d'una peça orquestral, Réverie, estrenada al Liceu el 3 d'abril del 1914; i també fou autora d'una fuga.
Es dedicà a la musicologia, i publicà nombrosos articles de crítica musical en diverses revistes, com D'Ací i d'Allà, Art Novell, Meridià: Setmanari del Front, Boletín Musical (Còrdova) i La Nova Revista (1927-1929), o el diari El Matí. La confiança que li tenia Jaume Pahissa es mostrà quan li confià la redacció de l'article "Pahissa" en el Diccionario de la Música Ilustrado que ell mateix dirigia.
Presentà l'obra Florentina al premi de teatre "Ignasi Iglesias" del 1938, i La mort al parapet al concurs d'obres en un acte inspirades en la guerra contra el feixisme. Com a traductora col·laborà estretament amb el director teatral Artur Carbonell i Carbonell, per a qui traduí peces de Cocteau, Pellerin, Goethe, Strindberg, Bernard i Lenormand. Entre el 1929 i el 1935 va fer una quinzena de conferències sobre música, poesia i teatre. Va ser una de les fundadores del Lyceum Club de Barcelona, i el presidí entre 1933 i 1935. Donà conferències, i impulsà l'activitat teatral, encarregant-se d'escollir (i traduir) obres estrangeres per representar en una funció que es feia anualment. En la postguerra va fer una conferència sobre Arte temporal y arte espacial: música y pintura (1950).
Obra literaria:
. Llongueras, Joan; Carratalà, Joan Ramon i Maria. Pau Casals. Barcelona: Llibreria Verdaguer, 1927.
. Bernard, Tristan; Carratalà, Maria (traductora). Antonieta o la tornada del marquès: sainet en un acte. Publicat en el llibre de Lluelles, Enric; et al. La Festa del carrer. Barcelona: Bonavia, 1935.
. Carratalà, Maria «Florentina». Pausa revista Sala Beckett, núm. 25, desembre 2006, pàg. 71-95. ISSN: 1699-6070.
. Articles publicats a Meridià: setmanari del Front intel·lectius antifeixista el 1938: ¿Intel·ligència o caràcter?; Sócrates condemnat a mort; L'acusació contra Sócrates; Quatre cents anys després de Sócrates; De la llibertat-I; De la llibertat-II; De la llibertat-III; De la història-I; De la història-II; De la història-III; De la irracionalitat-I; De la irracionalitat-II; De la irracionalitat-III; De la irracionalitat-IV; Metafísica de la societat; Catalunya davant d'Europa.
13.- Lluïsa CASAGEMAS i COLL
 |
| Lluïsa Casagemas i Coll |
Estudià composició amb Francesc de Paula Sànchez i Cavagnach, cant amb Giovanna Bardelli i violí amb Agustí Torelló a Barcelona. Entre els 16 i 18 anys, va compondre Schiava e regina (Esclava i reina), òpera fantàstica en tres actes amb llibret de Josep Barret, que s'havia d'estrenar al Gran Teatre del Liceu de Barcelona la temporada 1893-1894, un fet completament excepcional en l'època. Tanmateix, l'atemptat anarquista del 7 de novembre d'aquest any feu anar en orris l'estrena, que no s'arribà a produir mai.
L'autora la va presentar en l'Exposició Universal de Chicago de 1893, on va rebre un diploma; en compensació per la cancel·lació de l'estrena, la reina regent Maria Cristina d'Habsburg va fer estrenar-ne algunes parts al palau Reial de Madrid el 1894, amb l'assistència de la família reial. El segon acte fou representat en un concert al Conservatori del Liceu el 1896. Amadeu Vives, que assistí a un recital particular amb parts de l'òpera, en lloà la força dramàtica i la passió de l'autora. La partitura es va considerar perduda fins que es va trobar el 2017, en mans d'un particular; actualment, s'està estudiant per part de professors de musicologia de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Deixà la partitura per a veu i piano d'una altra òpera, I briganti, segons el llibret d'Andrea Maffei basat en Els bandits de Friedrich Schiller, que ja havien fet servir Saverio Mercadante i Giuseppe Verdi.
Aquest mateix any 1893, l'Orquestra Catalana de Concerts estrena la seva obra Crepúsculo al Teatre Líric (Barcelona), i va tornar a tocar-se al Liceu l'any següent. Escrigué sobretot peces breus per a piano i per a la veu. Felip Pedrell, en el Diccionario biográfico y bibliográfico de músicos y escritores de música españoles antiguos y modernos (1894-1897), parla de 110 peces per a veu i piano, i peces per a piano sol escrites per Lluïsa Casagemas. Una d'aquestes, La bergeronnette, és l'opus 230.
Tota la seva obra és anterior al seu casament, que es va produir el 2 de maig de 1896, quan tenia 22 anys. Després del matrimoni amb Enrique de Sorarrain Milans del Bosc -membre de l'alta burgesia i promotor de l'esport, especialment l'automobilisme-, desapareix de la vida pública. Va quedar vídua el febrer de 1924; sembla que llavors va tornar a interpretar escadusserament en públic: se'n troben ressenyes d'alguns concerts com a pianista el 1927 a Barcelona.
El 1930 apareix en la premsa com a professora de violí en Fomento del Arte Lírico de Barcelona. Les úniques referències que se'n troben en la premsa de l'època, fora d'aquests dos concerts, són per la seva condició social, informant-ne de l'assistència a actes benèfics i similars. L'última referència se'n troba el 1936, en un concert a Madrid, on podia haver anat a viure. No se sap el lloc o data exacta de la seva mort, que es pot situar a Madrid en la immediata postguerra: ja era morta el desembre de 1943, quan mor sa germana i no és citada entre els assistents als funerals. El lloc web familiar indica que va morir a Madrid el 1942.
Algunes obres:
. Schiava e regina, òpera (1889–1891)
. Crepúsculo, per a orquestra (1893)
. I briganti, òpera, op. 227 (ca. 1895)
Discografia
. Compositores catalanes. Generació modernista (CD). Maria Teresa Garrigosa (soprano) i Heidrun Bergander (piano). La mà de Guido. Dip.leg. B-45116-2008.
14.- Anna CAZURRA i BASTÉ
*Barcelona, 27.09.1965, és compositora i musicòloga catalana. |
| Anna Cazurra i Basté |
Anna Eulàlia Cazurra, va estudiar piano i violí al Conservatori Municipal de Barcelona i composició amb Josep Soler.
Ha centrat la seva investigació en la reconstrucció històrica de la música hispànica i en la recuperació del patrimoni musical espanyol i aquest aspecte del seu desenvolupament professional ha influït clarament en la seva obra. El seu catàleg d'obres té com a títols destacats:
Psalms (2002) per a soprano i orquestra.
Évora, primera suite (2000-2002).
Atlàntida (2004) per a piano i orquestra de cordes.
Ioann Adervarul (2008) òpera
15.- Clotilde CERDÀ i BOSCH
*Barcelona, 28 de febrer de 1861 †Santa Cruz de Tenerife, 12 d’abril de 1926, més coneguda pel seu nom artístic Esmeralda Cervantes. Fou una concertista d’arpa i compositora.
 |
| Clotilde Cerdà i Bosch |
Era filla (possiblement il·legítima) del cèlebre enginyer Ildefons Cerdà, creador del eixample de Barcelona i de la pintora Clotilde Bosch
Estudià a Barcelona, Roma, París i Viena. Va debutar al Teatre Imperial de Viena a l’any 1873 amb només 11 anys. Va ser molt alabada tant per Isabel II com per l’escriptor Victor Hugo, que pels seus ulls verds li va suggerir el nom artístic d’Esmeralda que a la vegada va ser la heroïna de la seva obra El Geperut de Notre Dame i fou la reina qui li va afegir el cognom de Cervantes. La mateixa reina li brindà el seu suport en tota la seva carrera artística, anomenant-la arpista de cambra i ajudant-la mitjançant els seus contactes. També va ser protegida de la comtesa de Montijo, que l’apadrinà i organitzà concerts per ella.
A partir de 1875 va viatjar a Amèrica, actuant a Buenos Aires, Brasil i Cuitat de Mèxic. Al 1881 va formar part de la Lògia Maçònica Lleialtat de Barcelona, va fundar una Acadèmia per la educació de la dona, però només va durar un parell d’anys. Va ser una de les principals impulsores del moviment anti-esclavista i d’alliberament femení.
Va continuar donant concerts per diferents països del món. Al 1887 va ser contractada pel Sultà de Constantinopla com a professora d’arpa del seu harem. Al 1895 es va casar amb l’enginyer alemany Oscar Grossmann, fabricant de porcellanes al Brasil. Al mateix any a Rio de Janeiro fa fundar el Conservatori de Música, així com l’Escola d’Arpa amb la col·laboració de la catalana Lea Bach. Va viure i actuar en diversos llocs com: Barcelona (1901-1902), Santa Cruz de Tenerife (1902-1905), Ciutat de Mèxic (1907-1915). Finalment al 1918 va retirar-se a viure a Santa Cruz de Tenerife a on va morir al 1926 sent sepultada al Cementiri de Santa Lastenia.
Al 1885 va escriure La Historia del Arpa. Va compondre més d’una dotzena d’obres per arpa. També va compondre música religiosa: Invocació a la Verge de Montserrat (Op.7) i Salutation Angélique -Ave Maria- (Op.12).
16.- Àurea Rosa CLAVÉ i SOLER
*Barcelona, 29 de setembre de 1856 † 4 de febrer de 1940. Directora, professora i compositora catalana.
 |
| Aurea Rosa Clavé i Soler |
Es va casar amb Conrad Ferrer i Fossà i van tenir tres fills: Guillem, Carles i Magdalena. Guillem Ferrer i Clavé fou un violoncel·lista, professor de música i contrabaixista. Carles Ferrer i Clavé fou director de corals, compositor i escriptor.
Va pertànyer a la Lògia Lleialtat n. 6, la primera Càmera d'adopció (maçoneria femenina) de Barcelona, en la qual s'inicià l'any 1879.
En J.A. Clavé va fundar l'"Asociación General de Coros Euterpenses" com a entitat legal per donar suport a la seva obra de divulgació musical. Quan va morir, l'any 1874, es va generar una disputa per la presidència d'aquesta, entre les hereves (Àurea i la seva mare) i les societats corals. Aquest fet va acabar amb la fundació per part d'Àurea i la seva mare de la seva pròpia entitat: l'"Asociación Euterpense" (1887). La nova associació tenia una revista titulada El metrónomo, dirigida primer per Josep Rodoreda i després pel seu marit, Conrad Ferrer. La revista, a més de promocionar l'associació, també servia per reclamar els drets d'interpretació de les obres de Clavé per a les seves hereves, ja que en aquell moment pertanyien a la societat coral creada pel mestre. L'"Asociación General de Coros Euterpenses" mantenia que J.A. Clavé havia creat les obres per als cors i no pas pel seus hereus. Àurea, creient-se la legítima hereva del llegat, canvià el nom de l'associació per "Asociación de los Coros de Clavé". Les hereves de Clavé finalment decidiren posar denúncia i es dictaminà a favor seu, però la sentència no s'arribà a complir mai. Finalment, amb l'ajuda del governador civil s'arribà a un acord que satisféu ambdues parts, almenys moralment.
Obres:
La seva obra es considera esporàdica, tot i que les que es coneixen varen ser estrenades La majoria de les seves obres resten encara perdudes.
. A la Luna (soprano i piano)
. A la Verge (contralt, cor i piano)
. Cena novíssima (marxa solemne per a banda)
. Himne a França (lletra de Bonaventura Bassegoda)
. Íntimes (soprano i piano)
. L' Agraïment, cantata à Barcelona (per a cor i banda, lletra de Frederic Soler "Pitarra"), una obra que va estar desapareguda durant més d'un segle.
. La Font del Roure (1902)
. La primavera (cor)
. O vos omnes (veu, piano i harmònium)
. Solfeo (dues veus i orquestra)
17.- Alicia CODURAS MARTÍNEZ
*Barcelona, 6 d'abril del 1958, és una economista, doctora en Ciències Polítiques, compositora i directora d'orquestra catalana.
 |
| Alicia Coduras Martínez |
Estudià amb Pere Vallribera (piano), Maria Canela (música de cambra), Josep Maria Llorens (musicologia), Jaume Torrent, Joaquima de Genover i Bonal (vídua de Gracià Tarragó), i Francesc Pareja (guitarra) al Conservatori del Liceu, continuà la formació al Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona (CSMMB) cursant etnomusicologia amb Josep Crivillé, composició i instrumentació amb Josep Soler, contrapunt i fuga amb Josep Garcia i Gago, direcció d'orquestra amb Albert Argudo i Salvador Mas i completà els estudis fent el postgrau de Direcció d'Orquestra. En unes altres branques de coneixements, es llicencià en ciències econòmiques i empresarials per la universitat de Barcelona i el 1998 es doctorà en Ciències Polítiques i de l'Administració a la universitat Pompeu Fabra.
Compaginant la seva dedicació professional com a economista (va ser professora de les universitat de Barcelona 1986-1991 i Pompeu Fabra 1990-1999) amb la vocació musical, dirigí l'Orquestra Antoni Nicolau del CSMMB al llarg de dos anys, l'Orquestra de Cambra a Quatre Cordes, el Conjunt instrumental de la universitat Pompeu Fabra (2000), l'orquestra de cambra de Santa Maria del Mar de Barcelona, la "Unión Musical Santa Ana" de Zarra i des, del 2000 i en l'actualitat, dirigeix l'Orquesta de Cámara “Gaspar Cassadó”, de Almansa.
Ha estat directora tècnica del Projecte GEM Espanya (1999-2012), és membre de l'equip tècnic de GEM Global (2007-2014?) i catedràtica de Foment de l'Esperit Emprenedor [5] de la universitat Antonio de Nebrija de Madrid (curs 2013-2014).
Com a compositora ha estat autora d'obres per a una gran diversitat d'instruments, principalment guitarra i piano, i ha guanyat els premis de composició:
. Frederic Mompou - Joves Compositors de les Joventuts Musicals de Barcelona (1993).
. Eduard Toldrà (1995).
També ha publicat un gran nombre d'estudis econòmics tant en format paper com en recursos en línia. Anecdòticament, ha intersectat la dedicació professional amb l'artística en dues composicions musicals, creades a partir de sèries estadístiques econòmiques: Composición libre sobre las variaciones trimestrales del PIB i Fantasia vers el PIB català i les seves components.
Obres:
. Agua de rocío (2008), per a flauta i piano
. Al modo dórico, per a piano
. Carta (2010), per a cor, sobre un poema de Miguel Hernández
. Clara nit (1987), per a veu i piano
. Composición libre sobre las variaciones trimestrales del PIB y algunas de sus componentes 1995-2010, base 2000 (2011), per a violí i guitarra
. Cuatro formas sin forma (1992)
. Dos poemes d'en Josep Carner a trenc de dia-matí (1994), per a cor i piano
. Dúo núm. 1 (1996), per a flauta/oboè i guitarra
. Duo núm. 2 (1999), per a oboè i guitarra
. Entre viñedos (2011), per a piano i violoncel
. Entreteniments per a saxo sol (2004)
. Exordium: Homenaje a Josep Soler (2005), per a piano
. Fantasia vers el PIB català i les seves components (2012), per a violí i guitarra
. Fuga cromática para cuarteto de cuerda (1986)
. Gitana (2009), per a soprano i conjunt instrumental
. Meca (2007), poema simfònic per a banda, en set parts: Sortida del sol al Mugrón de la Meca; La ciutat desperta; Alerta al cos de guàrdia; Processó religiosa; Petició de protecció als Déus; Presa de la ciutat pels romans; Destrucció i desolació de la ciutat
. Moderato (1999), per a veu i piano, enregistrat [dsc 1]
. Música para un escéptico (1998), per a piano
. Navegando en calma, impresiones (2011), per a piano
. Noicanigami (1993), per a quartet vocal, sobre poemes d'Alfredo Coduras. 1r Premi del 14è Concurs de Joves Compositors de les Joventuts Musicals de Barcelona - Premi Internacional Frederic Mompou (1993)
. Noviluni (1993), per a veu i piano
. L'Òliba (2006), per a clarinet baix
. Peça per a piano (1999), enregistrada [dsc 1]
. Peces per a clarinet
. Preludio para guitarra (1987)
. Pressentiments (2010), per a guitarra
. Quartet Kruskal (1990)
. Quartet Toldrà (1995), premi "Eduard Toldrà" 1995
. Recerca (1990)
. Sombras (2006), per a guitarra
. Tres peces per a piano (1991), dedicades al mestre Pere Vallribera
. Trio núm. 1 (1997), per a violí, violoncel i piano, enregistrat [dsc 2]
. Trío núm. 2 (2003), per a flauta, violoncel i guitarra
. TriPercussió (1991), enregistrada [dsc 3]
. Zacae (2005), per a banda
Enregistraments:
. CD Massaguer, Montserrat (piano); Candau, Maria Jesús (soprano). Memòria de l'aigua. Girona: Anacrusi, 1999.
. CD Joves compositors del Conservatori de Badalona. Badalona: Patronat de la música de Badalona, 1997.
. CD Quartet de Percussió de l'OBC, (i altres). Avuimúsica, conjunts i banda. Jafre: Anacrusí, 2003 (Col·lecció de música catalana contemporània).
18.- Emma CHACÓN i LAUSACA
*Barcelona, 24 Octubre de 1886 † Bilbao, 28 de Agosto 1972. Pianista y compositora.
 |
| Emma Chacón i Lausaca |
Neix a Barcelona en una família burgesa. Estudia harmonia, piano i composició amb Enric Granados i José Ribera Miró. Molt jove inicià una carrera musical com a pianista, donà els primers concerts a l’edat de 20 anys, per dedicar-se mes tard únicament a la composició.
És autora d’un gran nombre de peces per piano i per veu i piano. La seva obra es pot considerar dintre del llenguatge nacionalista i romàntic. Va compondre també molta música religiosa. La majoria de les seves composicions les publica a Bilbao a l'Editorial Impulso en dues col·leccions: Cantate domino i Jubilate Deo.
El 20 d’abril de 1947, a la Societat Filharmònica de Bilbao es va fer un concert íntegrament dedicat a la seva obra a càrrec de la pianista Clara Bernal, el violinista Juan José Vitoria i la cantant Pepita López Español. Aquest concert es considera un dels més importants per difondre la seva música.
Les seves partitures es conserven en un fons que duu el seu nom a l'Arxiu Històric Foral de la Diputació de Bizcaia a Bilbao i a l'Arxiu Basc de la Música Eresbil.
Va compondre quasi 100 cançons per veu i piano (44), per veu i harmònium (19), per veu i òrgan (2), per veu i piano (29) i per veu i orquestra (2), de les que destaquen:
Alba.Op.15 poema simfònic, per a orquestra simfònica
Albores Op.84, per a orquestra simfònica
Ave María per soprano i dos violins. Edició 1946. Impulso Bilbao.
Balada del pìrata.Op.131 per baix, baix i orquestra simfònica.
Las Campanas, evocación para mezzosoprano, mezzosoprano, orquestra simfònica.
Cançó trista, veu i piano, amb lletra de Ramón Masifern,
Cantate Domino. Composicions religioses per a piano o harmònium o veu i piano. .Capricho n. 1 Op.99 per a violí i piano.
Carreteos Op.70 para quinteto de cuerda y piano, 2 vl.,vla.,vcl., cb. i piano.
Celajes,ráfagas Op.62, piano i orquestra simfònica.
Clar de Lluna (1908), veu i piano amb lletra de José Ribera Font (el seu marit)
Després de la tempestat, amb lletra de Joan Maragall
El alba, per a piano i orquestra
El plor d’una mare, veu i piano amb lletra de Ramón Masifern
Fantasia en re menor 0p125, orquestra simfònica.
¡Formalidad, Camilo!, chotis canción
Hoy es Fiesta. Pasodoble.
Improvisación Op 41 per violí, violoncel i piano.
Intermezzo en re mayor, per a quintet de corda
Jota Fantasia de concierto. Per a piano
Jubilate Deo. Composicions religioses per a piano o harmònium o veu i piano .
Junto a la cuna, per veu i orquestra
La jaula de oro. Divertimento 1900, opereta en tres actos. Text de la compositora.
Llitet de la Mare de Deu, per veu i òrgan, amb lletra de Jacint Verdaguer
Marcha triunfal en re mayor. Op.6, Orquestra simfònica
Pasodoble. Banda
Rasgueos Op.67-69 per a violí i piano.
Sardanes i Tempo de Gavota (1907), per a piano.
Seis estudios para piano, dedicat a Enric Granados i José Ribera.
Tamtum ergo 0p.10, quatre veus i piano.
Visión de ensueño Op.130, mezzosoprano i orquestra.
19.- María DEL RÍO i MONFORT
*Igualada (Barcelona), 25 de març del 1917 † 6 de març del 2006, va ser una professora de música, directora de coral i compositora catalana.
 |
| María Del Río i Monfort |
Estudià música a Igualada amb la professora Remei Palahí i Valentín i a Barcelona a l'Acadèmia Ainaud, on aconseguí el professorat de piano amb excel·lent i distinció. Després cursà harmonia i composició amb Joan Just i Bertran. Ensenyà música a Igualada, on assolí excel·lent reputació com a professora. Amb la seva germana Mercè i altres companyes fundà al maig del 1939 el Cor Parroquial de Santa Maria d'Igualada (avui, Coral de Santa Maria d'Igualada) i el dirigí des d'aleshores fins a l'any 2000, quan traspassà el càrrec a la subdirectora Coni Torrent, també professora. Compaginà aquesta tasca, i la pedagogia musical, amb la direcció d'altres corals com les del Casal d'Avis i les dels col·legis Mare del Diví Pastor, Escolàpies i Caputxins d'Igualada, així com les corals parroquials de Capellades i Vilanova d'Espoia, i la direcció orquestral del grup de teatre Art i Alegria.
Va compondré:
. In honorem Divini Pastoris Matris, missa
. In honorem Sancti Hieronymi, missa per a coral a tres veus.
. Salve Regina,
. Motets
. Goigs a llaor de sant Sebastià, compatró del barri de Capdevila d'Igualada (amb lletra de Josep Poch)
. Goigs a llaor de la Mare de Déu del Carme que es venera a la parròquia de St. Martí de Carme, (1964, amb lletra d'Antoni Malats).
També va fer obres per a piano i per a cant coral, sobretot de música sacra, i les sardanes:
. Cantaires d'Igualada (1990).
. Cinquantenari 1939-1989 (Enregistrada 1988).
Morí a la seva Igualada natal, als 89 anys. Havia estat homenatjada pels músics i cantors d'Igualada en les festes de Santa Cecília (1988) i amb el nomenament d'"Igualadina de l'Any" el 1989 per la dedicació a la música i a l'ensenyament, i per haver difós el nom de la ciutat per mitjà del cant coral. El 30 d'agost del 1994 l'Ajuntament d'Igualada li atorgà la Medalla de la Ciutat. En recordança de la seva antiga directora, la coral de Santa Maria li dedica un concert memorial amb freqüència anual.
20.- Alicia DE LARROCHA DE LA CALLE
*Barcelona, 23 de maig de 1923 † 25 de setembre de 2009. Pianista i compositora.
 |
| Alicia De Larrocha i De La Calle |
Des de ben petita va viure envoltada de música: la seva mare tocava el piano i la seva tia era alumna d'Enric Granados. Va ser ella qui va impulsar la carrera d’Alícia i en fou la seva primera professora. Després estudià amb el mestre Frank Marshall (deixeble principal de Granados) des dels tres anys. Lamote de Grignon i Zamacois van ser els seus professors d'harmonia. Barcelona l’escoltà per primera vegada al 1929, i al 1930, amb set anys, debutà al Palau de la Música: tocà davant del pianista francès Alfred Cortot i de Pau Casals. Als 12 anys va tocar a Madrid, amb l'Orquestra Simfònica, un concert de Mozart.
La Guerra Civil frenà el seu incipient èxit a nivell nacional, però als anys 50 va reprendre amb força la seva carrera concertística i va oferir recitals a Europa i als Estats Units.
A la mort de Frank Marshall (1959), Alícia de Larrocha es convertí en la continuadora principal dels ensenyaments musicals dels seu mestre (Acadèmia Marshall). Tingué molta relació amb Frederic Mompou, de qui estrenà algunes obres (Música Callada), així com de Montsalvatge (Concierto Breve, dedicat a ella). El seu repertori és eclèctic i variat, i en els seus programes no faltaven els compositors europeus, de Scarlatti a Prokofieff. És considerada a nivell internacional com una exponent sense parangó del repertori espanyol. Iberia, de Albéniz, Goyescas, de Granados i Sanlúcar de Barrameda, de Turina son les seves peces més emblemàtiques. Amb la soprano Victòria dels Àngels no només la unia una profunda amistat, sinó també una intensa col·laboració artística enfocada a la cançó espanyola. Els crítics i altres col·legues de professió sempre han admirat la seva execució refinada i plena de matisos, hereva de l’escola pianística que Enric Granados fundà. Alícia de Larrocha no queia en l'artificialitat ni la virtuositat inútil. Segons ella mateixa explicava, la digitació era clau en la preparació d'una obra. A la tècnica li donava una importància relativa, el més important era entendre i fer entendre la música.
Fou la pianista espanyola reconeguda com la de major projecció internacional i una de les millors intèrprets de piano del segle XX, especialment de composicions de Mozart i de repertori espanyol. Va donar més de 3500 concerts arreu del món, especialment als EE.UU.
Ha rebut premis i condecoracions a Espanya i a la l'estranger:
Quatre Premis Grammy
Doctora honoris causa per les Universitats de Michigan, Carnegie-Mellon, Middlebury College, y Lleida.
Académica de Honor de las Reales Academias de Bellas Artes de San Fernando de Madrid (1981),
Músico del año (Nueva York, 1982)
Galardón de la Sociedad General de Autores de España (1983)
Acadèmica d’Honor (lletra B) de la Real Academia de Bellas Artes de Nuestra Señora de las Angustias de Granada (1984)
Premio Nacional de Música (1984
Dos Premios Ondas (1992 y 2000)
Premio Príncipe de Asturias de las Artes (1994),
Premio Internacional de Música de la Unesco (París, 1995)
Bellas Artes de San Jorge de Barcelona (2000)
Royal Academy of Music de Londres y de la Academia de Bellas Artes de Baviera
Condecorada amb la Legió d’Honor i l’Ordre de les Arts i les Lletres de França
Medalla de Oro al Mérito de las Bellas Artes
Medalla de Honor de la Fundación Albéniz
Medalla de Oro de la Generalidad de Cataluña
Medalla de Honor del Festival de Música y Danza de Granada
Premio Yehudi Menuhin a la integració de les Arts (2004),
I d’altres institucions públiques i privades
Va enregistrar moltes obres al piano, especialment reconeguda per les seves interpretacions d’autors com Manuel de Falla, Enrique Granados, Isaac Albéniz i Antoni Soler. Tota aquesta obra discogràfica ha estat guardonada amb 3 Premis Edison, 2 Gran Prix du Disque, 2 Record of the Year, el Deutsche Schallplattenpreis, Premi Franz Liszt.
Obres:
“Romanza” per a violoncel i piano,
“Sonata” per a violi i piano,
“Vuit cançons” per a veu i piano
“Cançó d'un doble amor” lletra del gran Josep Carner.
“Dues cançons breus sobre “Rimas” de Becquer
“Suite para piano” que té quelcom de Bach.
“Homenaje a Schumann”
“Jota”
Etc..
21.- Lluïsa DENÍS i REVERTER
Barcelona, *20 de maig de 1862 †28 de gener de 1946. Fou una artista polifacètica: autora teatral, compositora musical i pintora catalana.
 |
| Lluïsa Denís i Reverter |
De pare francès qui també va escriure poesia i teatre. Va estar casada amb el també artista Santiago Rusiñol. Una part de l'obra de Lluïsa Denís (quadres i dibuixos) la trobem al Museu de Cau Ferrat de Sitges, escenari de diverses festes de caràcter modernista entre els anys 1892 i 1899 i que va ser cedit a la ciutat l'any 1932, un any després de la mort de Rusiñol, tal com posava al seu testament.
Entre la seva obra trobem les peces teatrals Els caçadors furtius : comèdia en un acte i dos quadros (1931), Una venjança com n'hi ha poques : tragèdia en un acte (1931); i un recull de 12 cançons alegres amb un caràcter una mica picant i amb aires de cuplet que porta el nom de L'alegre cantaire.
Obra musical:
. Tres piezas. Música impresa : para canto y piano. Madrid: R. Guardia, [entre 1882 i 1902].
. Versos per a cançons [lletra i música de l'autora]. Barcelona: López Llausàs Imp., [192?], 63 pp., 18 cm.
. Contes d'amor. [cançons amb lletra i música de l'autora]. Barcelona: Salvador Bonavía, 1924, 81 pp.
. Els caçadors furtius : comèdia en un acte i dos quadros. [teatre]. Barcelona: Antoni López, llibreter, 1931, 34 pp.
. Una venjança com n'hi ha poques: tragèdia en un acte. [teatre]. Barcelona: Antoni López, llibreter, 1931, 24 pp.
. Records de joventut. [poesies]. Barcelona: Sanxo, 1934, 43 pp.
. L'alegre cantaire. [Cançons per a cant i piano; "recull de 12 cançons alegres amb un caràcter una mica picant i amb aires de cuplet"]. Barcelona: Josep Maria Parés, [19-- ?], 48 pp.
. CD Compositores modernistes (12 Cançons per a veu i piano), a cura de Maria Teresa Garrigosa i Mireia Latorre. Vàries autores (Lluïsa Casagemas, Lluïsa Denís, Matilde Escalas, Narcisa Freixas, Isabel Güell, Carme Karr). Partitures. Casa Beethoven, Barcelona, s.d.
. CD Compositores modernistes. Cançons per a veu i piano, a cura de Maria Teresa Garrigosa i Mireia Latorre. Sabadell: La mà de guido, 2016, 72 pp, 29 cm, núm. catàleg MG455, text i partitures, en català i anglès.
22.- Ònia FARGA i PELLICER
*Barcelona, 25 de novembre de 1882 † 7 Desembre de 1936. Pianista, violinista, compositora, empresària i pedagoga catalana amb un gran reconeixement internacional gràcies als diversos premis que va guanyar com a concertista.
 |
| Ònia Farga i Pellicer |
Ònia Farga va ser una de les dones multiinstrumentistes i compositores més famoses de la seva generació: va estudiar a l'Escola Municipal de Música de Barcelona. Va ampliar la seva formació musical amb el compositor Melcior Rodríguez i Alcàntara, qui li va donar classes de composició per així facilitar-li els estudis d'orquestració, de la mateixa manera que Mathieu Crickboom (violí), també va contribuir en la seva formació amb el violí. Als 15 anys, ja havia aconseguit tots els primers premis del Conservatori de Barcelona.
A un dels concursos de composició als que va participar, va ser premiada per la Gran Marxa, que va compondre per a orquestra i orgue, i que més tard, va dirigir ella mateixa al Palau de la Música Catalana. El 13 de juny de 1900 va fer el seu concert de presentació com a pianista al Cercle Artístic de Barcelona.
Entre els anys 1902 i 1904 va estar ensenyant piano a l'Acadèmia del Centro Artístico Musical que dirigia Delfí Armengol. Des d'aquest moment, va estar els propers 14 anys vivint entre Barcelona i París, on coneixeria a grans compositors com Albéniz, i donaria diversos recitals com a solista. Actuant a tot Europa, principalment a Suïssa i França.
Un altre punt a remarcar de la seva vida, és la seva composició l'Album Gloses sobre cançons populars catalanes (1909) per a piano, que inclou: Cançó de Nadal, Els Tres Tambors, Les mosques de Sant Narcís, El Rossinyol i La nina encantada. Aquest àlbum, amb la dedicatòria autògrafa de l'autora, que es troba dipositat a la Biblioteca de Catalunya, comprèn les cinc partitures per a piano esmentades anteriorment, harmonitzades per la compositora, però procedents de diverses cançons populars catalanes.
Ònia va fundar i dirigir l'orquestra de l'Associació Música Pro Amore Artis (1928), i també, una acadèmia de música a Barcelona que va portar el seu propi nom (1928). Va dedicar-se a l'ensenyament a l'Escola Municipal de Música.
Des de l'any 1948 fins l'actualitat (2009), el Conservatori Superior de Música de Barcelona i l'Ajuntament de Barcelona atorguen el Premi Ònia Farga per a estudiants destacats de violí i de piano.
Obres:
. Missa de Rèquiem, per a cor, orgue i orquestra simfònica. Dedicada a la seva mare, Peronela Pellicer, que va morir l'any 1919.
. La bella Lucinda, música per a l'escena, sobre text de l'escriptor catalanista i esperantista Frederic Pujulà
. Quatre quadrets, suite per a orquestra. Una de les composicions és A l'ermita, goigs de Sant Jordi, amb lletra d'Artur Masriera, estrenada el 1931.
Veu i piano:
. Amb quanta de tristor
. A les abelles
. Amor, (poema de Verdaguer)
. Cançó del raier
. L’estàtua de don Jaume (text de Verdaguer)
. Al la fratoj, 1909. Amb lletra en esperanto de Ludwik Lejzer Zamenhof, creador d'aquesta llengua auxiliar internacional.
. Cantares andaluces, 1928
. Lo gaiter del Llobregat, 1930
. Ojos claros, serenos, 1928. Musicació d'un famós madrigal de Gutierre de Cetina
Piano:
. Amoreta, per a piano
. Cantares andaluces, Edició (1929) Max Eschig
. Els tres tambors, glossa de cançó popular
. Bresant l'orfanet, per a piano, 1909
Violí i piano:
. Sonata en Re per a violí i piano, 1914. En tres parts: Anhel, Esplai i Gaudi.
. Cant de la gitana (Capdetrons)
. Gavota de Rameau.
Sardanes:
. Aplec-sardana. Per a violí i piano
. Carmeta, de concert
. Flabiolejant (1922), de concert, per a violí i piano
. Iluro en festa (1922) de concert
. Sardana de concert, 1926. Per a violí i piano
Altres:
. Glosa de "la pastoreta". També va escriure exercicis de solfeig a tres veus, com a mètode d'ensenyament.
. Gloses sobre cançons populars catalanes. Per a piano (Cançó de Nadal, Els Tres Tambors, Les mosques de Sant Narcís i La nina encantada).
23.- Carme FARRÉ i ORS
*Barcelona, 23 de juliol del 1900 † Buenos Aires, 1985. Guitarrista, compositora i professora de música catalana que s'establí a l'Argentina.
 |
| Carme Farré i Ors |
Fou filla de Josep Farré i Pallarès, de Castelló de la Plana, i d'Anna Ors i Busquets, natural de Corbera. El seu professor de guitarra, Lleó Farré, va ser alumne i el protector més important de Francesc Tàrrega i per la botiga que tenia la seva família passaren els millors instrumentistes barcelonins o de pas per Barcelona. Carme Farré decidí fer-se guitarrista, i es casà amb un intèrpret de guitarra, Domènec Prat, a Barcelona, el 1919.
Domènec Prat i Carme Farré s'establiren definitivament a Buenos Aires en l'any 1923, i fundaren l'Acadèmia de Guitarra Prat", que arribaria a ser centre d'ensenyament de l'instrument més prestigiós del país en aquella època. En el centre es difonien els conceptes pedagògics del manual Escola Moderna de la Guitarra de Francesc Tàrrega, i permeteren el matrimoni de formar alguns dels concertistes més famosos de l'Argentina de la seva època, dones especialment. La Carme seguia ensenyant[ als 66 anys d'edat.
Farré compongué diverses peces, de caràcter espanyol o argentí, que publicà l'"Antigua Casa Núñez" de Buenos Aires entre el 1926 i el 1933. Les firmà Carmen F. de Prat o Carmen Farré de Prat.
Obres:
. Cantos argentinos (Estilo), Op. 1, per a guitarra
. El gato santiagueño, Op. 2, per a guitarra
. Pinina, Op. 3, per a guitarra, dedicada a la seva filla Azucena; tingué una altra filla, Blanca (Partitura)
. Martita, Andante Cantabile, Op. 4, per a guitarra
. Billiken, vals, Op. 5, per a guitarra (Partitura 1 Partitura 2)
. Souvenir d'una melodía, Op. 6, per a guitarra
. Los Guachindangos, guajiras, Op. 7, per a veu i guitarra
. Jota aragonesa, Op. 8, per a veu i guitarra.
24.- Narcisa FREIXAS i CRUELLS
*Sabadell, 13 de desembre de 1859 †Barcelona, 20 de desembre de 1926. Pintora, compositora i pedagoga musical.
 |
| Narcisa Freixas i Cruells |
Filla de l'escriptor Pere Freixas i Sabater, estudià pintura amb Modest Urgell i Torcuato Tasso i Nadal. Participà a vàries exposicions col·lectives. Més tard, cap al 1900, es va dedicar a la música i fou deixeble de Juan Bautista Pujol, Felip Pedrell i Enric Granados.
El 1905 guanyà un dels premis que atorgava la Festa de la Música Catalana amb un recull de cançons infantils.
El 1908 fundà l’escola Cultura Musical Popular on ella impartia solfeig, cant i danses populars. A la mateixa escola va fundar un cor femení amb el qual va donar més de dos-cents concerts a asils, hospitals, presons, centres obrers, etc., amb l’objectiu de difondre la música popular. Aquest projecte va interessar el Ministeri d'Instrucció Pública que la va cridar per organitzar una institució similar a Madrid el 1917, cosa que va realitzar.
Dintre de la mateixa tasca divulgativa i pedagògica s’emmarca la fundació de la revista Biblioteca Juvenil de Cultura Musical Popular.
Durant molts anys organitzà cors infantils a la parròquia de santa Anna de Barcelona. Moltes escoles adoptaren els seus mètodes pedagògics i les seves cançons. Fou precursora dels moviments de renovació pedagògica. La seva aportació al camp de la pedagogia musical es va destinar als infants.
Les seves cançons tenen un regust popular i algunes han deixat de ser seves per passar al repertori popular. Realitzà dos llibres de cançons infantils. El primer va obtenir un premi a la Primera Festa de la Música Catalana que va organitzar l’Orfeó Català el 1905 i un altre premi l’any 1908 als Jocs Florals de Girona. D’aquests dos llibres es van fer dotze edicions en català i una en castellà.
Obres per veu i piano:
La font del romaní
L'ametller ('A mig aire de la serra veig un ametller florit')
La barca ('La doncella baixa al riu al trenc de l'alba')
La son soneta.
A la vora del camí.
Primaveral ('On va el Sol de març revestit de festa?')
L'ombra de Natzaret ('Sentadeta va filant la Natsarena Maria')
Dolorosa ('Rient les penes fugen de quí les té')
Lo filador d'or ('N'hi ha un argenter a l'Argenteria')
Ai, l'esperança ('Era una tarda serena')
Cançons catalanes (1900)
Cançons d’infants Primera Sèrie (1905)
Cançons d’infants Segona Sèrie (1906)
Cançons amoroses (1916)
Cançons infantils (1916)
Piano infantil, breu recreacions per a nens (1918)
A Sant Medir, sardana per a piano
L’Agulla de cosir, cor i veus blanques
Rodamón, obra lírica en dos actes i cinc quadres.
Etc.
25.- Raquel GARCÍA i TOMÁS
*Barcelona, 1984, és una compositora catalana especialitzada en creació multidisciplinària i col·laborativa.
 |
| Raquel García i Tomàs |
Va estudiar l'especialitat de composició musical a l'ESMUC.
Ha col·laborat com a compositora i videocreadora amb el director d'escena berlinès Matthias Rebstock en la creació de Büro für postidentisches Leben, estrenada al Festival Grec i a la Neuköllner Oper de Berlín.
Ha estat compositora convidada del cicle de música contemporània Sampler Sèries de L'Auditori de Barcelona la temprada 2015-2016, amb l'obra Blind Contours no. 1, amb la interpretació de l'Oslo Sinfonietta.
El setembre de 2019 va guanyar el Premi Interdisciplina dels I Premis Alícia de l'Acadèmia Catalana de la Música amb l'òpera fuga Je suis narcissiste.
Actualment, en aquesta temporada 2019-2020, és compositora resident a Residències Musicals de la Fundació Catalunya – La Pedrera.
Ha rebut el Premi Nacional de Música 2020
Continuarà........