Complementàriament a les vint-i-cinc dones compositores catalanes que vaig publicar fa un temps, he pensat en afegir-hi unes 25 més, així l’estudi serà més complet. Segur que no abasta la totalitat d’elles en aquets dos últims segles, estic segur que n’hi ha més, però també he de assenyalar que, malauradament no m’han vingut a les meves mans, les seves biografies ni les obres musicals corresponents.
Les que relaciono avui, per ser les darreres no voldrà dir que siguin pitjors que les altres, simplement, seguint un ordre alfabètic avui toquen les que ara vos indico.
26.- Carlota Baldrís i Rafecas
*El Vendrell (Tarragona) 24 Abril 1960. Compositora i pedagoga musical.
Estudià al Conservatori de Tarragona (grau mitjà de piano) i al de Barcelona, on obtingué el grau superior de composició i instrumentació amb Xavier Boliart i el de música electroacústica amb Albert Llanas.
 |
| Carlota Baldrís i Rafecas |
Amplià la seva formació de piano, música contemporània, de cinema, direcció, jazz i música moderna, amb grans professors e intèrprets destacats.
Ha format part del jurat de diferents concursos de composició i interpretació, als Conservatoris de Tarragona i Vilaseca, l'Escola de Música Robert Gerard de Valls i Intercentro.
És professora de llenguatge musical i harmonia a l'Escola Municipal de Música Pau Casals del Vendrell des de la seva fundació al 1986. Va ser la directora del 1998 fins al 2010, i ha estat la impulsora de la nova escola i auditoris inaugurats al 2010.És patrona de la Fundació Pau Casals i membre del Col·lectiu de Compositors de Tarragona.
Rebé el premi Teresina Martorell del Vendrell el 2001, i el 2012 va ser escollida com a "Portant d'Honor de Santa Anna", per la seva dedicació i implicació al Vendrell en la vida social a través de la música i altres camps. També va ser 1r premi del Concurs Benvingut Socies per gralla i orgue 2018.
Com a compositora, ha realitzat multíssimes peces per piano, música de cambra, orquestra, corals, cantates, oratoris, espectacles multimèdia, música per teatre, radio, televisió, ballet, música publicitària, electrònica, popular i curtmetratges. Diverses obres seves han estat editades i enregistrades.
27.- Pepita Cervera
*Lleida, 5 maig 1925 †Madrid, 24 Desembre 2010. Concertista de piano, compositora, musicòloga y pedagoga.
 |
| Pepita Cervera |
Junt amb Alicia de Larrocha i Rosa Sabater van ser alumnes de Frank Marshall. Després va estudiar composició amb Xavier Montsalvatge.
Va interpretar l’obra completa de Granados i als grans romàntics com Chopin.
Creà la seva pròpia escola pianística “Centros Internacionales de Estudios Musicales Cervera-Jordà”, amb seu a Lleida i Madrid.
Va donar més de dos mil concerts arreu del món, alguns juntament amb la seva filla Teresina Jordà.
Ha deixat una amplia obra creativa per a piano.
28.- Nuria GIMÉNEZ COMAS
Nasqué a Girona el 26 de febrer de 1980. Pianista i compositora.
 |
| Núria Giménez Comas |
Als sis anys va començar a tocar el piano a casa seva, actuant de professor el seu pare, posteriorment estudià al Conservatori de Badalona i a l’Escola de Música de Catalunya (ESMUC) de Barcelona. Va rebre classes de Christophe Havel dos anys i un amb Mauricio Sotelo. Va ampliar estudis a Ginebra i després va fer un Master de Composició Mixta amb Michael Jarrell, Luis Naón i Eric Daubresse.
A Ginebra va tenir l’oportunitat de treballar i difondre diferents obres acústiques multicanal, així com obres instrumentals. Va realitzar una peça final per orquestra i electrònica. Becada per la Fundació CajaMadrid, va desenvolupar un projecte sobre el tema de l’escolta de “escenes sonores” que fou estrenat pel Quarteto Diotima en el marc de la col·laboració amb Royaumont, utilitzant un nou sistema de especialització sonora amb 3D (ambisònics)
Ha participat a reconegudes acadèmies i amb professors de fama. Ha col·laborat amb diversos artistes i amb projectes pluridisciplinaris. També ha treballat al costat d’orquestres de renom i prestigi i amb directors famosos.
Des dels quinze anys compon música de caire electrònic. Ha rebut encàrrecs d’ensambles com Proxima Centauri, Espai Sonor, Geneva Camerata, BCN216, Orquestra de Cadaqués, Grupo Enigma i també d’institucions com Radio France, Grame, Ircam, Fundación BBVA, CNDM, GMEM.
Les seves obres han estat incloses en diferents festivals i temporades musicals, com el Festival d’Archipel (Ginebra), Emufest (Roma), SON 2013 (Madrid), Mixtur (Barcelona), Presences (Paris), Bienal de "Musiques en Scène" (Lyon), Ibercmúsica (Auditorio de Madrid), Ciclo de Música Contemporánea de Badajoz, etc.
Ha estat guardonada en diferents concursos com el Concurso Internacional de Composición Eulalio Ferrer de México, Concurso de composición coral de la European Association of Choral Conductors, Concurso Internacional de Composición para instrumento y dispositivo electrónico de Bourges. També ha rebutr el Premi del Colegio de España en Paris (INAEM 2012) i el Primer Premio del Concurso International Edison-Denisov.
És una compositora que gaudeix d’una amplia perspectiva de futur en aquest tipus de música electrònica, principalment a l’estranger, França en particular.
29.- Concepció GINOT i RIERA
*Barcelona, 13 d'abril del 1858 †6 de març del 1934. Pianista, professora de música i compositora catalana, directora del barceloní "Orfeó de Santa Cecília" durant tres dècades.
 |
| Concepció Guinot i Riera |
Filla de Josep Ginot i Carbonell, escultor natural de Sarrià - Sant Gervasi i de Teresa Riera i Trias natural de Barcelona. Començà a estudiar piano amb onze anys amb Baudili Sabater, (que formava part de la primera junta, com a vocal, de l'Asociación de Pianistas y Compositores Españoles, creada al 1872 a Barcelona) i n'esdevingué una intèrpret reconeguda, tot i que amb ressò exclusivament local; destacà, principalment, en la interpretació de Chopin, Weber, Mendelssohn, Bach, Beethoven, Mozart i Clementi. Dirigí (1888 i encara el 1924, pel cap baix) l'Orfeó de Santa Cecília" (fundat el 1875) de música religiosa i compost, en general, per alumnes o ex-alumnes seves. Ensenyà cant i piano durant molts anys ("la distingida compositora y molt avantatjada pianista Dª Concepció Ginot, (...) en lo seu col·legi, al qual solen assistir (...) les deixebles de la citada professora") i morí a Barcelona, sense descendència.
En tant que compositora, es dedicà preferentment a la música sacra, i compongué peces per a ser interpretades per les seves corals. Estigué vinculada a l'"Associació de Pianistes Compositores de Barcelona"(una entitat creada el 1873 i dedicada a la comercialització de partitures per a piano). El mestre Sabater li dedicà una Fantasia per a piano, sobre textos de la poeta Safo de Lesbos.
Obres:
. «Antífona a Santa Cecília», (1879).
. Cuarteto instrumental, per a violí, violoncel, piano i harmònium
. Ecce panis, motet per a tiple, piano i harmònium
. O sacrum convivium (1883), motet a tres veus i harmònium
. Salutación a Santa Cecilia (1883), per a soprano, cor i harmònium.
. Salutati, per a soprano, cor i harmònium
. Trisagios marianos, per a cor a tres veus, piano i harmònium
30.- Isabel GÜELL i LÓPEZ
Barcelona, *23 de novembre de 1872 †8 de maig de 1956, fou una compositora catalana.
 |
| Isabel Güell i López |
Filla d’Eusebi Güell Bacigalupi, primer comte de Güell i d'Isabel López Bru, nascuda a Cuba,[1] filla del primer marquès de Comillas, Antonio López y López. Va ser inscrita amb els noms de Isabel Maria Francesca de Paula Lluïsa Clementina Güell i López.[2] El seu pare fou el mecenes de Gaudí, a qui va encarregar diverses obres al llarg de la seva vida, com el Palau Güell o el Parc Güell.
Es casà l'any 1901 amb Carles Sentmenat i Sentmenat, marquès de Castelldosrius, Gran d'Espanya, marquès d'Orís, baró de Santa Pau.[3] Gaudí va decorar la casa del jove matrimoni al carrer Junta de Comerç. S’explica l'anècdota que Gaudí, en no poder encabir el piano de cua d'Isabel, li va recomanar que toqués el violí. Aquest fet el recull Josep Carner al seu llibre Auques i ventalls, en una auca.
Des de ben petita va tenir una gran afició a la música, tocava el piano i l'orgue i pertanyia a la coral de l'Institut de Cultura de la Dona que dirigia Francesca Bonnemaison. Va estudiar piano i orgue a Barcelona i a París. Va compondre diverses peces, sobretot de música religiosa, que es van interpretar en diferents moments com, per exemple, el 23 d'abril de 1911 en una missa celebrada a la Colònia Güell per la festa de Sant Jordi. Va musicar poemes de Jacint Verdaguer i també va escriure un Te Deum (1918) i un Stabat Mater (1917).
La seva dedicació principal va ser la caritat i la beneficència, com era quasi preceptiu per a una dona de la seva classe social. Morí a Barcelona el 8 de maig de 1956.
31.- Sira HERNÁNDEZ BRONCHUD
Nascuda a Barcelona a l’any 1959. Pianista i compositora.
 |
| Sira Hernández |
Va realitzar el seus estudis musicals a Itàlia, al Conservatori Giuseppe Verdi de Torí, guiada pel mestre Remo Remoli i també per Felice Quaranta. Va debutar als setze anys, obtenint el títol de grau superior de piano amb la màxima puntuació. Tornant a Barcelona es perfeccionà a l’Acadèmia Marshall, rebent classes de la gran Alicia de Larrocha.
Al 1987 és finalista al Concurs de Solistes organitzat per la Generalitat de Catalunya. Aleshores comença la seva activitat concertística, actuant en diversos cicles de concerts, Festivals Internacionals, a les sales de concerts i auditoris més importants. També sol participar en espectacles i recitals multidisciplinaris, en els que hi participen, actors, poetes, ballarins i artistes de les arts visuals, a on tots es fusionen i interactuen.
Té gravats diferents CD’s, gaudint d’un gran èxit de la crítica:
1996 Peces de D. Scarlatti, Bach, Chopin i Albèniz. (Ars Harmónica)
2000 Integre de J.S.Bach (Ars Harmónica)
2003 Música del compositor Mane Oltra (Columna Música)
2007 Obres desconegudes de I.Albéniz amb (La mà de Guido)
2011 Tretze nocturns que descriuen l’història del nocturn: Field, Chopin, Liszt, Debussy, Fauré, Satie i Britten, entre altres (La mà de Guido)
2014 Obra Música Callada de F. Mompou (Solfa Recordings)
2016 XII Sonates del Pare Antoni Soler, transcrites per Joaquím Nin i Castellanos (Solfa Recordings).
2020 Initiation to the shadow, composicions de piano de Sira Hernández (Naxos)
32.- Palmira JAQUETTI ISANT
*Barcelona, 21 de setembre de 1895 †Els Monjos, Alt Penedès, 8 de maig de 1963, fou una poetessa, folklorista, compositora i traductora catalana. És reconeguda per la participació a l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya.
 |
| Palmira Jaquetti Isant |
Va néixer a Barcelona, filla d’Ignasi Jaquetti (1860-1924) de la Seu d’Urgell i de Maria Isant de Vilanova de l’Aguda. Es va llicenciar en filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona, i va ocupar una càtedra de literatura francesa primer a l'Institut de Reus i després a l'Institut Montserrat de Barcelona. A més, va estudiar música al Conservatori del Liceu i a l’Escola Municipal de Música de Barcelona. Degut a aquesta formació tant en l'àmbit literari com en el musical, aviat va mostrar un gran interès en la cançó popular, que l'acompanyaria durant tota la vida.
Al 1938 va publicar L'estel dins la llar, un llibre de poesies escrit en plena Guerra Civil espanyola, on Jaquetti manifesta l'angoixa per la guerra. Aquest llibre es va llançar com a part de la col·lecció poètica del grup literari L'Oasi. Al 1955 va guanyar la Flor Natural als Jocs Florals amb el poema Elegies de la Solitud.
Palmira Jaquetti va morir el 8 de maig de 1963, arran d'un accident d'automòbil a l'Alt Penedès.
Entre 1921 i 1940, va dur a terme diverses missions de recollida de cançons populars per a l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya, creant en total més de 10.000 fitxes, la majoria a la Vall d'Aran, a Andorra i a la Seu d'Urgell. A l'hora de realitzar el treball de camp, Jaquetti va veure la necessitat de ser més exhaustiva que el que li exigien des de l'Obra del Cançoner. Gràcies a aquesta implicació, a l'actualitat comptem amb una gran quantitat d'informació que no tindríem en cas contrari. Les memòries de Jaquetti no són tan sols una gran font d'informació del context en què es cantaven i transmetien moltes cançons populars, sinó que també ens descriu com era en el passat la cultura de cada un dels pobles que va visitar durant les seves missions.
Actualment, es conserven una gran quantitat de documents i obres de Palmira Jaquetti al seu fons a la Biblioteca de Catalunya. Els seus treballs a l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya. Es troben a l'Arxiu de l'Abadia de Montserrat.
Obra:
. Obra del Cançoner Popular de Catalunya, materials volum VII. Memòries de missions de recerca per Plamira Jaquetti, Baltasar Samper, Ramón Morey, Enric d’Aoust. A cura de Josep Massot i Muntaner (1937).
. L'Estel dins la Llar (1938).
. Mis canciones navideñas (1943).
. Trenta cançons nadalenques per a cant i piano. (1952).
. Cançons de caramelles per a cor d’homes, quartet vocal o cor mixte a dues, tres o quatre veus. (1953).
. Selección de canciones navideñas originales y populares. (1954-55).
. Poema de Santa Llúcia (1961).
33.- Teresina JORDÀ CERVERA.
Nascuda a Lleida a l’any 1960. Concertista de piano, compositora, pedagoga i musicòloga.
 |
| Teresina Jordà |
És filla de la també compositora, pedagoga i gran pianista Pepita Cervera, que va ser la seva mestra, desprès va estudiar composició amb Xavier Montsalvatge de qui va ser alumna predilecte.
Artista creativa, plural i polifacètica coneguda mundialment. Concerts donats als principals auditoris internacionals. Junt amb la seva mare, van actuar a més de cent països i amb les principals orquestres del món.
Com a musicòloga a portat a terme investigacions sobre la música de tecla del segle XVIII i sobre la Occitània; treballs que han estat reconeguts i premiats pel INAEM.
També a estat l’autora dels llibres biogràfics: “Pepita Cervera, anècdotes i vivències” i“La espiral de la vida I, II y III”.
Ha compost més de dues-centes obres estrenades i la major part enregistrades discogràficament. Entre tantes destaquem:
. Quimera Azul, dedicada a la seva Mare
. Evocación a Enrique Granados.
. Luz en la sombra
. Destellos sonoros
. Flugor y esencia
. El Viento,
. Azul
. Chispas
. Silencio, etc.
34.- Carme KARR i ALFONSETTI
*Barcelona, 16 de març de 1865 † 29 de desembre de 1943. Periodista, escriptora, feminista, pacifista, musicòloga i publicista.
 |
| Carme Karr i Alfonsetti |
Va ser una de les promotores més avançades del feminisme català de principi del segle xx. El seu feminisme va quedar àmpliament exposat a la revista Feminal que dirigí des de 1907 fins al 1917 (també signava amb el pseudònim de Joana Romeu. Col·laborà al Diari de Barcelona, La Veu de Catalunya, Or y Grana, Ofrena, La Mainada, La Actualidad, Día Gráfico i Las Provincias de València.
Era filla de l’enginyer francès Eugène Karr (vicecònsol a Catalunya) i de mare italiana Emilia Alfonsetti, que morí quan la Carme tant sols tenia un any. Va estudiar a les escoles de les dominiques de la Presentació de la Verge Maria de Barcelona. De jove es dedicà escriure textos periodístics, també va conrear la narrativa breu, la novel·la, el teatre, els contes per a infants, les conferències i, fora de la literatura, la composició de peces musicals. Es casà amb Josep Maria de Lasarte i de Janer (1890) i tingueren quatre fills: Montserrat, Joan, Paulina i Carme.
Com a conferenciant va ser la primera dona a parlar a l’Ateneu Barcelonés. Va dirigir el Pavelló de la Dona a l'Exposició Universal del 1929. Reivindicà el dret de vot de les dones. Molt afeccionada a la música, feu conèixer un cert nombre de cançons, per a una veu i piano, compostes per ella sobre versos de diferents autors, especialment d'Apel·les Mestres; el text dels Goigs de la Mare de Déu de Pompeia fou el seu obsequi als caputxins.
Obra musical:
. Cansons; lletra d'Apel·les Mestres. Barcelona?: ca. 1903. Conté: Preludi de primavera i Cansó trista.
. La Mort del rossinyol, 1903
. Las Aranyas, 1903
. Flors d'escardot cançons catalanes, 1907. Barcelona (Cant i piano).
Cançó de la tarda / poesia d'Apel·les Mestres;
Cançó d'esperança / poesia de Marian Aguiló;
Cançó d'abril / poesia d'Apel·les Mestres;
Vesprada /poesia d'Apel·les Mestres;
Nota de tardor / poesia d'Apel·les Mestres;
La dida de l'infant / poesia d'Àngel Guimerà
. Orquídia lieder para canto y piano, 1916
. La Non non dels papellons
. La filla de Maria
. La Mort de la Verge
. Tranzit. Gènere: Lied (saló), 1906.
. El testament d'Amèlia (1908, sarsuela, amb Joan Baptista Espadaler i Colomer)
. Poema "L'enamorat a l'enamorada" de Caterina Albert ("La Tralla", 1907), musicat per Carme Karr
. Goigs de la Mare de Déu de Pompeia.
35.- Paquita MADRIGUERA i RODÓN
Francesca Madriguera i Rodon, coneguda com a Paquita Madriguera
*Igualada,15 de setembre del 1900 †Montevideo, 2 de novembre del 1965. Pianista i compositora.
 |
| Paquita Madriguera |
Nasqué en una casa del carrer de Sant Magí, a Igualada, filla d'Enric Madriguera Haase i Francesca Rodón Canudas, i germana del també compositor Enric Madriguera. Als tres anys ja començà l'estudi de piano sota la direcció de la seva mare. A Barcelona prengué lliçons amb Frank Marshall i King, que la presentà a Enric Granados, que sempre més la considerà la seva alumna predilecta. Va aprendre composició de la mà de Domènec Mas i Serracant. Posteriorment també residí a París, on fou alumna d'Isidor Philipp.
Als cinc anys oferí el primer concert en un concurs del Centre Autonomista de Sant Gervasi, on obtingué el primer premi. També va ser molt aviat que iniciés les seves dots de composició en la música de piano de saló. Amb onze anys triomfà al Palau de la Música Catalana en un recital d'obres pròpies. Després d'un cicle de concerts a Madrid (a la Sala Navas, a l'Ateneu, al Casino i al Palau Reial), el 1913 debutà al Royal Albert Hall londinenc, amb un concert dedicat a la cantant barcelonina Maria Barrientos. Un any més tard anà amb l'Orfeó Català a París i Londres. El juny del 1915 s'embarcà cap a Nova York amb un contracte i visqué als EUA entre els anys 1915 i 1919, residí ella i la seva mare amb la catalana Anaïs Nin, època en què gravà gran nombre de rotlles de pianola, que modernament s'han reeditat en disc compacte. Feu concerts a Sant Francisco, Nova York, als EUA i en alguns països d'Amèrica del Sud.
Actuà a Igualada el 26 de setembre del 1918, al Cercle Mercantil. En aquell moment ja havia escrit trenta-cinc composicions. El 27 d'abril de 1922 es casà amb l'uruguaià Arturo Puig, diputat i director del diari La Democràcia, i ella abandonà la música. En restar viuda (1933), reaparegué més tard a Barcelona, com a solista, amb l'Orquestra Pau Casals. Es tornà a casar amb el guitarrista Andrés Segovia el 1936, i amb ell tingué una filla, Beatriz, que va morir l'any 1967. Visqueren a Suïssa, Barcelona, Itàlia i finalment a Montevideo (1937), on Paquita Madriguera tenia propietats provinents del seu primer matrimoni. A la capital de l'Uruguai es desfeu la unió amb Segovia i aquest marxà a Nova York (1943).
L'arxiu històric de la ciutat d’Igualada conserva un petit fons Madriguera (1900-1930).
Obres:
. Adiós.
. L'aplec de l'ermita
. Pastoral
. Atalaya, per a piano i cant
. La boda india, per a piano i cant
. Las campanas del monasterio
. El canto del grillo, per a piano i cant
. Capvespre d'estiu, per a piano i cant
. The Cuckoo
. Danza de brujas
. Enyorant en Patufet, per a piano i cant (1915)
. Enyorant la meva terra, per a cant i piano
. Humorada. Per a guitarra
. Non, non, cançó de bressol per a piano i cant
. Pequeñas impresiones musicales [per a piano i cant].
. Tema variado
. Caravana
. Dansa del sàtir i les nimfes
. El petit regiment, per a piano i cant (compost amb set anys)
. Romancillo (1944), cançó dedicada a Conxita Badia, música i lletra de Paquita Madriguera
. Serenade, entre 1913 i 1932. Per a piano
. Serenata aragonesa, per a piano i cant
. Tres romancillos [cançons amb lletra i música de Paquita Madriguera].
. Aleluya (1944)
. Se fue el día de mi corazón (1944)
. La niña de marfil (1947)
36.- Marián MÁRQUEZ RUIZ de GOPEGUI
Nasqué a Tarragona a l’any 1978.
 |
| Mariàn Márquez |
Començà els estudis de música al Conservatori Professional de Vila-Seca, a on estudià amb el pianista Cecilio Tieles el grau professional. Va obtenir el títol superior sota la direcció d’Àngel Soler i es va decantar pel món de la composició. Obtenint el títol superior de composició al Conservatori Superior del Liceu (2003) amb Manuel Oltra i Lluis Vergés. Ha realitzat cursos amb Carles Guinovart, Josep Soler, Leonardo Balada i Luis Naón.
Ha obtingut nombrosos premis de composició a Catalunya. Fou seleccionada per L’Universitat Carnegie Mellon de Pittsburgh (EE.UU.) per l’estrena de la seva obra “Synchronies”.
Actualment treballa en diferents projectes de música audiovisual i per formacions clàssiques.
Obres musicals:
. Cants a l'atzar
. Cançons i proverbis.
. Deu variacions sobre un tema tradicional : per a piano
. Dues miniatures : per a trio de violí, violoncel i piano
. Pianíssim : quadern d'estudi per a piano
. Records de Provença : suite per a piano
. Abril, Sols per flauta.
. Variacions sobre un tema popular : per a flauta, violí, viola, violoncel i piano
. Camí de Nadal (nadala)
. Contes de la lluna
. Clavellets vermells. Text de Joan Salvat Papasseit.
37.- Rosa MAS MALLÉN
*Barcelona,1916 †21 de desembre del 1988. Violinista i compositora catalana.
 |
| Rosa Más Mallén |
Estudià a l'Escola Municipal de Música de Barcelona amb els mestres Frederic Alfonso (solfeig) i Francesc Costa (violí). El 1929 obtingué la beca municipal que la permetia ampliar la formació a l'estranger, el 1931 guanyà el premi Parramón, instituït set anys abans pel músic i lutier Ramon Parramón, i el 1935 el "Concurso de Unión Radio Madrid".
En 1930 va participar en el que es va anomenar "Primer concert de música femenina", patrocinat pel Comitè de Dones organitzadores de l'Exposició Nacional del Treball de la Dona Espanyola. Aquest concert es va dur a terme al Palau d'Alfons XIII de Barcelona i hi van participar més de Rosa Mas, la pianista i compositora Margarida Orfila, la pianista Maria Cocquard i la cantant Concepció Callao.
Debutà amb èxit com a solista amb la Banda Municipal de Barcelona el 1932. La diputació de Barcelona li concedí una beca per competir en el "Concurs internacional de violí Wieniawski" del 1935 a Polònia, on guanyà el primer Diploma d'Honor. Després del parèntesi causat per la guerra civil espanyola, tornà a fer concerts per Catalunya i Espanya, que la permeteren de fer-se nom com a intèrpret de violí. En crear-se l'Orquestra Municipal de Barcelona l'any 1944, hi oposità i guanyà la plaça de subconcertino.
Després d'una gira per Llevant, Andalusia i el Marroc, el 1947 marxà a l'Argentina on va oferir el seu primer concert a Buenos Aires, al Teatro Politeama, i hi encetà una gira per tota l'Amèrica Llatina, amb tant d'èxit que la Direcció General de Cultura del Ministeri d'Educació d'Argentina li oferí de crear i dirigir una "Alta Escuela de Violín", oferiment que rebutjà per no voler nacionalitzar-se argentina. Quan, el 1961, estava a punt per traslladar-se als Estats Units des de l'Argentina, la mort el dia 14 de setembre de la seva germana Mercè la féu tornar a Barcelona, abandonant després la seva brillant carrera com a intèrpret.
Obres:
. Avui és Nadal, (1972). Nadala per a cor a 4 veus, amb lletra de Rosa Mas en català, anglès, alemany, francès, italià i castellà.
. Cançó de Barcelona, (1971). Nadala per a 4 veus i piano
. Cançó de bressol, per a veu i piano, (1972).
. Esquinita de mi barrio, (1983). Tango amb lletra de Dora del Pino
. Mi dulce Galicia, (1975). Lletra de Mercedes Novo Díaz
38.- Leonora MILÀ i ROMEU
*Vilanova i la Geltrú,1942. Pianista i compositora catalana.
 |
| Leonora Milà i Romeu |
Neix en una família amb forts vincles amb el món de la música, ja que el seu pare, Josep Milà, va ser un destacat violoncel·lista de l'Orquestra Pau Casals i també de l'Orquestra del Gran Teatre del Liceu de Barcelona. Deixebla de la pedagoga Maria Canals, Leonora Milà rep el qualificatiu de "nena prodigi" gràcies als dos concerts que el 1949 ofereix al Palau de la Música Catalana, interpretant, amb només sis anys, obra pròpia i el concert per a piano i orquestra KV 488 de W. A. Mozart acompanyada per l'Orquestra Ciutat de Barcelona.
La carrera internacional de l'artista catalana s'inicia als dotze anys, quan actua en un programa de la BBC de Londres interpretant peces per a piano d'Enric Granados i Manuel de Falla. Aquesta actuació li obre les portes de la capital britànica, on torna un any més tard, el 1955, per actuar al Royal Albert Hall interpretant l'obra Noches en los jardines de España, del compositor Manuel de Falla, amb la London Philharmonic Orchestra i sota la batuta de Rudolph Dunbar.
Guanyadora del Concurs Internacional de Música Maria Canals de l'any 1966 i finalista del Concorso Internazionale Viotti (Vercelli, Itàlia), Leonora Milà compagina al llarg de la seva carrera professional el vessant d'intèrpret amb el de compositora. Llargues gires per Europa, Estats Units i Àsia l'han portada a ser la primera artista de l'estat que actua a la República Popular de la Xina (1979), en gravar un disc amb la China National Symphony Orchestra (1988) i en ser també la primera compositora que estrena un ballet a Sant Petersburg. Es tracta de Tirant lo Blanc, la famosa novel·la cavalleresca escrita per Joanot Martorell al segle XV que Leonora Milà transforma en partitura i el ballarí i coreògraf rus Iuri Petukhov en un ballet de dues hores. Per a aquesta obra Milà rep el Premi Internacional de la Cultura Catalana en la XXIV edició dels Premis Octubre de València de 1995. Posteriorment, Tirant lo Blanc s'estrena al Gran Teatre del Liceu, el 1996, amb la companyia Sant Petersburg State Ballet.
D'entre l'extensa obra escrita per Leonora Milà, formada per més de 100 partitures, destaquen els seus quatre concerts per a piano i orquestra, l'exitós CD d'havaneres per a piano, les cançons per a veu i piano basades en textos de poetes com Johann Wolfgang von Goethe, Salvador Espriu i Joan Maragall, i dos ballets breus titulats Pintor Lee i Drame a trois gravats per la Sant Petersburg State Symphony Orchestra of Mussorgski Theatre.
Leonora Milà té més d'una trentena de discos publicats, ja sigui com a solista o acompanyada d'orquestres de renom internacional, amb un repertori basat en obres de grans compositors europeus, com ara Maurice Ravel, Claude Debussy, Ludwig van Beethoven, Robert Schumann i Felix Mendelssohn. Destaca la seva versió de l'obra Das Wohltemperierte Klavier, de J. S. Bach, que la crítica especialitzada considera "de referència", i les interpretacions al piano dels compositors clàssics espanyols Manuel de Falla, Enric Granados, Isaac Albéniz i Joaquín Turina, que li han valgut el reconeixement unànime del públic.
El 2018 va rebre la Creu de Sant Jordi "per una valuosa carrera d’èxit internacional en el món de la música que ha contribuït a la projecció de la cultura catalana".
Discografia seleccionada:
Piano concertos (Maurice Ravel. 1973)
Homenaje a Manuel de Falla (1976)
Carnaval (Robert Schumann. 1978)
Piano Works (C. Debussy, L. Milà. 1981)
Das Wohltemperierte Klavier (J. S. Bach. 1983)
Música espanyola per a piano i orquestra (Falla, Milà, Turina i Guridi. 1986)
Spanish Music (Falla, Turina, Guridi, Milà. 1986)
Triple Concerto (L. van Beethoven. 1990)
Tirant lo Blanc Ballet (L. Milà. 1992)
Habaneras for piano (L. Milà. 1992)
Piano works (Manuel de Falla i Enric Granados. 1994)
Inventionen und Sinfonien (J. S. Bach. 1996)
Music for two choreographies (L. Milà. 2000)
Milà plays Falla (Manuel de Falla. 2009)
Havaneres. Vilanova i la Geltrú : El Far Blau, cop. 2009
Piano Works (Schumann & Mendelssohn. 2013)
39.- Emília MIRET i SOLER
*Vilanova i la Geltrú, 10.11.1891 †Barcelona, 1er. d’Agost 1957. Compositora i pianista catalana.
 |
| Emília Miret i Soler |
Estudià a l'Escola Municipal de Música de Barcelona, amb Joan Bautista Pellicer (piano) i Joan Lamote de Grignon (composició); l'any 1909 hi va ser distingida amb el primer premi de piano. Va ser becada (1911) per l'Ajuntament de Barcelona per ampliar la formació al Conservatori Reial de Brussel·les, cosa que féu amb Adolphe Wouters, amb tant d'aprofitament que també guanyà el primer premi de piano del conservatori belga.
Després de fer una gira de concerts per Bèlgica, el 1914 tornà a Barcelona i tocà a diverses associacions musicals; als cicles de l'Associació de Música de Cambra, i amb l'Orquestra Simfònica de Barcelona. En una ràdio que aleshores es feia en rigorós directe, va ser la primera pianista que actuà a Ràdio Barcelona, on mantenia converses amb Maria Cinta Balagué , i la primera que hi feu un concert regular cada quinze dies el 1925 (encara tocava a l'emissora el 1941). L'any 1927 fundà l'Acadèmia Miret d'ensenyament de música. El 21 de novembre de 1929, en el marc de la "III Exposició Art en el Penedès", participà en un gran concert que aplegà a Vilanova dues de les millors cobles de Catalunya, la Barcelona i la Principal de la Bisbal; una orquestra amb més de trenta músics dirigits per Francesc Montserrat; el gran violinista Eduard Toldrà i un trio de "músics vilanovins establerts a Barcelona" que eren el violoncel·lista Amadeu Recasens, el violinista Antoni Escofet i la pianista Emília Miret. Més endavant, el 1935, diversos d'aquests músics es reuniren novament en el nodrit grup d'artistes que homenatjaren el mestre Montserrat, en una selecció que comprenia els esmentats Toldrà, Recasens i Miret, juntament amb el ballarí Joan Magriñà, la pianista Maria Dolors Rosich, la cantant i actriu Antònia Paretes, el pianista Màrius Montserrat i una orquestra de 40 músics. Miret va ser escollida per fer el concert de clausura del curs 1933-1934 de la Residència d'Estudiants de Catalunya.
Com a compositora fou autora quasi exclusivament d'obres per a piano.
L'Ajuntament de Barcelona li dedicà el 2011 uns jardins públics a Barcelona, entre els carrers Robert Gerhard, Lamote de Grignon i Rosa Leveroni.
Obres:
. En el campo
. Madrigal de la fuente
. Primícies, col·lecció molt fàcil per piano en clau de sol les dues mans
. Vals en la major.
40.- Agnés PE I TOMÁS
*Lleida, 1985. Directora de cinema, intèrpret i compositora musical.
 |
| Agnés Pe i Tomàs |
És llicenciada en Comunicació Audiovisual, va cursar els seus estudis a La universitat Politècnica de València i a La universitat Pompeu Fabra de Barcelona.
Va començar fent films documentals i també de ficció, destacant en el camp musical i sonor. També ha fet incursió en el món electroacústic. Ha destacat en la composició de bandes sonores de pel·lícules i d’obres de teatre.
41.- Mª Teresa PELEGRÍ MARIMÓN
*Barcelona, 4 de març del 1907 †8 de març del 1996, va ser una compositora catalana.
 |
| Mª Teresa Pelegrí Marimón |
Estudià música de jove, però abandonà la dedicació artística en casar-se i mentre es dedicava als fills. Vint anys després reprengué els estudis, amb mestres com Joan Gibert i Camins i Carles Pellicer i Boulanger (piano), Joan Poch i Garriga (contrapunt i fuga), Josep Soler i Sardà (composició) i Carles Guinovart i Rubiella (música del segle XX). Prengué interès i estudià a fons el llenguatge musical de l'expressionista Escola de Viena.
Autora principalment d'obres de cambra, piano i música coral, començà a fer públiques les seves composicions el 1970, i Antoni Besses li enregistrà Tres peces per a piano el 1984. Va ser autora de l'òpera inèdita Herodes und Mariamne, sobre la tragèdia de Friedrich Hebbel. El 1977 guanyà el premi Ciutat de Barcelona de música per les Tres peces per a orquestra. Era membre de l'Associació Catalana de Compositors, i les seves Dos piezas para piano van ser incloses en el recopilatori i monumental Llibre per a piano. (Barcelona: A.C.C., 1980) que l'entitat publicà.
Obres:
Concierto para música XXI (1979), per a clavicordi, piano, viola i violí
Concierto para violín y orquesta (1986)
Contrastes para orquesta
Primer Cuarteto de Cuerda (1974)
Segundo Cuarteto de Cuerda (1984)
Tercer Cuarteto de Cuerda
Diàlegs, per a piano i orquestra simfònica
Dos canciones para coro mixto: Spring, Infant Joy (1976), sobre textos de William Blake
Dos impromptus (1988), per a piano
Dues peces, per a viola i cinc instruments
Duetto, per a violoncel i piano
Herodes und Mariamne (1979-1984), òpera en dos actes.
Movimient sinfónic, per a orquestra
Música para piano, contrabajo y percusión (1977)
Música per a sis, encàrrec de la "Mostra Catalana de Música Contemporània"
Passacaglia, per a vent, contrabaixos i percussió
Peça per a clarinet sol (1977, estrenada el 2004)
Poema trágico per a orquestra, inspirat en La casa de Bernarda Alba de F. García Lorca
Praeludium for Marimba (1978)
Praeludium und Tiento (1975), per a orgue
Quatre chansons sentimentales:
. Le coucher du soleil romantique, d'un poema de Charles Baudelaire;
. L'heure exquise, amb lletra de Paul Verlaine;
. Autome, sobre un poema de Guillaume Apollinaire;
. Saisir, lletra de Jules Supervielle
Requiem (1976), per a flauta, violoncel, orgue i cor mixt
Sense títol, per a viola i piano
Sinfonietta, per a fusta i orquestra de corda
Tocatta, per a nou instruments
Tres peces per a orquestra (1976)
Tres peces per a piano (1984) [n 1]
Trio: clarinet, violí i piano (1977)
Variaciones para orquesta.
42.- Silvia PÉREZ i CRUZ
Nascuda a Palafrugell (Girona) 15 febrer 1983. Cantant i compositora.
 |
| Silvia Pérez i Cruz |
Filla dels també músics Càstor Pérez i Glòria Cruz. Va estudià a la seva vila natal i es llicencià a l’Escola de Música de Catalunya. Va treballar amb músics catalans de jazz i ha cantat acompanyada de orquestres i conjunts diversos.
Ha participat en obres de teatre, dansa contemporania, flamenc, música tradicional catalana, etc.. En la vesant compositiva ha musicat poemes de Maria Mercé Marçal, ha creat cançons que ha enregistrat. Entre les CD en solitari del que ès autora destaquem:
. 11 de novembre. 2012.
. Granada 2014
. Domus 2016
. Vestida de nit . 2017.
43.- Iluminada PÉREZ FRUTOS
*Girona, 29 febrer 1972. Doctora amb Mención Internacional por la Universidad de Granada, Compositora, Investigadora, Catedràtica en el C.S.M. “Victoria Eugenia” de Granada, guitarrista y pianista.
 |
| Iluminada Pérez Frutos |
Inicià la seva carrera artística al Conservatorio Superior de Música de Badajoz, obtenint titulacions professionals i superiors en diferents especialitats: piano, guitarra, solfeig i teoria de la música, ampliant-los posteriorment al Real Conservatorio Superior de Música “Victoria Eugenia” de Granada, a on obté el premi extraordinari Fin de Carrera en l’especialitat de composició.
En la seva formació com a compositora, ha estat dexeble durant disset anys de Mauricio Sotelo. Ha realitzat cursos de postgrau a la Universitat d’Alcalà de Henares impartits per William Kinderman, Juan Carlos Asensio, Benet Casablancas, Ivan Nomick, Michael Musgrave. Com també cursos de composició por Salvatore Sciarrino, Brian Ferneyhough, Cristóbal Halffter, Tomás Marco, José María Sánchez Verdú, Mauricio Sotelo, David del Puerto, Javier Darias, Manferd Trojahn, José Manuel López López, Jorge Fernández Guerra, Julio Estrada, James Dillon, Kaija Saariaho. Direcció d’orquestra amb Pedro Halffter i Juan Luis Pérez.
Fruit de la seva labor investigativa a la seva Tesis Doctoral «Al-Azahar, Aromas de leyenda como objeto de estudio» (Sinergia entre Música clásica y Aromas), i en colaboració amb la Universidad París (Francia) i la Universitat Autònoma de Barcelona, obté el títol de Doctora amb Menció Internacional per la Universidad de Granada.
Va compondre l’obra “Carta Magna” simfonia concertant per a 7 solistes i orquestra simfònica, que es va estrenar a l’acte de commemoració del 40e aniversari de la Constitució Espanyola davant SS.MM. els Reis d’Espanya.
Actualment es catedràtica al Reial Conservatori Superior de Música “Victòria Eugènia” de Granada, sense deixar el seu treball de compositora.
44.- María Lluïsa PONSA i BASSAS
*Barcelona, 10 de febrer de 1875 † 7 de febrer de 1919. Compositora, pianista i escriptora catalana.
 |
| Mª Lluïsa Ponsa |
Maria Lluïsa Nemèsia Ponsa i Bassas fou filla d'Esteban Ponsa, pianista i professor de música, i de la seva esposa, Nemèsia Bassas. Des de ben petita es va sentir atreta per la música. Estudià a l'Acadèmia d'Esmeralda Cervantes i va ser deixebla d'Isaac Albéniz i d'Arthur Rubinstein.
Als deu anys anà a París becada per l'Ajuntament de Barcelona a estudiar al Conservatori amb Antoine-François Marmontel, professor de piano en aquesta institució i compositor. L’estada a París va durar set anys, on aconseguí, a més dels premis del Conservatori, el Gran Diploma d’Honor al Concurs de l'Institut Musical de París. Marmontel, en una carta adreçada a Felip Pedrell –compositor i musicòleg català– parla de M. Lluïsa Ponsa com d'una gran artista. En tornar a Barcelona, féu els primers concerts als teatres Principal, Romea i Líric, sempre amb gran èxit.
Es va casar el 18 de maig de 1898 amb el comerciant, de Premià de Mar, Ramon Arcarons i Alsina (1873-1955). Després de casar-se no va deixar la música, malgrat tenir tres filles i ser socialment desitjable que les dones no treballessin. Carme Karr en la necrològica que li va escriure a La Vanguardia l'any 1919, la qualifica de feminista. Fundà l'Institut Musical de Barcelona, on feia classes de música de forma benèfica per a criatures que no ho podien pagar. Fou col·laboradora de Feminal i Catalana, revistes que reivindicaven els drets de les dones. Com a escriptora, guanyà diversos premis als Jocs Florals.
Estava a punt d'editar la seva Suite Española para piano quan va morir d'una pneumònia el 7 de febrer de 1919. Com a compositora feia servir el pseudònim M. L. D’Orsay.
45.- María Rosa RIBAS MONNÉ
*Barcelona, 25 de juliol del 1944. †Barcelona, 20 Febrer del 2024. Compositora, pianista i professora de música. És professora del Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona i de l'Escola de Música Victòria dels Àngels de Sant Cugat del Vallès.
 |
| Maria Rosa Ribas |
Realitzà els seus estudis musicals al Conservatori de Barcelona, on obtingué els títols de piano, guitarra, solfeig i composició. Fou guardonada amb una Menció d'Honor de fuga i amb els Premis d'Honor de piano, música de cambra, harmonia i composició.
Fou deixebla dels mestres Sofia Puche, Josep Poch, Xavier Montsalvatge i Antoni Ros Marbà, entre d'altres. De Carles Guinovart rebé coneixements de música contemporània, i amb Paul Schilhawsky treballà específicament l'acompanyament del lied. Ha ampliat la seva formació amb nombrosos cursos i seminaris de prestigiosos músics com ara Rosalyn Tureck, Dimitri Baskiroff, Frederic Gevers, Paul Badura Skoda o Witold Lutoslawsky.
La seva activitat artística se centra tant en la interpretació com en la composició. Com a pianista forma duo amb la soprano Maria Àngels Miró, amb la qual ha fet nombrosos concerts, dedicant en els darrers anys especial atenció a la música catalana contemporània.
El 1980 va guanyar el Premi de composició Francesc Basil de Figueres, i el 1998 el 1r premi Caterina Albert de composició, atorgat per l'Associació Catalana de la Dona. El 2009 fou la guanyadora del primer Concurs de Dones Compositores de Sant Cugat.
Obres:
. Escletxa, per a tenora, violí i piano
. Soledat, guitarra sola
. Desacord, , guitarra sola
. 12 haikús japonesos, per a veu i piano amb poemes de Matsuo Bashō traduïts per Jordi Coca.
. El 2010 edità el disc Les ales del vent, amb cançons musicades per ella sobre textos del poeta lleidatà Màrius Torres.
46.- Pilar RUFÍ BOSCH
*Barcelona, 25 de febrer de 1892 † 25 d’agost de 1969. Soprano liederista, professora de cant i compositora catalana.
 |
| Pilar Rufí Bosch |
Va néixer al carrer Oli de Barcelona, filla de Serafí Rufí i Serna, natural d'Esparreguera, i de Maria Bosch i Masbernat, de Les Borges Blanques. Estudià cant, solfeig i piano a l'Escola de la Societat Choral Euterpe, amb Valentí Giménez i Jovita Compte, i a l'Escola Municipal de Música de Barcelona amb Joaquim Canals i Matavacas (1859-1938), pare de la pianista Maria Canals i Cendrós, i la professora Elisa Vázquez i Alabern, i harmonia i composició amb el mestre Josep Barberà al Conservatori del Liceu. Va tenir una gran activitat de cantant de concerts per Catalunya al llarg de les dècades del 1910 a la del 1930. Va cantar nombroses vegades a Ràdio Barcelona, des del moment de la seva fundació.
El 30 de setembre 1923 guanyà un premi de composició de cançons per a infants a les Festes de la Poesia i la Música convocades per l'Orfeó Gracienc.
Amb motiu del 250 aniversari del naixement de Johann Sebastian Bach interpretà, en primera audició a Barcelona, la cantata Non sa che sia dolore, l'única del músic alemany amb text italià, amb l'Associació de Música Antiga sota la direcció del mestre Joan Lamote de Grignon, en un dels salons de la Cambra Oficial de Comerç i Navegació, a la Llotja de Mar de Barcelona. Com a cantant d’òpera s’inicià el 26 d’abril de 1935 com a protagonista en l'estrena de l'òpera de cambra Dafnis i Cloe, d’Antoni Marquès, al Teatre Stadium de Barcelona.
L'octubre de 1956 participà en un acte d'homenatge al sacerdot músic i compositor José Antonio de Donostia, traspassat l'agost de 1956, que li havia dedicat dues cançons. L'homenatge va tenir lloc al convent dels Caputxins de Sarrià. Al maig següent, en 1957, es va repetir un concert homenatge al músic basc al Casal del Metge de Barcelona, on també va participar Pilar Rufí, acompanyada de la pianista Mercè Cardona.
47.- Blanca (Blanche) SELVA HENRY
Nascuda al petit poble pagès de Brive-la-Gaillarde (Corrèze) Alvèrnia, Baix Llemosí, prop de Prades, procedent d’“Els Masos” (Conflent-Pirineu Oriental), el 29 de gener de 1884 i morta a Sant-Amant-Tallende, Alvèrnia, el 3 de desembre de 1942. Pianista, pedagoga, compositora i musicòloga francesa d’origen català, filla de pare català, de nom Gaudérique (Pirineus Orientals) i mare francesa (Eugénie), natural de Lorena.
 |
| Blanca Selva |
Fou una pianista molt precoç iniciant els seus estudis, amb poc més de 4 anys, a Marsella oferint un concert de piano als set anys i seguint els estudis després, amb nou anys, al Conservatori de París (amb Sophie Chéné i Alphonse Duvernoy), finalitzant el curs superior d’aquest instrument als dotze anys, seguint a continuació els estudis de contrapunt i composició amb Vincent d’Indy i harmonia amb Georges Humbert a Ginebra (on s’ha traslladat la família). Al finalitzar els seus estudis a aquest conservatori inicià una gira per França i Suïssa.
Del 1901 al 1921 va ser professora de piano a la Schola Cantorum de París (nomenada pel seu professor Vincent d’Indy), així com també donà classes als conservatoris d’Estrasburg i Praga a la vegada que seguia fent de concertista per tota Europa. El 1903 dona a conèixer a París les “Variacions Goldberg” de Johann Sebastian Bach. Un dels seus treballs més reconeguts és la seva interpretació, en disset concerts, de l’obra per tecla del compositor alemany, que també interpretà a París.
En les audicions del 20 de març i el 14 de setembre de 1907, i el 9 de febrer de 1909 estrenà la “Suite Iberia” d’Isaac Albéniz a qui va conèixer a la Schola Cantorum de París quan la Blanca Selva n’era professora i on Albéniz també exercia aquest càrrec docent; aquest en agraïment li dedicà el segon dels concerts d’aquesta obra.
Als anys 20 la trobem col·laborant, al costat del violinista Joan Massià, amb el que l’uní una gran amistat, i l’Orquestra de Cambra de Barcelona, dirigida per Josep Rabentós, en els actes nomenats “Hores d’Art” de l’Associació d’Estudiants de l’Ateneu de la Classe Obrera d’Igualada, o les actuacions als Amics de la Música al Centre Badaloní.
Del 1922 al 1937 residí a Barcelona; a la seva arribada coneix a Guillem i Rosa Garganta que s’interessen per els seus mètodes pedagògics que portaran a l’escola “Domus Artis” situada en un àtic del Passeig de Gràcia, entre els carrers Mallorca i Provença.
El 1924, Blanche es trasllada a Barcelona, on funda els Estudis Musicals Blanca Selva: la seva pròpia escola de música, destinada a formar una xarxa de professors qualificats segons el seu propi mètode d'ensenyament, que s'estendrà arreu de França, el músic Joan Pich i Santasusana en fou el director tècnic. Durant aquest període toca regularment a duet, en sessions memorables a la Sala Parés de Barcelona (1925-28), amb el violinista Joan Massià. Amb Joan Llongueres la portarà a la creació de l’Acadèmia Barcelona (1929) i que al 1931 serà un annex de l’Escola Mútua Blanquerna, als locals de la Via Augusta, dirigida per Alexandre Galí, i tenint com a companys de professorat a figures de la talla dels mateixos Joan Massià, Joan Llongueres, Guillem Garganta, Ricard Marès, Joan Tomàs, Magda Soler, Maria Carbonell, Elisa Dorgebray, F. Riba Martí i Montserrat Campmany (que havia rebut classes de la Blanca Selva i Joan Massià), i que posa com a president d’honor a Vincent d’Indy (1930).
Dels seus treballs musicològics cal destacar els llibres “La sonate” (1913), “Les sonates de Beethoven per a piano i per a piano i violí” (Impremta Atenes A. G. Barcelona, 1927) que ja es va publicar anteriorment a la “Revista Musical Catalana”, “L’enseignement musical de la technique du piano” en tres volums (1922-25), “Déodat de Séverac” (1930), del que Blanca Selva va estrenar el 1903 a París la suite per a piano “Le chant de la terre” i que va ser des d’aleshores l’intèrpret per excel·lència d’aquest compositor, gran amic d’Albéniz i del, que a la seva mort, acabà l’obra.
Tot i que no va néixer a Catalunya es va significar extraordinàriament pel seu servei al nostre país amb les seves freqüents col·laboracions amb Pau Casals i molts d’altres músics catalans fins al punt de que li fou donat el seu nom a l’Escola de Música creada per l’Associació Obrera de Concerts, dirigida per Joan Pich Santasusana, inaugurada el 5 de novembre de 1934 amb el nom d’Estudis Musicals Blanca Selva, al carrer Sant Pere més Alt, 27, principal, de Barcelona en el que participava especialment en molts aspectes de la seva docència aportant el seu propi mètode pedagògic. En aquesta comesa comptaren, a més de la direcció d’en Joan Pich Santasusana, amb la col·laboració del professorat format per Maria Madurell, Carme Oliveras, Maria Carbonell, Magdalena Solé, Montserrat Freixes i Ricard Abelló.
El 1936 deixa Barcelona i marxa a França, primer a Marsella i més tard (1938) a Saint-Saturnin, al sud de Clermont Ferrand, on l’acolliren les monges del monestir d’aquesta població i on viu pobrament, toca l’orgue a l’església i s’ocupa de la coral i comença a donar forma al seu testament musical “Dialogue sur la Musique avec Marie-Françoise” que havia de ser un bon nombre de volums, però sols els primers s’imprimeixen i es venen per abonament. Blanca Selva va morir del càncer contret anteriorment i fineix el 3 de desembre de 1942 a l’edat de 58 anys. Està enterrada al cementiri de Saint-Saturnin. Al seu epitafi hi figuren, els mots “Bondat - Bellesa - Veritat”.
Com a compositora és autora de més d’una trentena d’obres que van del 1904 al 1931, moltes d’elles dedicades als infants, especialment per veu, piano o orgue, amb textos d’Adrien Mithouard, Francis Jammes, Joan Maragall, Miquel Ferrà, Joan Llongueres, Jacint Verdaguer, obres polifòniques, música de cambra i una obra per orquestra “Poema de la Resurrecció” o “Oratori Pascal” amb text de Miquel Melendres.
Composicions. Peces per a piano o orgue:
Paysage au soleil couchant (1904)
Suite (Prélude, Allemande, Courante, Burla, Chanson, Farandole) pour piano (1904)
Cloches dans la brume pour piano (1905)
Cloches au soleil per a piano (1905)
Pièces per a piano (1908)
Petite pièce pour orgue (1908)
La Vasque aux Colombes (1921)
Primers Jocs per a piano (1931)
Le jeu du pentacorde qui vole, exercice pour piano (1940)
Transcripcions per a piano d'obres de Vincent d'Indy i César Franck (1910-1912)
Música de cambra
La nit de la Puríssima (1929)
Quatre peces per a violí i piano (1934)
Música vocal i coral
Les Ancêtres du Lys (1905)
Rosaire d'après Francis Jammes (1906)
Venez sous la tonnelle d'après Francis Jammes (1908)
Muntanya blava per a veu i piano (1928)
Mes de Maria pour voix et piano (1929)
Dix mélodies sur des poèmes catalans (1935)
La farigola (1926)
El tronc (1929)
Quicumque Enim Spiritu Dei Aguntur (1929)
Pensament matinal (1931)
O Fleurs des fleurs d'après Blanche Selva (1939)
Música orquestral
Poema de la resurrecció o Oratori pascal (manuscrit perdut, 1938)
48.- Mercè TORRENTS TURMO
*Barcelona, 12 de febrer del 1930 † Barcelona, 20 de gener del 2018. Pianista i compositora catalana.
 |
| Mercè Torrents |
Filla de Joan Torrents i Maymir, violoncel·lista, professor de música i membre de l'orquestra Pau Casals, estudià al Conservatori Superior de Música del Liceu amb Pere Vallribera (piano) i perfeccionà els seus estudis a l'Acadèmia Marshall. Posteriorment rebé ensenyaments de composició de Cristòfor Taltabull.
Va ser autora de peces per a piano, violoncel, guitarra, així com per a quartets, cor, cobla o orquestra simfònica. També tingué una gran producció de cançons, normalment per a soprano i piano, musicant poetes catalans com Carner, J.V.Foix, Martí i Pol, Mercè Corretja i Pere Quart, però especialment de Salvador Espriu, a qui musicà íntegrament el Llibre de Sinera en forma d'Oratori (Oratori del Llibre de Sinera), el Final de laberint en cants espirituals (1968, inèdit), la Pell de Brau i a altres obres.
Han interpretat i enregistrat la seva obra cantants com Mercè Bibilioni, Francesca Callao, Assumpta Serra, Anna Ricci, Maria Àngels Sarroca, Maria dels Àngels Miró, Marta Valero, Teresa Garrigosa, Núria Feliu, Maria Dolors Laffitte, Marina Rossell, Núria Batlle, Maria Dolors Martí i Celdoni Fonoll.
En l'any 1990 rebé el "Premi de música Caterina Albert i Paradís" de l'Associació Catalana de la Dona.
La seva obra compositiva és ben amplia: peces per a piano sol, veu i piano, cor, guitarra, orquestra, saxo, veu i flauta, etc. Així com sardanas, misses, gran varietat de cançons, etc.
49.- Mercedes UBACH i BOADA
*Terrassa, 1878 - ?), fou una compositora catalana. Es coneixen poques coses de la seva vida.
Obtingué un èxit, sense precedents per a una compositora, a Barcelona on va estrenar dues sarsueles:
. La gran turca, estrenada l'any 1907 al Teatre Còmic, va arribar a les quaranta representacions. El diari La Vanguardia del dia 19 de juliol de 1907 anuncià la representació de l'obra de José del Cacho i José Angulo, amb música de la senyoreta Mercedes Ubach dient que presentava quatre sorprenents quadres i un luxós vestuari.
. El redoblante, també estrenada a Barcelona al Teatre Nou el dia 11 de març de 1907, amb text de José del Cacho, va arribar a les trenta representacions.
El fet que les seves dues obres arribessin a tantes representacions és un fet extraordinari, donat que a l'època era molt difícil que una dona tingués l'oportunitat de donar a conèixer les seves obres de creació.
Posteriorment se sap que es va traslladà a Madrid i se li va perdre el rastre.
50.- Mariona VILA BLASCO
Neix a Barcelona a l’any 1958. Pianista, compositora i professora de música.
 |
| Mariona Vila |
Es formà al Conservatori Municipal de Barcelona i també va estudiar tècnica i interpretació operística i de lied amb Dolors Aldea i Jerzy Artysz, a més de tècnica teatral amb Lluís Homar. Ha desenvolupat una intensa activitat docent com a professora de piano i música de cambra; ha estat impulsora i directora tècnica de l’Escola d'Òpera de Barcelona (1990-1993) i directora de l’Escola de Música del Palau, i ha col·laborat amb el Servei Educatiu de l’Auditori de Barcelona.
Ha compaginat la tasca pedagògica amb el cant i la composició En aquest últim, ha realitzat nombrosos encàrrecs per a solistes, grups de cambra, discogràfiques, productores, editorials, entitats culturals i institucions, d’entre les que cal destacar el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, l’Auditori de Barcelona, el Festival Internacional de Cinema de Dones, DINSIC publicacions musicals, l’Associació Rosa Sensat, l'Institut del Teatre, el Teatre Nacional de Catalunya, o el 'Gran teatre del Liceu' entre molts d’altres.
Ha composat un gran material de música per a infants, música per a cinema i música escènica. En aquest àmbit cal esmentar l’òpera Regals, estrenada al Teatre Lliure (2002) amb producció del Gran Teatre del Liceu i l’IMEB dins l’activitat Òpera a secundària, o la música original de l’espectacle Fòrum2mil i pico de la companyia Monty i Cia estrenada al Teatre Lliure (2002) sota la direcció escènica de J.Mª Mestres, entre d’altres.
Ha dissenyat, interpretat i dirigit l’espectacle Aigua per encàrrec del el Servei Educatiu de l’Auditori, estrenat a la sala polivalent de l’Auditori (2003) i que s’ha representat en sessions escolars i familiars amb una assistència de més de 10.000 alumnes.
Ha composat per encàrrec de l’Auditori de Barcelona la música original per a l’espectacle 'Palau i Fabre, 90 anys', estrenat a la sala de cambra a l’Abril de 2007 com a homenatge al poeta en el seu 90è aniversari.
Ha composat per encàrrec del Gran Teatre del Liceu la música de l’espectacle 'La Primera cançó' amb guió i direcció escènica d’Anna Llopart, estrenat al març de 2009.
L’octubre de 2011, juntament amb el pianista i compositor Lluís Vidal, signà la música de l’obra teatral El Comte Arnau, amb text de Joan Maragall, que es va representar al Teatre Nacional de Catalunya.
Darreres composicions:
. Ha passat un àngel, 2013.
. Constel·lacions 2015
. Liber Generations. 2018
. Gall de Foc. 2018
. Do you understand 2020
El seu catàleg abraça més de mig centenar de composicions, que inclouen obra coral i per a veu solista, així com música instrumental:
. Sonata para clarinete y fagot (1998).
. Tanguinsky (2000), per a piano.
. Kaos (2006), per a grup instrumental i tenora.
. Portraits (2007), per a trio de vent.
Com a cantant, ha actuat en diversos teatres d'arreu de Catalunya en les produccions operístiques de l'E.O.B. i ha participat com a solista en diverses agrupacions vocals.
Ha obtingut nombrosos premis de composició i té enregistrades i publicades obres vocals, instrumentals i un gran nombre de material pedagògic, així com articles en revistes especialitzades. Ha participat en diversos monogràfics de dones compositores presentant la seva obra i ha estrenat nombroses obres arreu de Catalunya i l’Estat Espanyol.
NOTA:
Podria continuar amb unes altres vint-i-cinc compositores catalanes més, però potser en constaria una mica trobar-les, això no vol dir que no hi siguin, que no existeixin. Tant mateix caldria donar-les a conèixer, a part de que indubtablement s’ho mereixen, el seu talent estaria al abast del públic en general, ja que d’alguna manera ara no ho està.
M’agradaria que vostè amable lector/a en pogués ajudar i participés d’aquest repte, facilitant-me els noms d’aquestes compositores catalanes que no figuren dins de les cinquanta que he publicat. En futur, que espero que no sigui gaire llunyà, les publicaré amb molt de gust. Així ho espero, no dubti en contactar-me a l’adreça electrònica que veurà al meu perfil.
Moltes gràcies i fins ben aviat.
